Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió

La Casca i el Roscó de Reis; per Joan Josep Cardona

2 de gener de 2022 No hi ha comentaris
Casca

Casca

Després de la ingesta massiva de torrons, dolços tradicionals del dia de Nadal i el corresponent d’Any Nou ja pensem en el fi de festes del dia de Reis. Eixe dia s’acaba el dinar familiar amb unes postres dolces conegudes com a “Roscó de Reis”. Es tracta d’un costum recent i del que la gent de la meua generació no té constància d’haver-ho conegut en l’etapa infantil. En el referit al fi del temps litúrgic nadalenc de la nostra infantesa encara quedaven existències de l’escàs torró i una més abundant porció de pastissets que lleugerament durs mantenien la seva humil dignitat. Donant-se per fet que la fira de Sant Antoni ja estava propera i amb la seguretat que no fallarien les parades de torrons amb l’aparició del datiler d’Elx podien deixar-se alegrement sense existències els rebostos. La compra de torrons era més costum de la fira que de Nadal. No era fàcil adquirir-ho al poble. L’únic establiment en condicions de tenir línia directa amb els fabricats de Xixona era el de Pasqualeta Vicente. Els Vicente, que en Benissa aplegaren a tenir quasi l’exclusiva de forns (Pasqualeta, Puri, Pepa, Xoxim i Ricardo) tenien fama, en especial Pasqualeta, de ser especialistes en fer bons dolços. Tal fama provenia del fundador de la nissaga, Manuel Vicente de Dios , natural d’Ontinyent i que en l’any 1859 aplegà a Benissa on es va casar amb Francesca Ivars Ivars. En la matrícula industrial del seu temps pagava com establiment de confiteria.

La més pura tradició del dolç del dia de Reis dels nostres pares era a casa nostra la casca. Constituïa l’únic regal que portaven els reis mags, però lluny de desencisar a la gent menuda els alegrava la nit per quan estava la certesa que els joguets vindrien a pocs dies vista i quan els firaires exposaren a les parades els joguets, pobres i escassos fabricats en les indústries de Dénia.

La meua generació, segurament per haver-se estroncat en el període de guerra, el costum de la casca, o perquè l’escassesa general impedia, entre altres coses, no tenir abastiment de sucre no va conéixer eixe dolç que s’havia substituït per un tros de canyamel, alguns pastissets de moniato, alguna que altra castanya i molta més abundància de bellotes i un mític plàtan. La casca era rememorada llegendàriament pels nostres pares. Aquest dolç, ja desaparegut del nostre costumari, i no havent-se conegut per nosaltres entrava a ser part de la mitologia culinària en peu d’igualtat a la sopà, l’arròs amb llet o la merenga i que es van volatilitzar passant a ser ja memòria i record enyorat.
Aquest dolç que els nostres majors li posaven el nom de casca ha de ser per força una arqueològica herència morisca. Coromines opina que la seva etimologia prové de closca, i és un parer que fonamenta en l’aparença de coberta que segurament en l’antiguitat hauria de ser la part exterior del dolç. Per altra banda afegirà que és un dolç conegut en les Balears i tot el nostre territori valencià, qüestió que reforça que com l’arnadí siga un dolç no importat de les terres originàries dels nostres repobladors. Per la riquesa dels ingredients havia de ser un dolç d’excepcional consum dins de les festes més importants. Una recepta trobada entre les llibretes de cuina del monestir més proper a Benissa, com era el de Santa Maria de Valldigna es condimentava amb ametla, sucre, ous, confit de moniato i farina fluixa. Són elements que conduiran a fer el massapà i als que s’haurien d’agregar fruites confitades. Buscant en aquell estudi de nom tan groller com “El ventre del monestir” que ordí el mecenes Eduard Toda, que tant feu per la reconstrucció del monestir de Poblet, no l’he trobada. Prova de què els bons monjos cistercencs, tot i tenir recursos per elaborar-ho no tenien costum. Aquest llibret no fou massa ben vist pel pare Joan Rosavini i els seus tres altres companys que originàriament repoblaren aquell vast recinte. La passaren blava en aquells anys quaranta i ni per un a cas van tenir temptacions de gola, per inexistència dels més imprescindibles recursos de cuina. Amb bon humor en referir-se Julio Camba en el seu llibre “La casa de Lúculo”, a la cuina eclesiàstica exclou del pecat de l’excés de menjar als monjos de clausura. Deixa tal omissió de la virtut de la continència en cosa pròpia dels rectors i canonges. Fa una divertida comparança entre la forma de pecar dels clergues escocesos amb els naturals del seu país, que és Galicia i dirà referint-se a un mossèn que coneixia: “…els seus feligresos saben que l’home més sant peca, a lo manco deu vegades al dia i els complau veure al seu rector donant-se a tal pecat de gola com una garantia de que no cau en altres pecats més gruixuts”. Però deixem als bons rectors amb les seves preocupacions i siguem benèvols amb ells que pel temps de Nadal, com solia fer Don Francisco Martínez i Ciudad aquell nostre bon rector de la infància, sempre tenia per eixe témpores litúrgiques casca de prostres i una copeta de conyac “malla dorada” per acompanyar-la. I fou un bon rector, sempre compassiu, clar en les coses i una benedicció que ens envià l’Esperit Sant en temps tan lamentables.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/