Un supervivent del batalló Alicante Rojo recolza recuperar els cossos

Juan Marhuenda, veí d’Orba, amb 89 anys d’edat, és un dels últims supervivents del Batalló Alicante Rojo, el mateix al qual van pertànyer els deu milicians de Benissa que van morir al desembre de 1936 i que ara l’Ajuntament reclama els seus cossos per a soterrar-los al seu poble natal.

Aquest orbenc és la memòria viva d’una guerra, ja que no ha oblidat ni un sol detall del que va succeir al front durant els més de dos anys i mig que va durar l’enfrontament. Però, a més, la seua història després de la Guerra Civil, el seu instint de supervivència i els esdevenirs en la seua vida, són dignes d’escoltar i que sobrevisquen al pas del temps.

Juan, com cada matí, esmorza en un bar d’Orba però no massa matí perquè, diu, li agrada vetllar com als joves. Hui vesteix una americana en la qual llueix fins a cinc pins de cotxes model escarabat perquè ahir va estar a Benissa de festa, amb els membres del club. Aquest cotxe és per a ell com una espècie de vehicle “de culte” i, per això, té fins a cinc volkswagen. A més, és soci honorífic de l’associació VW Classic Club València.

Entre les seues mans, un retall de periòdic amb una fotografia del comiat que el poble de Benissa va rendir als seus milicians en 1936. “Ací estan els que van morir”, recorda. Quan va esclatar la guerra, Juan tenia 16 anys. Sense que sa mare s’assabentara se’n va anar a Gata per a agafar el tren amb la intenció d’unir-se als voluntaris de la província a Alacant i crear un batalló. No obstant això, les llàgrimes de sa mare li van fer desistir. Mesos més tard es va escapar de sa casa d’Orba i va entrar a formar part del batalló Álvarez del Barro (58 brigada mixta), al front de Terol. Del primer combat recorda que els avions alemanys “ens van canfar bé. Van morir molts però alguns ens vam agafar als troncs dels arbres que estaven a les vores del riu i ens vam passar la nit sense menjar però vam aconseguir pujar una muntanya i arribar a Bezas”.

Sa mare va aconseguir acollir-se a un decret del Govern per ser vídua i va reclamar que el seu fill tornara a Orba. Així va ser com Juan va tornar a sa casa però un milicià que estava de permís a Orba va aconseguir que el xic tornara a fugir de les mans de sa mare per a pertànyer a la “71 brigada” del Batalló Alicante Rojo i presentar batalla contra els feixistes al front de Guadalajara. “Allí vaig passar els 16 mesos que faltaven per a acabar la guerra”, afirma. “A Grajanejos, on diuen que estan soterrats els companys de Benissa -Juan no va arribar a conèixer-los- no va quedar altra que enderrocs, estava tot destruït i només es veia la meitat del campanar de l’església”.

Juan Marhuenda mai va resultar ferit “encara que van estar a punt d’agafar-me a Terol”, recorda. Però 14 dies abans d’acabar la guerra, va caure malalt i va ser traslladat a l’hospital de la muntanya de Membrives. El seu estat de salut va empitjorar i va ser traslladat a l’hospital Adoratrices, a Guadalajara. Quan es va guarir no li va quedar més remei, perduda la guerra, que tornar al seu poble perquè “no hi havia ja manera de creuar la frontera a França, però si haguera pogut ho hauria fet”. Juan no podia imaginar com la seua família anava a patir les conseqüències de la victòria de Franco.