Benissa, dolça mel

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda el 27 d’agost de 1999 al diari El País:

Diuen que Zeus, el màxim déu dels grecs va ser alimentat en la seua infància amb mel. Més encara, una de les seues institutrius cuidadores s’anomenava Melisa, la que fa la mel. No és estrany, ja que la mel és un dels primers aliments que es recorden per al gènere humà i hi ha dades que la reconeixen fa més de sis mil anys. Molt abans, quan el nostre antecessor el primat va baixar dels arbres que eren el seu domicili habitual, va començar a pensar d’altra manera que els seus companys, i se li va ocórrer introduir una xicoteta branca d’arbre en els ruscs naturals que hi havia establertes dins dels troncs trencats per diferents causes, xuclant després la branca empastifada del dolç element. No consta en la història l’empipament de les habitants d’aquest espai ni les represàlies que prenien amb el gosat lladre. Els grecs, no volent ser menys que els seus déus, també van fer d’ella un àpat privilegiat, una de les seues salses, la hyma, composta amb mel, vísceres, vinagre, ceba i tota mena d’espècies, acompanyava una gran quantitat dels seus plats. A més d’aquest saborós condiment, prenien mel en multitud de plats, igual que els romans, els quals la barrejaven amb llet, amb vi, amb qualsevol substància comestible per a edulcorar el menjar. L’oyporón, era la salsa dolça preferida pels habitants de l’Imperi, i està constituïda ni més ni menys que per comí, gingebre, ruda verda, dàtils carnosos, pebre roig, i mel, molta mel, i un poc de garum, no vagen a dubtar. La mel era el producte estrella, fins i tot existia un famós ramader que engreixava els seus porcs amb figues, però, per a beure, mel, que produïa un fetge de millor qualitat i grandària. La veritat és que els humans semblem des de sempre obsessionats amb menjar-nos el fetge dels nostres animals, i com més condimentat es trobe aquest, millor. En general, l’aliment que comentem ha format part de totes les cultures gastronòmiques. Quan els espanyols van arribar al Nou Món es van trobar amb que allí no existien abelles, però hi havia unes substitutes, les meliponines, que fabricaven una mel una miqueta aigualida, però que mancaven d’agulló. Una cosa per l’altra. El producte s’estén per tota la història i tots els països, i és aliment fonamental fins a mitjans del segle XVII, quan el seu consum disminueix de forma dràstica. Si estudiem les receptes dels antics grecs i romans i les comparem amb les de nostre Rupert de Nola, autor del primer llibre de cuina espanyol, no s’observa tot just diferència pel que fa a la quantitat de mel utilitzada en la confecció dels plats. Encara diríem que és major l’ús en el receptari espanyol. La carn i el peix, els vegetals, tot s’endolceix amb mel o sucre. Cite algunes dolces receptes a l’atzar: potatge de fetgets, manjar blanc, -guisat de gallina-, ànecs amb all i sucre, lluç amb mel. Més del 60% dels plats que apareixen al Llibre de guisats, són dolços. A partir de 1700 canvia el concepte de cuina, i s’assembla més a l’actual almenys en aquest aspecte. Però això succeeix en la nostra cultura, unes altres com l’àrab, han romàs en aquest punt ancorades al classicisme. Cite un banquet àrab celebrat a Espanya en 1856. “Es preparaven esplèndidament dos sopars; un, diürn; l’altre nocturn; ambdós amatents per a paladars aràbics, segons el costum dels seus cuiners, ja que els seus plats els condimenten banyant-los amb mel i panses”… “Els aliments preparats sense mel ni oli tot just es provaven per insulsos”. El restaurant AL Zaraq, a Benissa, gaudeix de les dolces virtuts abans enumerades, però si un es deixa aconsellar, li proporcionaran un menú complet, variat, al millor estil de la sofisticada cuina libanesa, i tan suculent com el que més. Pastís d’albergínia amb ostres, bacallà i fresa de salmó. Cruixent pasta fullada farcida de pintada amb ametlla i canyella. Carabassíns farcits. Coliflor arrebossada fregida. Pastís de carn. Pasta fullada de formatge fresc. La típica pasta de cigrons per a barrejar amb pa fet al moment i olis, herbes aromàtiques, salses picants. Com a plat fort, i a la nostra petició, anyell amb mel i dàtils. Només els va faltar per al final, la copeta d’hidromel, que com saben és un licor fabricat a partir de la fermentació de la mel amb aigua. Saborós i alcohòlic.

Enllaç
Notícia original