Inici » Notícies » Opinió

Una còmoda isabelina; per Joan Josep Cardona

21 d'octubre de 2016 No hi ha comentaris
Còmoda isabelina

Còmoda isabelina


Aquest article forma part del recull “Un llibre que va escrivint-se”, del llibre en projecte “GREIX I BORUMBALLA”.

Així com les cambres antigues guardaven andròmines per si calia tornar a emprar-les, la nostra memòria actua com un enorme magatzem de marcides emocions. D’ella tirem mà quan ve un a propòsit. Don Manuel Hurtado de Mendoza, un gran clínic del dènou, ho reconeixia com la facultat de l’ànima que conserva el record de les impressions. Tot ve a ser com aquells penjolls de tomaques, faves o melons tendrals posats en rengleres de canyes a sota la motllada. Acudirem a ells quan necessitem auxilis urgents. Saber de la seva existència ens confirma de seguretats i ens ajuda a caminar per la vida amb la confiança que tenim reserves fermes per quan menester ens facin falta.

La materialitat d’aquest bé emotiu es pot potenciar davant la visió d’un d’aquells objectes polsosos que es guardaven a les cambres. Una olor, un simple efluvi que ens ve entre ranci i aspre ja posa en moviment tota la nostra capacitat recordatòria. Es dispara tot el film que ve encapsulat en aquell bagul tancat que conserva records i contarelles. Hui, difícilment, podrem recuperar eixes sensacions per la impossibilitat de posseir les velles cambres. Reduïda la nostra actualitat a espais de concreta habitabilitat tot està dissenyat en un pensament quasi d’inspiració zen on tot està minimitzat i on regna un ordre pràctic, estricte i higiènic.

Però, malgrat el racionalisme que impera en els nostres habitatges mai ens oblidarem del karma que pot contenir un objecte moble antic. Una moda influïda per certs professionals de l’interiorisme tendeix a posar en valor una còmoda isabelina entre els asèptics objectes d’un saló menjador de nova construcció. Un canvi substancial en la meva cambra de dormir produïda quan el mobiliari de novençà digué fins aquí hem arribat, em posà en eixe dilema. La meva ignorància en matèria d’estètica decorativa quasi em porta al sacrilegi de llençar a l’escombrador una valuosa còmoda feta en casa dels Ivars. El professional que m’assortí de mobles moderns va saber trobar en aquella relíquia el lloc ideal. El seu criteri fou el de “refrescar” l’ambient ornamental de l’habitació. La còmoda, ben restaurada, regna sobre els actuals, impol·luts i gelats mobles de la meua estança de dormir.

La fàbrica dels Ivars, en la responsabilitat de fer mobles bons i de durada, pressentia que els seus models havien de fer en el futur el paper de guardià de l’essència de les famílies. En el tarannà aristocràtic i burgès, una còmoda o un menjador accedien quasi a l’estatus d’arbre genealògic. Havien de testimoniar que servien a un món de distinció. Si els benissers haguéssim tingut la sort de tindre en aquells moments un escriptor a l’estil de Josep Maria de Sagarra, tindríem ara una crònica social i burgesa de gran qualitat. No tenint eixa fina literatura tan sols ens valen les estrofes inicials de l’himne a Benissa. Quan Don Lluís Garcia, l’autor de la lletra, subjugat per l’imponent aspecte de les cases nobiliaris benisseres digué allò de “Benissa, noble y señora” ja sabia per on l’enfilava. Mirant una còmoda dels Ivars ja està dit tot. Ahi va el caràcter d’un poble. Servir, imitar i dissimular.

Poques són les restes del naufragi que ens queden de les produccions d’aquell emblemàtic obrador. Eren objectes cars i mai a l’abast de totes les economies. Ni el mateix Don Joaquim Feliu i Rodríguez de la Encina, quan el temps de la construcció del seu casalot del Pla dels Molins, pogué moblar completament les seves estances. Don Joaquin tenia possibles però en matèria de posar una mica de confort en aquella casa tan gran i gelada anava moblant-la a cops d’estats d’ànim. Donya Matilde Frígola, sa esposa, suplia aquella descurança fent-se portar mobles dels seus dominis de Benicarló. Don Joaquin, amb tirada trabucaire s’arreglava amb poques andròmines. Era caçador i anava a la tordanxa per allà el tossal de Beniasner. Es manà fer pels Ivars un moble armer. Afermava una de les darreres dames d’eixa nissaga que els costà de cobrar. No per migradesa de caixa de Don Joaquin, sinó pel simple plaer de fer-se de pregar. L’armer superà tots els naufragis d’aquella casa cantada en romanç per mossèn Joaquim Gadea. Fora d’ell poca cosa va superar la prova del temps.

Jo no recorde haver vist en les golfes d’aquella casa altra memòria moble que un morral i una xarxa per voltar la parà de tords de la solana de Núsols. Aquells senyors antics tan austers amb poc anaven apanyant-se. Putxero els diumenges, arrossos variats a diari i per la nit un bullidet i a passar el rosari. Amb eixa forma de pensar no queda per aquella mansió cosa que el recorde. A tot estirar el gran eucaliptus. Era fama que Don Joaquim patia dels bronquis. Era cosa de la fumera, i amb baf de les fulles d’aquell arbre senyorial Don Joaquin anava passant els dies, mirat de lluny la Casanova i tirant en nits de fred un cep al foc.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/