Opinió

Un defensor del poble, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article aparegut a l’edició del 30 de gener de 2005 del diari El País i a la web www.ignaciocarrion.com:

Tal com s’han posat les coses, cada poble del País Valencià hauria de tindre el seu propi Defensor del Poble. És a dir, un veí -home o dona- independent i respectat que traslladara les necessitats i les queixes a l’Ajuntament, o a qui corresponga, perquè els problemes foren atesos i resolts. Fa falta un veí que vigile el poder, i també l’oposició. Mentre no existisca aquest Defensor del Poble en cada poble, les arbitrarietats i els abusos d’uns quants agreujaran la indefensió de molts.

Qui proposa la idea no és un polític, Déu ens lliure, ni un sociòleg, sinó un modest llaurador de Benissa cridat José Cardona Ortolá, de 65 anys, a qui de malnom criden Pepe Sota, que entre d’altres coses va ser policia municipal durant 25 anys. Sota es coneix el poble com el palmell de la mà. Va conèixer diversos alcaldes. En va haver per a tots els gustos. Un era propietari d’una fàbrica de mobles; un altre, forner; un altre va ser primer agrimensor i després agent immobiliari; un altre, va començar com qui diu tontejant i va acabar de diputat; un altre era, i segueix sent, un excel·lent veterinari. I l’últim, és a dir l’actual, és advocat i militant del PP.

Foren del partit que foren, Pepe Sota va dir sempre el que pensava. Això sí, ho pensava molt. Per exemple: que no era just que les millores solament foren a la plaça o als carrers més cèntrics i de la gent adinerada. Que no es retolaren els camins del terme com cal. De vegades li feien cas, i unes altres no. Però ell escoltava la gent i meditava el que li deien.

“No pense assegut en un banc de la plaça. Pense quan treballe al camp, el millor lloc. Allí vénen a poc a poc les idees. En la vall, amb la mar al fons i les partides de Pedramala, Les Albes, Paratella, Grumers, totes a la vista. Aquest és un paisatge per a meditar. Però has de mirar més enllà del teu tros de terra. Més enllà de tu mateix. Una idea no ve de cop sinó en diversos cops”, diu Pepe Sota. I em dóna a entendre que les idees són com les creïlles, com el raïm o els fruiters que conrea al seu camp. Si plantes creïlles, les creïlles no eixen en dos dies, has d’esperar encara que sense oblidar que has plantat creïlles. Si plantes tomaques ocorre el mateix. Esperes. I solament quan la tomaca està madura te l’emportes a casa.

“La meua besàvia ja duia el malnom Sota. En canvi, per la part de mon pare, se’ls cridava els Oli. Tenien una almàssera. Em van dir que Sota ve de Mallorca. No estic segur. Els malnoms als pobles són misteriosos algunes vegades, unes altres no. Mon pare va tindre una barberia. I això no el va fer mereixedor d’un malnom distint al d’Oli, que va heretar dels seus avantpassats. Mon pare va tindre la primera butaca giratòria del poble. I estava just ací davant, on ara està la cuina d’aquest nou bar”.

Al bar, doncs, Sota va recordant la seua vida i els canvis d’aquests pobles que de vegades van massa ràpids. “Els que vam néixer ací i tenim terra, per poca que en siga, volem conservar-la. Jo necessite anar tots els dies al camp. Necessite que el meu camp em veja a mi, no sé si m’entén. Hi ha qui solament veu bitllets al camp, collites de bitllets en forma de rajoles. Jo no. I molts altres com jo, tampoc. Jo estudiava de nit per a haver de treballar de jornaler de dia. Vaig començar als 14 anys. Cavar, esporgar, el que eixira. El meu avi m’ensenyava com es feien les coses del camp”.

Pepe Sota està casat. La seua dona encara neteja a l’Ajuntament quan algú falla. Tenen dues filles casades. I dos néts de cinc anys que quan pot els porta al camp. “Així van prenent-li afecte, el meu camp no és gran cosa, però per poc que siga serà per a ells. Tinc figueres, magraners, pruneres, pereres. I vinya. Per a servei de casa. Puc assegurar-li que si el treballes tu mateixa, no eix car. Diuen que és més barat el supermercat. I què? No és el mateix el que trobes al supermercat que el que ve del teu propi camp. No hi ha comparança. Tinc uns quants ceps per a diabètics, de raïm moscatell molt poc dolç. Naturalment que jo mateix faig el vi. Eix amb uns 14 graus. Però tot natural. Com sempre ha estat i hauria de seguir sent. El camp exigeix un calendari. Seguir les llunes. Amb lluna vella sembres les plantes que no han de créixer molt: tomaques, creïlles. El julivert, el dissabte més proper de Sant Andreu. Beneït el mes que comença en Tots Sants i acaba en Sant Andreu!… I les creïlles, el 15 de febrer”.

Tot el que Pepe Sota li demana a Déu és tindre salut per a poder seguir venint cinc hores cada dia al camp. El seu avi ja li deia (en Valencià) que “la terra és com un calder: si li poses carn et dóna carn, si li poses peix et donarà peix, però si sols li poses aigua, tan sols beuràs aigua”.

I ara què passa? Volen plantar formgó. Si cau un mur de pedra seca en un bancal, el deixen tal qual, quan aquests murs són obres d’art. Diuen: esperem, ja s’acosten els promotors amb llicències per a matar el camp, ja faran xalets pertot arreu, fins i tot uns dins d’uns altres com si foren nines russes, ja en vindran més, molts més russos a comprar nines de formigó, ja vindran els camps de golf que tant desitgen els alcaldes, és qüestió de donar-li bé als pals.

“Jo recorde Benidorm als anys cinquanta amb 3.000 habitants”, explica Sota, “i ara en un cap de setmana aterren tres mil anglesos seguidors d’un equip de futbol per a beure i fer brega. Si ens quedem creuats de braços això mateix faran amb nosaltres els que sols volen diners ràpids”.

Pepe Sota també va haver de treballar en la construcció. Durant set anys va ser paleta a Suïssa. Així que va saber com arreglar a poc a poc sa casa. Sap com ha de fer-se un bon treball. Com cal aixecar o refer un mur de pedra seca, si cal, perquè la terra del bancal seguisca al seu lloc diverses generacions.

Un dia es va preparar per a aconseguir una plaça de guàrdia a l’Ajuntament de Benissa, i la va treure. “Fins fa pocs mesos era el policia número 9. Anava d’uniforme, amb gorra de plat. La vaig dur durant 25 anys. Però mai vaig voler una pistola. Em deien, pren la teua pistola. I jo deia que no. Només vaig dur la defensa. I sols vaig haver de treure-la un parell de vegades al futbol, quan volien pegar-li a l’àrbitre”.

www.ignaciocarrion.com


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?