Opinió

Salvador Sòria en Septfonds, per José Antonio Vidal

Pel seu interés reproduïm aquest article aparegut al diari El Punt núm. 384 amb data de 19 de març de 2006:

Salvador Sòria és un pintor valorat en bona part del món. La seua pintura és singular, forta, dotada d’una aspra tendresa banyada amb llimadures de ferro. Un creador que utilitza amb mestria el gravat i no menysprea l’escultura, com palesen les seues funcionals “Máquinas para el espíritu”, que exhibeix aquests dies a Alacant.

Nascut al Grau de València en 1915, va cursar Arts i Oficis, però en esclatar la Guerra Civil en 1936 va anar-se’n, amb 21 anys, al front de Terol. “Estaven disparant quan vaig arribar, perquè els del nostre bàndol havien agafat uns corders i els nacionals volien recuperar-los”. Una escena, sens dubte, digna d’una pel·lícula del cineasta Luis Garcia Berlanga. Més tard fou cap del Parc d’Enginyers del XX Cos d’Exèrcit en la Seu d’Urgell. El 12 de febrer de 1939 va creuar la frontera camí de l’exili al costat de 400.000 espanyols de tota edat i condició. Els soldats de l’exèrcit republicà foren desarmats i les famílies separades…Era l’inici d’un temps de misèria i dolor per als perdedors.

Després d’un al·lucinant viatge en tren, Sòria fou confinat amb més de 15.000 espanyols com a obrers especialitzats, en el camp de Judes, en el terme municipal de Septfonds, a trenta quilòmetres de Montalban. Un paratge desolat, sense arbres on arrecerar-se de la pluja que no va cessar en tot l’hivern; fred, humitat, reixats, posts de vigilància, soldats senegalesos, gendarmes…i fam. “El pa tenia un color blau, com el formatge de rocafort”. Els barracons estaven oberts per un costat. No van tardar a aparèixer-hi el tifus i la tuberculosi, que van posar fi a la vida de 81 refugiats, que hui reposen en un bonic lloc de la memòria: el cementeri dels espanyols.

Però Sòria no va arribar a viure l’última part d’aquesta tragèdia. L’alcalde de Solomiac va oferir al nostre pintor i al català Josep Ponti un singular contracte: alberg i menjar a canvi de pintar uns quadres per a l’ajuntament en el 150 aniversari de la Revolució Francesa. Les teles que van produir entre 1939 i 1940 han estat penjades en les seues parets des de llavors, i allí continuen, com vaig tindre l’ocasió de comprovar personalment. Allí estan “L’arribada dels espanyols”, l’emblemàtic quadre de Ponti i dues obres de Sòria: “Presa de la Bastilla”, i el que més m’interessa: “Confecció del capell de palla”, magistral representació del procés que va donar vida a la indústria local durant més d’un segle. Recreació d’un temps i una cultura del treball hui, malauradament, periclitades.

Salvador Sòria va conéixer llavors Arlette. Va sorgir l’amor i una vida en comú. Però va quedar pendent la nostàlgia de València, la seua ciutat. La tornada, no sense dificultats, es va produir en l’any 1953. L’Espanya de Franco va quedar retratada per Sòria en la seua “Família camperola” -realitzada en 1956-, un quadre on tres persones escanyolides s’asseuen al voltant de tres trossos de pa i tres sardines.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?