Recuperar el seu bon nom, per Vicent Ibañez

Considere que per a poder entendre i poder debatre i tindre una opinió sobre el tema que plantejaré, caldria fer una visita al cementeri del nostre poble, buscar el nínxol d’un amic/a volgut/da, un iaio/a, un tio o, esperem que fins i tot no, un germà/a o un pare o mare.

Enfront de la làpida, que segur té la foto dels que allí jauen, tindrem records i emocions, que sols, cadascú de nosaltres experimentem, si tenim un mínim de sensibilitat.

Comprovarem que les làpides estan adornades amb rams de flors fresques, sobretot si és divendres o dissabte. Fins i tot hi ha moltes persones que visiten setmanalment els seus parents, els parlen, netegen la seua làpida com si llavaren la cara del ser volgut que allí descansa, i ho adornen amb flors, com si perfumaren els seus cabells.

Hui en dia, la mort, pareix un succés que no es vol veure, com més prompte passe el succés i actes posteriors millor. A casa del difunt o familiar pròxim, ja no es vela al mort, es porta al tanatori, allí ho arreglen. Estem allí amb un horari d’obertura i tancament, i quan es complix el temps, ho despatxen com si d’una maleta es tractara i l’agència, diligentment, se l’enduguera per a complir amb l’horari d’entrega.

Si la família o el propi difunt han decidit el soterrament, es transporta al cementeri i en un “plis-plas”, ho reduïxen dins de l’habitacle que serà el seu domicili per molts anys.

Però també està la solució de la cremació. Més higiènica i menys onerosa per al futur. No cal nínxol, si decidim o va manifestar eixa preferència l’absent, que les seues cendres s’escampen per algun lloc especial. Amb eixe ritual acabarem per sempre amb el nostre difunt.

Serà el nostre difunt, una ànima present en totes parts, i de pas ens haurem alliberat de l’obligació de portar flors i de la despesa de la taxa municipal. Eixa és la tendència, i no ens anem a estendre més.

Durant més de setanta anys, molts ciutadans d’este país, no han tingut l’ocasió de poder fer el que hem detallat anteriorment.

Son pare o mare, tio, iaio/a o familiar volgut, va desaparèixer o el van detindre, i després d’eixa acció, mai més van saber d’ell. O en tot cas, ho sabien, perquè a l’altre costat, sempre hi havia algú que informava.

La guerra civil espanyola, deixà un milió de morts com a compte de resultats. D’eixe milió de morts, una part important, impossible de quantificar, van quedar sepultats en fosses comunes, que s’excavaven en qualsevol camp, bosc, o cuneta, i allí apilats, sense el més mínim remordiment, quedaven, van quedar, els desapareguts de la guerra civil.

Fins a este moment no hem establit els que són els desapareguts. I reconeixem que atrocitats es van produir per ambdós bàndols.

Doncs bé. Una vegada acabada la vergonyant guerra civil, els “guanyadors” (que trist, guanyadors en una partida d’un milió de morts, d’un milió d’humans morts), van realitzar la tasca de recuperació de “els seus” desapareguts, així, els familiars van poder complir amb el ritu de proporcionar el repòs etern al seu familiar.

En les parets de les esglésies de tots els pobles d’Espanya, es va penjar una gran creu, i al voltant es pintaven o s’esculpien, els nom de cadascun del fills del poble que havia mort durant eixa contesa. Quedaven exclosos d’eixe honor, clar, els que jeien en les fosses, que no existien, i tampoc els morts a la contesa del bàndol contrari.

Fins ací, uns fets que, hui ens pareixen increïbles, però que amb l’aprovació de la llei de la Memòria Històrica, han deslligat en alguns ciutadans, actituds i posicionaments, que a estes altures haurien d’estar superats.

L’actitud d’alguns polítics, jutges, associacions, periodistes o partits polítics, ruboritza qualsevol persona de bé. Les traves per a la busca i exhumació de cadàvers, servixen per a intentar que no hi haja una demostració palpable i evident de l’horror deslligat per la dictadura.

Però els fets i les evidències estan ací.

La Llei de la Memòria Històrica, consideren alguns és un pegat que no contenta a ningú: “té la pretensió d’enfrontar memòria amb justícia com a forma d’obviar l’aplicació del dret penal internacional i del dret europeu, així com de la pràctica seguida en tota Europa amb les víctimes del nacionalsocialisme i del feixisme, convertint els desenterraments davall esta llei en una forma legal de destrucció de proves penals i d’enfortiment del “negacionisme històric”.

S’han obert a Espanya 1.400 fosses, a la Comunitat Valenciana hauran aproximadament 83, que sense el suport institucional, així seguiran, sent fosses comunes. (Article de Levante-EMV)

Finalment l’assetjament patit pel jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, desautoritzat pel Tribunal Suprem per a realitzar la seua investigació sobre els crims franquistes, que preveia l’obertura de fosses a tota Espanya, és el colofó del despropòsit, per a privar les famílies d’un enterrament digne del seu familiar.

Si tornem al nínxol del familiar que hem visitat, i després de tot el que sabem, coincidirem que tot ser humà té dret a un descans just i la restitució del seu bon nom si se li haguera xafat.

Els familiars dels desapareguts, tenen el dret a saber, rehabilitar i donar un descans just als seus familiars. Setanta anys de purgatori són suficients per als morts i suficients per a diluir-se els seus botxins.