Inici » Notícies » Opinió

Pensament per al 2013, per Joan Josep Cardona

31 de Desembre de 2012 No hi ha comentaris
2013 (foto del flickr del coleccionista de instantes)

2013 (foto del flickr del coleccionista de instantes)

El segon dia de Nadal vaig baixar al poble. Necessitava retrobar l’esperit nadalenc des de l’enyor de la meua infància. Res especial a fer. Posar el cens de coneguts i amics al dia i, si era possible encreuar dues paraules. No va tardar en aparèixer pel cantó de la plaça amb el carrer Sant Nicolau Toni “Marxena”. Alegria de veure’ns . Toni és home que ha observat la vida amb posat alegre. Viatjat pel món a bord d’un camió. Posseïdor d’una rica cultura popular i amo d’una memòria prodigiosa. En veure’ns va acudir Pepe Tur, el fotògraf, cunyat seu. Pepe, sempre discret, és com el seu cunyat, d’aquells que ha vist la vida posant-se sempre rere l’objectiu de la càmera. Xerraven amb animació. Vam gaudir d’una sorpresa colossal quan vam veure aparèixer a Paco Jordà. 91 anys. Memòria i estat físic impecable. Viu ara a València. A ell li deu la meua generació el miracle de fer possible que des de la càmera de cine del “Goya” la nostra infància i joventut es pogués obrir al món amb una mica més de perspectiva, que no la desolació local. Amb ell el “ritornello” de “Amarcord” i “Cinema Paradiso” es tornava a posar en marxa la visió antiga del nostre existir. En total, entre els quatre fèiem 335 anys. ¡¡Una barbaritat de perspectiva!!.. Tot, com es veu, vista des de la cabina d’un camió, la d’un cine, la d’una càmera fotogràfica i des de qui fa, per afecció, cròniques.

La circumstància que quatre benissers tractaren la situació vigent amb la reserva documental ben farcida fou casual i no buscada. La riquesa del fons va donar per una tertúlia de les que es solen dir “per llogar cadires”. I, al remat, en l’acomiadament no ens van desitjar més que salut i gana de viure.

Si la tertúlia benissera es practicara sempre amb aquesta disposició d’enfortir llaços, de sentir-se protegit dins de la “tribu”, aplegaríem a fer possible un anhel del teòleg José Antonio Pagola (El camí obert per Jesús): “Hi ha una manera d’estimar que hem de recuperar en els nostres dies, que consisteix a acompanyar a viure qui es troba enfonsat en la solitud, bloquejat per la depressió, atrapat per la malaltia o, senzillament, orfe d’alegria i esperança”.

Impressionat per aquesta cita, i per l’amabilitat d’una trobada entre amics, tan serena, tan alegre, tan plena de senzillesa i d’un introbable calor humà vaig pensar en aquella oració atribuïda a Sant Francesc:

Senyor:
Feu de nosaltres un instrument de la vostra pau.
On hi haja odi, que hi posem amor.
On ofensa, perdó
On discòrdia, unió
On error, veritat
On dubte, fe
On desesperació, esperança
On tenebres, llum
On tristesa, alegria.
Feu, Senyor,
Que busquem més consolar que ser consolats
Comprendre que ser compresos
Estimar, que ser estimats.

Els missatges que tots ens estem encreuant ara per Nadal i cap d’any no sempre venen emplenats de la serenitat que caldria. I la tertúlia dels veterans, que han passat infinitament per molts mals moments i amb la “motxilla cultural” farcida d’aquella forma, i anant per la vida aquí caic i allà m’aixeco han aplegat a fer, entre tots 335 anys. I no tenint més que contar que anys, anècdotes, historietes i poca cosa més han fet un gest de gran valor: acompanyar-se i ajudar-se amb la paraula a seguir vivint.

Les mancances que alguns poden trobar en falta en aquets dies que passem si les considerem com aquell que dia “No podem tindre-ho tot, perquè no ens cabria en cap magatzem” , seriem més feliços. La saviesa dels antics està en això: en la perspectiva i en la serena assumpció que ni cames, dents ni forces no son entrebanc per a que , al menys el cor, medicat i amb ajudes continue tenint ànims per a dir… i ho podem contar, que no es poc.

Vinga, cor amunt que com dia aquell castellà “para las cuestas arriba quiero mi burro, que para las cuestas abajo yo me las bajo”. I que jo sàpiga tots vosaltres, gent meua, i amiga cordial aneu més que sobrats de força, preparació i coratge. I tornant als clàssics digam tots a una veu ¡¡¡ Sursum corda!!! (amunt els cors). Una abraçada a tots.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/