Inici » Notícies » Opinió

Paneroles benisseres i Kafka; per Joan Josep Cardona

19 de Juliol de 2015 No hi ha comentaris
Abocador il·legal a Benissa.  Foto: https://lifeandtheenvironment.wordpress.com

Abocador il·legal a Benissa. Foto: https://lifeandtheenvironment.wordpress.com

El proper any s’acompliran cent anys de l’aparició de “La metamorfosi”. És una de les més celebrades novel·les de Franz Kafka, escriptor de nacionalitat txeca. L’edició que tinc a la meua biblioteca correspon a les modestes publicacions d’Alianza Editorial en la tirada corresponent a l’any 1967. L’esforç de les editorials d’aquells temps per obrir-nos els ulls a la gent jove cap altres realitats de creació literària va ser encomiable. Altres, com les de la mítica “Ruedo Ibérico”, amb llibres que adquiríem via Andorra, editats en París per cultes exiliats espanyols, corrien de tapat entre els iniciats i ens aplegaven a Benissa com un compromès contraban. La nostra joventut va passar d’un bot de llegir els antics i rebregats exemplars de la pobra biblioteca de la Societat Cultural a estar en línia en el que corria normalment per la resta del món. I si descobrir en 1967 aquesta novel·la que ja portava anys publicada ja podrà copsar qui llegeix aquestes línies com estàvem aquí de cultura. Tracta la novel·la de l’estrany cas de la transformació d’una persona, en una sola nit, de ser humà a panerola (cucaratxa). És una obra difícil d’entendre i plena de simbologia. Pur surrealisme.

No sé el perquè, però he vist l’obra de Kafka recentment actualitzada amb noves edicions que es mostren en lloc de privilegi a les llibreries més prestigioses de València. Possiblement, i ho dic amb to humorístic, la notorietat i posada en moda de l’obra de Kafka pot vindre pels casos de corrupció que ens condueixen a remenar el fem o per l’exorbitant plaga d’aquests insectes que han aparegut per Benissa. Però el cas és que Kafka està de moda. I, les paneroles molt més.

Les paneroles que més proliferen actualment són aquelles de color marró. És la coneguda per panerola americana. Aquesta espècie és molt més activa que la tradicional nostra, (negra i un poc més menuda). Corre una llegenda urbana de que ens han entrat per via marítima dins d’exportacions de fusta. Van ser detectades primer que tot en ciutats portuàries. D’això ja fa poc més o menys una dècada. Son noctàmbules. De fet les podem veure campant tranquil·lament pels nostres carrers a l’hora de prendre la fresca. La seua proliferació ja és preocupant per quan han envaït les nostres llars per vies diferents. Tan poden entrar per escletxes de les portes, com per via dels sanitaris, volant per la nit cap a finestres obertes per mitigar la calor o altres conductes. Tan poden estar en ambients on la neteja es diària i acurada com en altres on no es fa amb tanta freqüència. És una espècie que té fama de poder resistir les majors hecatombes i, l’espècie americana, pot aguantar sense menjar bona part del seu cicle vital. La calor, com de fet és l’actual situació, ajuda a la seu proliferació.

Són diversos els mètodes empleats per poder-la combatre. Donat que els productes habituals amb els que netegem casa sembla ser que no els afecten massa s’ha de recórrer als productes específics que venen al mercat. No hi ha més remei que fer això. Però també correspon a l’àmbit municipal actuar amb polítiques de sensibilització com també actuar profilàcticament amb desinfeccions més freqüents dels abocadors urbans del fem o en el clavegueram. De fet fan molta pudor. I és allí on per les nits es veu amb més intensitat la presència de l’insecte. Ell, com les rates, formen part de la majoria de les fòbies que tenim els humans amb les plagues urbanes. És un pànic ancestral que convé entendre en la nostra sempre difícil convivència amb aquests molestos hostatges que de quan en quan visiten les nostres llars.

Jo bé se que els nostres majors convivien harmoniosament amb tota mena d’insectes domèstics. Alguns com la geganta panerola negra, tan maldestra caminant, d’olor forta i tan amiga de viure a sota de les piles de canyissos ha desaparegut. Era un menjar predilecte de les gallines que es delitaven per cruspir-se-les. Més ja no tenim gallines que ens facin de depredadors naturals. Per tant, verí industrial. No hi ha més remei.

No sé si recomanar-los una lectura de la famosa novel·la. Som a l’estiu, fa calor i es precisen coses més amables. Però això abans no s’estilava. I ho dic a propòsit de la projecció en el cine d’estiu de Benissa, allà per l’any 1965 de la pel·lícula “El procés”, bassada també en una obra de Kafka. Era una producció europea de l’any 1962 dirigida per Orson Welles i interpretada no menys que pel turmentat Anthony Perkins i la deliciosa Romy Schneider. Allò, que era un film carregat de surrealisme per tots els costats, va fer el miracle de veure desaparèixer indignats, i a poc a poc els espectadors d’aquella nit. ¿I si els regidors encarregats del cine a la fresca la reviscolaren dels arxius i la tornaren a posar?. No estaria mal, però caldria fer anar també allí a les paneroles. Òbviament que hui, l’espectador, molt més format i més culte suportaria correctament la pel·lícula. El cas és si també la panerola, espècie també evolucionada, resistiria aquella enrevessada projecció. Mentre tant cal fer una campanya profilàctica. Cultura i industria fitosanitària de la mà. En temps es posava també en marxa allò de “despensa i escola”. Són coses que combinades entre si ens fan la vida molt més amable. Matem la panerola per la cultura, correguent-la a espardenyades, amb el “Flitt” de tota la vida, amb ajuda municipal o com siga, però no afegim més suplicis estivals. A falta de les efectives gallines no cal més cosa que neteja i desinfecció. Per tant menys paneroles i més olor de gessamí i “galan de noche”.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/