Inici » Notícies » Opinió

En tancar una sucursal bancària; per Joan Josep Cardona

6 de Febrer de 2016 No hi ha comentaris
La plaça Jaume I i la font al centre de Benissa

La plaça Jaume I i la font al centre de Benissa

Comenta un blog benisser el proper tancament d’una sucursal bancaria radicada a Benissa. La notícia ultrapassa eixe mitjà informatiu i s’instal·la en comentari de carrer. Si finalment es porta a efecte la mesura, la decisió afectarà els usuaris dels seus serveis. És una molèstia que irrita als que han confiat a l’entitat la gestió dels seus estalvis. Fer el trasllat de domiciliacions, cobrament de pensions i altres afers és molest. Comprenc eixa situació. La meua vida professional era la de cap de sucursal bancària. Conec a fons eixos problemes. Fonamentada la relació del client amb la proximitat del seu gestor crea costum i sinceritat. Intentem considerar eixa decisió de l’empresa bancària amb la suficient claredat de judici.

Ens valdrem primer que tot de la freda descripció d’un analista econòmic. Vicent Llopis Pastor. Llicenciat en ciències econòmiques per la Complutense de Madrid i doctor en econòmiques i empresarials per la Universitat de València. Fou, al principi de la seua activitat professional, cap del Departament de Planificació i Estudis de l’antiga Caja de Ahorros Provincial de Alicante. Després catedràtic de la Universitat d’Alacant. Un expert que coneixia a fons la realitat del nostre espai geogràfic-econòmic. Vaig ser alumne seu durant quatre anys en la que s’anomenava “Carrera Professional” en l’escola de formació de la CAPA. Al seu llibre “El espacio financiero de la provincia de Alicante. 1970-1978”, i en l’apartat de Benissa comentava el següent: “L’estalvi familiar és relativament important. És una població d’ascendència agrícola, on tots són estalviadors per excel·lència i en tots els estaments socials. És sòbria en costums i afeccions”. Respecte als problemes que trobaven les noves entitats bancàries que volien introduir-se comenta: L’afluència d’intermediaris financers (nous bancs) els costa introduir-se entre la població, que és molt tradicional, i sent predilecció pel Banc de València i la CAM, arrelades d’antic. No es prodiguen els crèdits pel caràcter recelós i desconfiat dels veïns del poble, que tenen por al crèdit i són poc amants del risc i escassament mamprenedors. Rebla el clau i acaba el seu dictamen: Plaça saturada d’intermediaris financers encara que s’espera que vagen atraient capital, específicament especulatiu i, per tant inestable.

El dictamen del professor Llopis és clar per a Benissa. Som conservadors, desconfiats, sense nervi mamprenedor, fugim del risc, i del capital que tenim el volem especulatiu, però segur. Entenem especulatiu per veure quin interès màxim ens donen. Tot un retrat de com som i com ens comportem. No som com els de Pedreguer, ni com els de Gata, genuïnament emprenedors. Ni gaudim del “veure-les vindre al vol” dels deniers. Tampoc del saber explotar hàbilment els recursos naturals dels xaloners, ni l’exaltat i ben portat “xauvinisme” dels teuladins que tanta rendibilitat els dona. A la vista d’això tenim tot un polígon industrial infrautilitzat, un ajuntament cloroformitzat i un cúmul de segment laboral immobilitzat.

Davant aquesta conformada dolce far-niente què pot fer una sucursal bancària que no veu futur? Tancar. Ja en l’any 1978, època d’enlairament econòmic de Benissa ja vaticinava el professor Llopis que era una plaça saturada de sucursals. 6 oficines. Anys després aplegàrem a tindre’n 12 dins del centre urbà, sense comptar les urbanes de la Fustera. I per què tanca les portes actualment un banc? Intentem ara donar raons.
La matèria primera que treballa un banc són els diners. Els diners són volàtils. La infraestructura d’una sucursal es munta en una setmana. El banc sap molt bé que treballa en “un entorn canviant”. Obri i tanca en un instant. Segons li va així fa. L’equip humà actual d’una sucursal, si és mitjanament gran, té un director que fa d’animador del seu equip. Cada empleat és un gestor d’un grup de clientela amb uns objectius marcats. Ens classifiquen i saben fins a quin punt ens rendibilitzen. A una plaça, com ho és actualment Benissa, amb mínima cultura empresarial, el marge d’intermediació (a com ens paguen els dipòsits i a com ens el carreguen en crèdits, el tradicional benefici d’un banc ) és curt. No hi ha més alternativa que obtenir els beneficis de les comissions (targetes de crèdit, domiciliacions, fons d’inversió…). Amb eixos beneficis han de pagar a la plantilla i costos generals. Si no quadren els números, es tanca. Concentren sucursals i es pot donar el cas que amb un sol director es porten dos o tres oficines. I, dins de poc l’espai bancari espanyol comptarà tan sols amb tres o quatre grups. Molts dels bancs actualment coneguts desapareixeran. S’absorbiran entre ells. Parlarem d’això un altre dia.

Comparem una sucursal bancària amb un negoci qualsevol del poble. La filosofia és la mateixa. Inversió a condició de beneficis. Si no n’hi ha, tanquem. Convindria entendre-ho així. I, a més saber, com saben els bancs, que tenen un segment tradicional i major que s’acaba. Mentrestant, apareix una nova clientela, amb futur, que coneix la informàtica, i que el banc fomenta. Des de casa es poden fer moltes operacions. Així de fred i inhuma. És la societat que entre tots hem creat.

Jo, l’any passat vaig editar a les meues costes un encantador llibret (El tant per cent). Parlava en clau d’humor de la meua experiència professional. Era el clam dels actuals nostàlgics d’una antiga banca humana i propera. Naturalment que l’èxit de lectors del meu llibre fou ínfim, inapreciable. Ni se sap que existeix. Jo no em queixe en absolut. Escriure és una afecció com una altra. Intranscendent i molt personal. Però un llibre és una realitat material. La podem palpar. Ens dóna serenitat. De vegades calma. Gabriel Magalhaes, filòsof portuguès, acaba de publicar “Los españoles”. Raona, com a veí peninsular, que la realitat espanyola té perceptible una qüestió permanent: la tensió en què vivim. Eixe estrès el causa la inseguretat de tota mena en què estem instal·lats. Aprendre a reconduir-lo tan sols es pot fer des de l’assumpció de les realitats i la seua gestió. Un banc, una sucursal, és un espill de la concreció d’un poble. I, en el nostre cas, ja ho sabem. A immobilitat, conformitat i falta d’iniciativa (de tot ordre i en tots els estaments) es respon fugint els gestors del progrés, que, tant pot ser humà com econòmic. Mirem això com la crua realitat en què s’ha, i hem convertit, el nostre poble. Benissa. Mentre que el vol d’una sucursal bancària ens explota davant dels nassos com un indicador, nosaltres mirem el naufragi del vaixell benisser des de la popa, amb una copa de cassalla (ara és moda), en una mà i en l’altra movent els dits com a botifarres sobre el mòbil. El whatsapp porta un missatge: el dissabte que ve esmorzarem botifarres rostides i vi de Benimarraig. Una forma com una altra de solemnitzar el sopor en què vivim.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/