Inici » Notícies » Opinió

En la qüestió de tertúlies; per Joan Josep Cardona

8 de Gener de 2017 No hi ha comentaris
La Tertúlia,   de José Benlliure Gil

La Tertúlia, de José Benlliure Gil

Dies abans de Nadal aparegué a les llibreries “Ingleses”. És llibre reeditat del publicat l’any 1982. Ignacio Carrión, el seu autor, firmava la present edició setmanes abans de la seva mort, fet que ocorria fa un parell de mesos. Aquest autor va viure una temporada a Benissa. Del seu passat entre nosaltres queden alguns articles publicats a “Las Provincias”. Eren articles inspirats en alguns benissers de vida senzilla. Així ens parlava d’un sabater, d’un jardiner o de qualsevol persona que li fos grata. Els escriptors, i en aquest cas també periodista, si s’és de raça, precisen de pocs arguments per a fer relats creïbles i amb la suficient amenitat per enganxar el lector. Si el suport del llibre és solvent com així solen ser tots els productes de l’editorial sevillana “Renacimiento”, el lector té entre les mans la gratificant sensació de la bellesa escrita en bon paper, tipografia acurada i tot ben embolicat en cobertes elegants.

La lectura d’aquest llibre recorda passatges escrits per Julio Camba (1882-1962). Camba escrigué l’any 1916 les seves impressions londinenques. “Londres”, el seu llibre, s’amara del contrast en la seva divertida visió del món amb el destil·lat humor anglès. Camba era gallec i suposo jo entenia a la perfecció la forma anglesa quan d’humor es tracta. Carrión va per eixa línia i entre els jovials articles no es pot bandejar aquells moments que parla del mutisme en públic dels anglesos. Quatre persones, al seu “club”, asseguts a la vora d’una taula, prenent un té son capaços de passar-se mitja hora sense dir-se res.

Per posar un contrapunt a eixa particularitat apareix ara, en aquest escrit, la figura de Josep Pla. L’escriptor empordanès era fill de tertúlia. Dos dels seus millors llibres “El quadern gris”, però en especial “Notes del capvesprol”, donen vida al seu innat vici de la xerrameca. No es pot comprendre la literatura si l’escriptor no sent interès per escoltar. Com també pel seu insubornable amor per la lectura. Tot ve a ser com el fet de passar les paraules per un sedàs de trama fina on al final suren els petits grans de la joia. Ja vindran després els moments de silenci, de soledat per ordir la bellesa dels relats. Altres escriptors, amants de tertúlia, com de fet ho era Joan Fuster, i davant la manca d’argumentació dialèctica dels seus companys solia dir: De què voleu que us parle? Són casos extrems, però significatius de per a què serveix la tertúlia.

La tertúlia, en el sentit de fer-la petar perquè si acompleix un gran servei terapèutic. Fa companyia i hom, si és major, troba en eixe exercici el mateix efecte que fan les cases velles. Aguantar-se unes a les altres. Es parla i es parla. El xafardeig habitual del cafè amb llet i la torrada amb oli de mig matí. I no li busquem més cosconelles a l’assumpte. I, si s’acompanya amb una copa de més, ja tenim assegurada l’exaltació. Som mediterranis, no ho podem ocultar. Explosius i vehements i amb la veritat absoluta sempre com a definitiva. I com ara ha aparegut aquí, quasi per casualitat el terme “veritat” ve com un a propòsit dir la nostra sobre el que comenta la versió del Diccionari d’Oxford. Aquest prestigiós oracle de la saviesa adverteix que s’està obrint un corrent d’opinió que ha pres el nom de “postveritat”. Ha estat la paraula de moda durant l’any 2016.

Josep Maria Soler, abat de Montserrat, no li passa inadvertida aquesta peculiaritat del Diccionari d’Oxford. En la seva homilia del dia de Nadal ho explica amb aquesta senzillesa. “Aquest corrent pretén que, a l’hora de crear opinió pública, els fets objectius, les dades controlables – la veritat, en una paraula- tinguin menys influència que les emocions, les passions, les opinions personals, i això a partir de mitges veritats o de mentides. Des de la “postveritat” es volen anar imposant ideologies que qüestionen les creences, les identitats, els valors i les virtuts. Tot sense un mínim de crítica i afavoridor de posicions integristes i contraries al progrés”.

I Carrión, quan escrivia sobre persones de Benissa, ho feia amb el respectuós talant de qui ha cernut la seva opinió en l’elegància espiritual del respecte als demés i el contrast fill de la ponderada anàlisi. I així un escriptor es fa creïble i al remat llegir els seus llibres és un gaudi que no ho pots oblidar. El mutisme és productiu i res tan de veritat com aquell adagi que diu que el savi calla i el neci parla, perdó: xerrameca.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/