Inici » Notícies » Opinió

Deu dies passats a Catalunya; per Joan Josep Cardona

13 d'octubre de 2017 6 comentaris
Voluntàries intenten que la policia no s'enduga una urna durant el referèndum

Voluntàries intenten que la policia no s’enduga una urna durant el referèndum

El 20 de setembre el periodista Enric Juliana escrivia el seu habitual comentari en “La Vanguardia” amb el títol “Un momento peligroso”. Es referia a la convocatòria feta als catalans pel Govern de la Generalitat per acudir a les urnes el dia 1 d’octubre. L’inici del seu article deia textualment: “Crec que des dels centres del poder espanyols s’infravalora la profunditat de la protesta i la desafecció que conté molts graus i matisos. Ho sabem des de fa molt de temps i s’ha volgut ignorar”. Catalunya se sent víctima de la incomprensió espanyola. És un poble que busca el seu encaix a Espanya. No tan sols ha estat aquest diari qui donava informació, i des de feia temps de la situació catalana. Eren tots els mitjans de comunicació catalans. I cal dir, que també estrangers. Fora de Catalunya ens ha mancat informació. La protesta dels manifestants de “premsa espanyola manipuladora” no era gratuïta. Era un fet. Ens han amagat informació, cosa inadmissible en uns mitjans d’informació de fora Catalunya. I, en especial la manipulada de TVE, especialment escandalosa. He estat deu dies a Catalunya en ple procés d’autodeterminació i he hagut de confirmar la informació a través dels diaris catalans o dels estrangers com “The Times”, “Corriere della Sera”, “Le Figaró” o “Le Monde”.

La vesprada del diumenge 1 d’octubre, en aplegar al peatge de l’autopista a l’altura de Mataró, prop de trenta vehicles de la policia nacional estaven estacionats esperant passar. Anaven a pernoctar a hotels de Calella i Pineda. Jo ignorava en eixe instant la desmesurada repressió i la pallissa donada per les forces policials espanyoles a les persones que havien volgut votar. Es calculava que el govern espanyol havia desplaçat un total de 12.000 policies i guàrdies civils. Eixa mateixa nit en un hotel de Calella estigué a punt de produir-se un greu altercat. La gent, calenta per la violència policial es concentrà a la porta. Uns policies, sense uniforme, sortiren a desbaratar la concentració. Els mossos d’esquadra evitaren mals majors. En l’hotel on jo m’allotjava també hi havia policies. Un hoste que els tenia per veïns d’habitació em digué que els va escoltar parlant molt excitats i nerviosos. Molts d’ells ignoraven que s’havien d’enfrontar a manifestants pacífics i no sabien com actuar. Crec que molts es van sentir desconcertats. El “A por ellos” dels irresponsables que els havien acomiadat en alguns llocs d’Espanya havia fet el seu efecte entre els agents més disposats a seguir cegament ordres superiors, que alguns comandaments, dies després denunciaren assenyadament com inoportunes i innecessàries. L’endemà podia llegir en portada del “Corriere della Sera”, sota una gran fotografia el relat de la violència. “Le Monde”, amb luxe de foto deia textualment (traducció meva): “La violència policial i la intransigència del primer ministre espanyol Mariano Rajoy provoquen la perplexitat dels companys de Madrid al si de la Unió Europea”. En eixe instant l’Europa comunitària ja està parlant dels mètodes brutals de repressió. No ho entén.

El dia 2 d’octubre era de ràbia continguda ciutadana i de la marxa de Calella dels policies. El diari “Ara” obria la portada amb gran fotografia i la paraula “Vergonya i dignitat”. Molts balcons de Calella lluïen la bandera estelada i la gent comentava amb preocupació els fets del diumenge. Una gran bandera catalana envoltava la part de dalt del campanar de l’església. La colònia alemanya celebrava festivament “l’Oktofester” i eren pocs els catalans que assistien a eixes celebracions. Començava a insinuar-se que per al dia 3 Òmnium Cultural i alguns sindicats convocaven una parada general. Des de primeres hores del matí els trens circulaven en serveis mínims. Al restaurant de l’hotel havien limitat el nombre de cambrers, que, vestits informalment i com a turistes, anaven indicant-nos on estava situat un bufet lliure. Durant tota la jornada el menjar fou de plat fred. I, els carrers, poc animats.

La vesprada d’eixe dia la gent es mobilitzà en una marxa silenciosa per condemnar la repressió policial que va discórrer per tots els carrers de pobles i ciutats de Catalunya. Jo vaig assistir en la tercera fila a pocs metres de la capçalera al costat d’un professor d’institut que portava una bandera estelada. Vam parlar de la situació i de com estaven de desinformats al País Valencià. Vaig veure entre els manifestants alguns hostes estrangers de l’hotel. Obrien la marxa dos guàrdies municipals per donar pas. El silenci era impressionant i tan sols trencat per música de Lluís Llach que es podia escoltar en un ràdio-casset. Jo vaig calcular, en termes de mesura de carrers de Benissa, l’Avinguda del País Valencià, que quan la capçalera de la manifestació estaria a l’altura del supermercat Mercadona, el final estava al Pla dels Molins. Calculeu la magnitud. Eixe dia els diaris portaven en capçalera que la UE instava al diàleg. També l’ONU i l’Europarlament. Però la sensació que els catalans tenien en eixe instat era que Europa els deixava a la seva sort. Les tertúlies, però especialment lloable les de la “6” amb Antonio Ferreras portaven als millors contertulians. Tots no sabien què dir, ni que pensar. El periodista Jordi Amat diu “He votat com a compromís ètic davant la desproporció repressiva, no per afavorir la ruptura”.

El dia 3 es fa la declaració institucional de Felip VI. Gelada, dura, incomprensiva i gens conciliadora i, en pur castellà. Jo em vaig sentir decebut i entristit. Era la premoció del que els diaris recollien l’endemà. Enric Juliana en “La Vanguardia” parlava de l’article 155 a la vista. Afegia que el discurs era molt sever, que s’havia produït una gran cassolada a Barcelona i que s’obria un gran dilema per a la Generalitat”. Altres analistes esperaven del rei un gest de comprensió cap a Catalunya. Fou molt dur, duríssim. Gens conciliador. Preocupant.

La reacció al discurs es materialitzà amb la resposta el dia 4 per part de Puigdemont. Jo la vaig seguir en directe per la TV3. Fet en català i castellà avisava al rei que havia decebut a la majoria dels catalans i insistia en la via de mediació. El seu discurs començava amb les paraules “Sa majestat, així no”, cosa que en l’editorial de “Ara” es confirmava amb les paraules “L’hora de la mediació per evitar el xoc”. I la mediació, a eixes hores s’estava oferint per part del Col·legi d’Advocats de Barcelona, pel mateix cardenal arquebisbe de Barcelona i a tall seguit per un grup de premis Nobel de la Pau i el govern de Suïssa. Podemos, Partit Nacionalista Basc, Comissions Obreres i UGT demanaven una reunió dels dos governs. La resposta de Madrid, sempre la mateixa. Duresa i tornar al marc institucional. I els policies i guàrdies civils en els hotels o als vaixells dels ports de Barcelona i Tarragona.

El dia 7 el govern català fa públics els resultats de les votacions. Votaren 2.286.217 persones de les quals 2.044.038 votaren si a la independència. Mentrestant La Caixa i Banc de Sabadell anuncien que ubiquen fora de Catalunya la seu oficial. Em diu un veí de taula, natural de Fraga, a la comarca de la Franja, que allí els clients fan cua a les finestretes de caixa. Els diaris, en especial “La Vanguardia” demanen en els editorials que s’ature la declaració d’independència. L’article de fons es titula “Ens juguem Catalunya”. La independència “low cost”, no existeix. Hi haurà una gran desfeta econòmica.

Els dies 8 i 9 els editorialistes fan filigranes perquè entre la serenitat. “Clamor per frenar la DUI” diu “La Vanguardia” i “Fin de trayecto” expressa “El Periódico”. Ens assabentem per TV3 els vergonyants actes duts a terme per la ultradreta valenciana en la processó cívica del 9 d’octubre. La crítica que es fa contra el delegat del govern és immensa. Ahir, diumenge 8 fou la manifestació antiindepedentista a Barcelona convocada per Societat Civil amb la participació del premi Nobel Vargas Llosa i l’exministre socialista Josep Borrell. Llevat d’algun petit incident tot transcorregué amb normalitat. Josep Borrell parlà molt bé. Banderes majoritàriament espanyoles que el dia 9 es fan més visibles als balcons.

El dia 10 el president Puigdemont havia d’informar el Parlament Català dels resultats de les eleccions, valorar-les i seguir el full de ruta amb la presumible declaració d’independència. La sessió estava convocada per a les 6 de la vesprada. Jo estava enganxat a la televisió. Pels voltants del Parlament hi havia molta gent. S’acosta l’hora, amb els diputats dels partits que no formen part del govern ocupant els seients en l’hemicicle. Res se sap de la resta. Passen deu minuts i s’anuncia que el president demana un recés d’una hora. Les especulacions són absolutes. Es parla si és que hi ha hagut alguna mediació internacional molt important que haja fet aturar l’acte. Finalment s’obri la sessió a les 7 del vespre. El president parla del per què s’ha aplegat fins aquí. Comenta els greuges històrics patits pel poble català, la seva contribució al benestar de la resta d’Espanya. És com un carregar-se de raó enfront de la incomprensió de la resta dels governs d’Espanya. Al·ludeix a la seva amistat i germandat amb els espanyols. Hi ha contenció i seny que contrasta amb els parlaments del rei Felip i la duresa dels membres del govern espanyol. Declara la independència però a tall seguit la suspèn. Les imatges de la TV3 mostren a gent plorant i una irremeiable decepció. Jo ho interpreto que aquella gent se sentia com derrotada. El sentiment nacionalista en Catalunya és molt fort i compartit per gent de tota classe social i edat. I no és d’ara com interessadament es comenta des de la dreta. S’ha de llegir als clàssics moderns i antics catalans per interpretar que és un sentiment profund i arrelat de fa segles. El diari “Ara” posava en portada les paraules “Pausa per al diàleg”, “El Periódico” “Tiempo muerto” i “La Vanguardia” “El president intenta guanyar unes setmanes de temps amb una oferta de diàleg”. Però l’editorial d’aquest diari el titula “Desconcert”. Eixe fou també la síntesi dels tertulians habituals de TV3 i la “6” de Ferreras.

Essent el dia 11 a Montserrat ens trobàvem envoltats per la pau i serenitat del monestir. Havíem passat uns dies durs i complicats. Els abats de Montserrat i Poblet havien signat una carta demanant pau, diàleg i consideració. Ens aixecarem del llit el dia 12 arrossegant la muntanya sagrada una gran boira terrera. Mamprenent el viatge de retorn a Benissa, amb el sol ja dissipant la boirina vam veure a un dels cims més alts de la muntanya una gran pancarta posada pels alpinistes amb el lema “La democràcia segrestada”. Eixa és la sensació que viu gran part dels ciutadans catalans. Jo no vaig veure la tan pregonada “fractura social”. Vaig conviure en la meva estada, com en altres ocasions, sentint-me lliure, parlant amb tothom, en català o castellà dins d’una de les societats més dinàmiques, cultes i progressistes d’Europa. I aquí, amagant-nos informació real, desvirtuant-la i fent bona aquella frase tan assenyada de “abans que opinar informar-se”.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

6 comentaris»

  • Pedro Joaquín Crespo Roldán ha dit:

    Tinc la sensació que l’articulista ha visitat Catalunya amb idees totalment preconcebudes, fins al punt que la seua capacitat crítica es va quedar a Benissa en el moment de marxar. Per cert, la capacitat crítica és independent del lloc que un visita, el que em porta a preguntar-me si alguna vegada n’hi haurà tingut el senyor Cardona.
    Comença l’autor per atacar la manipulació informativa de la televisió espanyolista i lloant implícitamente les virtuts de la catalana i la internacional. Sense descartar la possible veracitat de la primera afirmació, resulta infantil donar per bona la segona. El Grup de Periodistes Pi i Margall ha denunciat -com en altres ocasions- que els mitjans públics catalans, com TV3 i Catalunya Ràdio manipulen les informacions i usen els seus canals “com a eines polítiques”. Quan Jordi Pujol va dir que preferia prescindir de totes les competències, mentre no li llevaren TV3, sabia del que parlava.
    Josep Pla ho tindria difícil per ser col·laborador en els mitjans públics catalans d’avui. La manca de capacitat crítica és aclaparadora i ja sabem que quan el periodisme no critica, es converteix en propaganda, i això és el que fa el senyor Cardona en el seu article. TV3, amb una plantilla que excedeix a la tripulació del Charles de Gaulle, portaavions insígnia de l’Armada francesa, amb més de tres mil empleats, obliga a fer-se una pregunta ¿es poden tancar plantes senceres d’hospitals, com el de Bellvitge, i no aplicar ni un sol retallada en la televisió autonòmica? La consigna és evident: la de tenir les boques callades. El mateix succeïx amb la premsa escrita que ha utilitzat el senyor Cardona per a informar-se durant els seus deu dies d’exili.
    Les subvencions publiques directes o indirectes han permés que a hores d’ara seguisquen en funcionament, en especial La Vanguardia. El Govern de Carles Puigdemont va regar als mitjans de comunicació de qualsevol suport escrits en català amb 7,32 milions d’euros en 2016. Per a 2017, es va aprovar un increment del 17% sobre esta quantia, en previsió del suport que necessitarà el govern per als seus propòsits independentistes. El Punt Avui en paper va rebre 445.000 euros i 80.000 per la web. Però el grup propietari d’este mig també rep 120.000 euros per un diari esportiu. L’Ara és la principal competència d’El Punt Avui, encara que molt més jove. Propietat de les famílies Carulla (Agrolimen) i Rodés (Havas Mitja) , l’Ara va rebre 310.000 euros pel diari en paper i 190.000 euros pel seu web. A més, per la seua edició de Balears, va rebre 30.000 euros pel paper i 18.000 per la web. No conec l’import del que es va beneficiar el Grup Godó, amb l’edició en català de La Vanguardia. Però tenint en compte que un dels criteris d’assignació és la difusió, podem imaginar les xifres. Això s’anomena independència informativa.
    Part de la premsa internacional s’ha sentit utilitzada amb informacions dels independentistes que no han respost a la realitat i que han estat mentides molt clares que han hagut de rectificar. Aquests dies s’han publicat diverses fotos i vídeos falsos de l’actuació policial durant la celebració del referèndum a Catalunya, suspès pel Tribunal Constitucional, que han estat utilitzats per denunciar desproporcionalitat en l’actuació dels cossos de seguretat. Moltes d’elles han trobat ressò en mitjans catalans, espanyols (fins i tot TVE, encara que no ho crega, senyor Cardona) i de l’estranger, tant a Europa com a Amèrica del Nord, i s’han difós àmpliament per les xarxes socials. Posteriorment han hagut de ser rectificades per aquests mateixos mitjans com pot comprovar-se si es repassen les seues edicions passades. Ara bé, mentre la premsa internacional ha rectificat bona part dels seus articles, la catalana, subvencionada durant dècades pels governs catalans, ha mantingut les seues versions falses. Pero d’això no ha sentit res el senyor Cardona en els seus deu dies en territori sotmès per l’enemic. (https://elpais.com/elpais/2017/10/05/hechos/1507220162_048235.html)
    Afortunadament, tot aquest assumpte català dóna per la broma constant: en una reunió dels ministres de Justícia de la UE a Luxemburg el dijous passat, el Ministre de Justícia d’Alemanya, Heiko Maas, va afirmar entre bromes a preguntes dels periodistes relacionades amb el problema catalá: “ara mateix he declarat la independència del Sarre (un dels estats federats alemanys)”. Altres destaquen que la declaració d’independència ha estat un “si però no” i fins i tot la revista satírica Charles Hebdo destaca que els catalans “són més gilipolles que els corsos”.
    Podem tindre opinions discordants sobre política. Però el que no podem fer, senyor Cardona, és satanitzar a l’adversari i santificar-se un mateix. Seguim el curs dels esdeveniments.

  • Pedro Joaquín Crespo Roldán ha dit:

    He oblidat este enllaç en el comentari anterior. Considere que és molt aclaridor.

    http://www.rsf-es.org/news/informe-rsf-respectpresscat-01-12-reporteros-sin-fronteras-pide-respeto-al-libre-ejercicio-del-periodismo-en-cataluna/

  • JOAN JOSEP CARDONA IVARS ha dit:

    RESPOSTA AL SR. CRESPO
    Cordialment el felicito Sr. Crespo per la seva ben documentada resposta. És això el que hom voldria escoltar més a sovint a Benissa. Quan de be es faria a la nostra comunitat si veus competents com la seva aparegueren com a contrast i, a més foren visibles i en plaça publica. En permetrà que, amablement , complemente el seu comentari. Jo, Sr. Crespo be sap que procedeixo del món de la banca i les operacions de risc sempre les he estudiades sobre realitats. Mai m´he fiat de balanços. Si ha tingut oportunitat vostè de llegir el meu llibre “El tant per cent” (2014) llibre de memòries professionals, observarà com el nas i l´orella estan sempre rere de les meues decisions. Plaça i carrer. O considero més humà. No entenga això ara com a vàlid per al “Procés Independent”. Ahi té molt de que parlar el món empresarial. No cal que li ho recorde. Vostè està en això ben documentat. La meva competència professional era més simple. Ajudar als meus paisans quan en manifestaven els seus problemes. Coses familiars, petites, però emotives, i, de vegades dramàtiques. Fora del “panis lucrandi” també soc cronista del poble de Benissa. Ser cronista, en aquest cas “oficial” , en va vindre circumstancialment , i no dic que gratament treballada per mi. Cronista és qui fa crònica del que veu. Inevitablement qui sap llegir entre línies sempre flaireja complicitats. És indefugible. Som fills de lectures, experiències i memòria. O accepto. És l´estil. No hi ha més remei. Però s´ha de ser fidel en comentar el que veu. Almenys la interpretació que percep. Després ja es poden fer les interpel·lacions, com be ha fet vostè. Entra en el càrrec.
    Hui, Sr. Crespo, interpretar les interpretacions és una enorme complicació que dificulta analitzar. I estic amb vostè que es precisa de molta informació per traure conclusions. I així i tot sempre amb el dubte de si és veritat, mitja veritat o noticia interessada. Sé, i agraeixo que vostè també té la mateixa informació que jo sobre els mitjanes de comunicació, i més els de suport en paper, que sobreviuen a base de publicitat. Que, en aquest cas, i donada la crisi de lectors, és inevitable. I no li dic que no ser amable amb qui te la posa perilla que te la retiren. Algun dia, i amb un cafè davant, si vostè vol, li contaré amb detall casos patits per mi i en les meues aventures editorials quan no es complau a l´anunciant, o en algun cas, quan sospita quines son les teves idees.
    Parla vostè amb rigor de la, diguem subvenció, rebudes pels mitjans de comunicació catalans. Jo estic d´acord, com estarà també vostè d´acord que això no és nou. Recorde vostè l´antic “Canal 9”, o “Las Provincias” amb la seva descarada tirada a una tendència política. Mire també vostè l´accionariat de “El País” o l´altra premsa de Madrid. Son altaveus d´un o altre poder. Ara , no en negarà que “La Vanguardia” i “El Periódico” tenen un elevat grau de imparcialitat. Com exemple més immediat mire l´editorial d´avui de “La Vanguardia”. I, si va seguir el programa de “Al rojo vivo” de García Ferreras en La sexta” en eixos dies crucials la pluralitat dels intervinents era prou ampla i variada.
    Fetes aquestes confidències pase a dir-li que jo m´he limitat a contar el què he vist i el que he llegit en la premsa al meu abast. No crec que he fet altra cosa. I torne a allò de les interpretacions per quan m´esgoten les aventures dialèctiques, no tinc força ni edat, ni crec que la seva acadèmica preparació en permetria sortir a mi amb èxit d´una amigable esgrima feta tranquil·lament en casa, davant de l´ordinador , de vegades amb bon humor i altres segons el dia. Simplement dir-li que he passat uns dies a Catalunya, he vist coses, les he viscudes i les he contades . I no sense amagar preocupació, tristesa i amb una memòria sempre viva i farcida de incomprensions i intoleràncies passades en la meua joventut, continuades després i no sabent mai quan han d´acabar. Un és fill de les seves vivències. Les porta a dins i les interpreta com pot, o com sap . Amb més o menys encert. A fi de comptes humans. Ben cordialment i sempre a la seva disposició. Joan Josep Cardona

  • Pedro ha dit:

    Gràcies pel seu comentari. Igualment estic a la seva disposició. Estic segur que aquest assumpte dóna per a un llarg debat. Estaré encantat de reprendre’l amb un cafè com a excusa, alhora que com a testimoni. Salutacions cordials.

  • JOAN JOSEP CARDONA IVARS ha dit:

    D´acord, Sr. Crespo, sempre serà gratificant poder parlar amb persones com vostè, cultes, preparades i amb raonaments fonamentats. Ja ens veurem. JJ Cardona

  • Ximo Santacreu ha dit:

    He llegit molt atentament l´article inicial i les respostes. Gràcies Pere, ja sabem qui paga el café…….De res,

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/