Inici » Notícies » Opinió

Bestioles, per Jose Miguel Ullán

27 de Febrer de 1998 No hi ha comentaris

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda el 27 de febrer de 1998 al diari El País:

El batle del poble alacantí de Benissa acabava de mostrar-nos, amb hospitalitat parsimoniosa, l’ombrívola amplitud d’unes quantes mansions antigues, quan, tot d’una, va haver d’acomiadar-se dels visitants perquè, en la seua condició encertada de veterinari alhora, havia de practicar-li la cesària a una gossa que s’havia posat de part. I a mi em va semblar molt bé que un batle ho fóra per igual de tota bestiola vivent, dels animals racionals i dels irracionals. Vaig començar, doncs, a fabular amb un Llevant no només oasi en ell mateix, sinó rèplica miraculosa, amb excel·lent clima, a més, d’un Assís lliurat al plaer d’estimar amb equitat: igual al carnisser que al fardatxo, per posar un exemple poc esforçat. I amb aquesta estampeta en la ment, em vaig lliurar al somni pagà; insensible a la crisi del Golf i insensible al tifó periodístic del conspiratori amb molta escuma. Però la brevetat de tot idil·li, matèria primera de la premsa rosa i de la salmonada neboda quan té a veure amb la butxaca, me la va imposar el diari Las Provincias, on es relatava que agents de la Guàrdia Civil de la Comandància d’Alacant i del lloc principal de Gandia-Oliva acabaven de tancar, com si ací es tractara de la fi de la cesària, “sengles operacions contra el contraban de l’ivori i la compra-venda il·legal d’animals exòtics”. Total, que la benemèrita havia confiscat 32 ullals d’elefant asiàtic (Elephas Maximus) i africà (Loxodonta Africana), així com de 444 peces (sona a xifra de ritu) llaurades en ivori puríssim, “el valor del qual no ha estat estimat encara”.

D’igual o semblant manera, retardant amb això la valuosa estima de l’incisiu primer lot, va tindre la benemèrita que confiscar tres gracioses aus tropicals: una cacatua, un lloro australià i un altre lloro rosella, en pla tricorni tricolor o trio mestís, disposat a interpretar, per a guanyar-se el pa amb el bec, el d’Alejandro Sanz: Corazón partío. Quin quadre! I, com fins allò breu acaba esdevenint contagiós, va arribar l’hora del sopar. Algú va dir: “Coneixeu el restaurant libanés de Benissa?”. Un altre li va replicar, interessant-se: “No, però hem sentit parlar-ne molt”. A partir d’ací, sense eixir del Llevant, allò normal és que una pregunta així, fonamental a l’hora d’establir un parèntesi gastronòmic entre gra i gra d’arròs assafranat (“Si és que jo no em canse!”), va a percebre en l’acte l'”interés extraordinari” de la resposta. I no es queda ací. Desencadena un títol perfecte de sobretaula, un final de saló intel·lectual, assaborit a l’uníson, per a tancar-li la boca grossa al segle, per a demostrar-li o dir-li a la cara la impressió que ens ha causat: “Hem sentit parlar-ne molt”.

Molt de tot: de milions i milions d’éssers humans anihilats per altres éssers humans. I després, a continuació, desencantats, ens vam disposar a escoltar-ho tot a propòsit de les bestioles, aquesta reserva moral, aquest agarrador. Molta bestioleta, molta bestioleta. Per a la migdiada davant del televisor. Per a reconèixer-lo, com no fa tant als negres, certa possibilitat remota de vindre també de Déu, via Machín. Molta bestioleta fent cua per a triar a qui asseure a la taula en recanvi del pobre nadalenc o del nadalenc més aviat pobre.

A Benissa, com a pròleg a un sopar exòtic, et feies a la idea en el racó d’espera, assentat, fumant un cigarret. Encara que de seguida vam veure sobre la tauleta del centre, a l’altura de la canyella, un munt atractiu de papers, amb aquest sobresalt escrit en lletres negres i majúscules: “Espanya, el país de les mil i una tortures”. Vaig passar de llarg per l’arc de les mil i una en un restaurant àrab, però em vaig detindre a consciència en el contingut. Era un comunicat d’una associació contra la tortura i el maltractament dels animals. Allí es recollien els detalls de la gresca pobletana quan algun animal dels altres rep, pel fet de ser-ho, el seu merescut. Perquè sàpiga que, en el fons, per res som iguals.

I, denunciar això està bé. (Com ho està suggerir que aquest article siga il·lustrat amb una serp pitó). Però després es posa un a sopar i ja no li aprofita el pastís de colom ni l’anyell banyat en polpa de dàtils. I, a més, t’entra aquesta sensació de prendre per arena l’allioli. I tot, perquè se’t ha quedat gravada la frase amb la qual es tancava el piadós pamflet: “Si passes per algun d’aquests pobles, viatger, sacseja’t la pols de les sabates”. Encara sort que aquesta nit vaig recuperar el vigor sobirà i em vaig llançar, de matinada, a la lectura de Bichos, llibre de Miguel Torga. A això torne ara.

Enllaç
Notícia original

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/