Inici » Notícies » Opinió

Aprenent amb deducció; per Joan Josep Cardona

12 d'abril de 2016 No hi ha comentaris
Una de les pàgines del llibre "Juanito"

Una de les pàgines del llibre “Juanito”

Aquest article forma part del recull “Un llibre que va escrivint-se”, del llibre en projecte “GREIX I BORUMBALLA”

Queden al nostre solatge emocional, i de forma inesborrable, els records dels nostres mestres. L’estima que sentim per ells augmenta a mesura que retrocedim a la infància. En eixe primer estadi de la nostra vida l’aprenentatge havia de ser com un joc. Pocs eren els mestres que sabien posicionar-se a l’altura del tendre aprenent. La Societat Florentina d’Educació, prestigiosa institució que al segle XIX vetllava per iniciar als xiquets als rudiments de les primeres lletres, es seguia com a model a les escoles espanyoles. Els pocs xiquets i xiquetes que a Benissa endarreriren fins als catorze anys la seva entrada al món laboral tingueren en aquell model els fonaments de la seva educació. He guardat en casa amb devoció els llibres que foren dels meus avantpassats. El meu besavi Toni del Molí s’educà en les pàgines del famós “Juanito”. Llevat de la quarta, i darrera part, d’eixe llibre la resta de les matèries de l’obreta són solvents i de gran eficàcia. Mon besavi prosperà en els negocis i era el mateix Capità Cabrera qui ponderava la seva llestesa. Fou un bon alcalde, un ciutadà compromès i res es va dir del seu bon crèdit. De la darrera part del llibre val més oblidar-se. D’haver-se seguit fil per randa tota aquella generació ens hauria sortit bleda. Ara mateix no podríem traure pit amb la nostra catedral de La Marina, genuïna obra sortida del seu geni.

Ara, en els nostres dies, un grup de joves professores han fet un gran treball per a la revista de festes. Han posat cara i ulls a les mestres que treballaren en les antigues escoles unitàries de les partides rurals benisseres. Junt amb l’oportú agraïment a aquelles dones s’ha ajuntat el testimoniatge dels seus alumnes. Cap dels entrevistats pot amagar la nostàlgia en recordar les mestres. Van també units en l’homenatge, jocs, anecdotari i la constatació que van aprendre a gust i amb fonament d’haver-se fet les coses com cal i com toca.

La sort d’aquells escolars era que vivien en un espai rural on la natura es convertia en una assignatura auxiliar que els permetia entendre a la perfecció tot allò que la mestra els ensenyava per via del llibre. No s’havia d’explicar amb símils els canvis atmosfèrics, ni cap altre coneixement relacionat amb la vida camperola. En això els autors del famós “Juanito” es declaraven clars i rotunds. L’educació de l’enteniment i la formació del cor valent-se de les formes més adients.

En la meua educació de batxiller l’assignatura de la llengua francesa seguia els passos d’aquells pedagogs del segle XIX. La pagesia francesa, pel que he anant observant en les meves estades en aquella nació, és ordenada, neta i es sap fer la vida agradable. El “Tartarin de Tarascon” de Daudet dóna indicis que on hi ha una vaca, un parell d’oques i un hortet a vora mà la vida és somrient. Corre l’aigua abundosa en el proper riu i els prats són alegres. Així la literatura que surt d’eixos paisatges ha de ser per força vital i els seus lectors d’un bon passar i amb les mínimes preocupacions.

En eixe tractat de la llengua francesa en què ens vam educar havíem de traduir tenint a sobre del text una il·lustració. Una d’elles representava una granja amb tots els animalets possibles. A un racó apareixia un ferrador amb el llambroix a la mà ferrant un cavall. Els pagesos francesos els prefereixen als ases i muls. Al ferrer d’animals se’l denomina pomposament amb el nom de “Le maréchal ferrant”. Un dels nostres companys de batxiller, fill de llaurador de bon passar, avesat a viure l’ambient rural, li va semblar en la traducció que havia d’estar a l’altura d’aquell quadre. Era de tot punt obligatori que en aquella netedat de corral, amb aquelles aixades, pics i pales ben greixades i d’aparença ferma s’havia d’estar a l’altura de la “grandeur”. D’aquesta forma, aquell humil ferrador, va sortir en la traducció convertit en el Mariscal Ferrando. Era el que s’esperava d’una representació gràfica tan polida i tan plena de sa optimisme de cara a la vida, més que sia en forma de corral i amb gallines de molsudes barballeres.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/