Inici » Notícies » Opinió

405 anys de franciscans a Benissa; per Joan Josep Cardona

10 de juny de 2017 No hi ha comentaris
Portada del llibre "El convent de la Puríssima Concepció (1612-2012). 400 anys de franciscans a Benissa"

Portada del llibre

En la guardiania del pare Victor Canet (1973-1976) les aules del Seminari menor franciscà de Benissa eren una desolació. Els pocs seminaristes que quedaven van ser traslladats al convent de Pego. La comunitat reunida en capítol conventual es feu la següent pregunta: Què fem aquí? Era una trista reflexió. Tancar aquell centre després de vuitanta i set anys d’existència deixava sense justificació a la comunitat. Més de 1500 xiquets havien passat durant eixe període per aquell centre. D’allí havien sorgit totes les vocacions religioses franciscanes. Les selves amazòniques, la custòdia dels Sants Llocs de Jerusalem o el Seminari Diocesà de València s’havien nodrit de franciscans educats en aquell bressol de vocacions. Què fem aquí? Buscava la recerca d’una resposta. Els franciscans que després del pare Víctor continuaren residint al convent trobaren en la responsabilitat de la rectoria de Senija, en la capellania de la Residència d’Ancians o en la vicaria de la parròquia de Benissa una justificació a la seva presència entre nosaltres. Però l’avançada edat dels actuals residents i la manca de vocacions el què fem aquí s’ha convertit en un adéu.

405 anys de presència des d’aquell llunyà 15 de juliol de 1612 fins avui s’han encarnat entre els benissers que no es pot comprendre a Benissa sense una comunitat franciscana religiosa que continue la vida d’aquella primera presidida per fra Pere Salvador. Però és el què hi ha. El ser benisser és franciscà i oblidar una prestigiosa Aula de Gramàtica en ple segle XVIII, un enorme seminari a vessar de xiquets vinguts de molt lluny, unes escoles gratuïtes, la molt bona educació musical on es formaren els músics Francesc Capó, Toni Ibáñez el mestre Bertomeu i on els compositors Pérez Jorge o Lluís Blanes tingueren els seus inicis, per no parlar del gramàtic fra Lluís Fullana i tants i tants que aquí obtingueren acurada formació és tancar els ulls a una realitat. Han passat quatre segles, i ara ens trobem en una nova era. L’incert segle XXI.

L’entrada al present segle venia precedida d’uns canvis i comportaments socials que disset anys després encara no sabem discernir on estem. Som fills d’un temps on aquell comentari de Marc Aureli on dia que no cal preocupar-se del futur per quan arribaríem a ell amb el mateix raonament que ara emprem per al present no ens val de res. Hem perdut el sentit de raonar. La velocitat amb què es produeixen les coses va sempre per davant de la serena reflexió de què fem aquí. I caldria parar-se a pensar si som capaços de discernir què ens passa i com podem resoldre les coses sense perjudicar el nostre equilibri emocional. El tancament del convent serà per a moltes persones un xoc inquietant. El fet religiós per a molts benissers és profund i de difícil substitució. Bloquejats per la soledat amb què molts viuen, perduts en la seva buidor de vida, o víctimes d’hores i més hores solitàries en allò del no saber què fer era el convent el lloc de trobada. La serenitat que el “mantra” d’un rosari amb el seu “prega per nosaltres” impregna a moltes persones d’efectes balsàmics infinitament superiors al d’una teràpia medicinal.

Caldria parar-se a pensar si en la nostra constant pèrdua de referents, que ens deixa a les portes d’una incerta substitució és producte de la irresponsable inèrcia on el “viure a tope”, “a viure que són dos dies”, “qui vinga darrer que tanque la porta” són els causants d’angoixes i de depressions on la manca d’esperança ens porta de forma irremeiable a un enfonsament particular, quan no col·lectiu. És el que ara s’interpreta amb la desaparició de la comunitat franciscana. Uns pel sentiment religiós de la seva fe, altres pel referent històric i la resta pel costum de veure’l obert no es resisteixen davant del tancament de les portes a considerar-ho com un empobriment ciutadà. Però humanament l’agreujament de l’estat emocional que pot suposar per a moltes persones la privació de la trobada d’allò que en termes eclesials sol dir-se “comunitat”, la solidaritat de gent que prega, es recolzen uns a altres i fan família en la fe no es contempla ni eclesialment ni en forma de resposta ciutadana.

La qüestió de les creences cristianes no passa per un bon moment. No és “políticament correcte” manifestar-se creient catòlic. Ens costa molt alliberar-nos d’uns defectes de mala formació. El teòleg Teodor Suau parla d’una societat adolescent que ha de matar al pare per necessitat. El vell complex d’Edipo, amb l’afegit de matar també la mare, en aquest cas l’església. I es veu bé socialment parlant. Les xarxes socials, la premsa magnifica tot allò que la desacredita. I la reacció eclesial és la defensa aferrissada, la introspecció i negar l’actualització dels seus esquemes. L’església viu l’anquilosament, l’esclerosi i la rigidesa, i és en llenguatge del teòleg J. García Roca com a transmissor del papa Francesc, la col·leccionista d’antiguitats, conreadora de teologies narcisistes i presonera del seu propi llenguatge.

Seria oportú que davant d’aquest fet no s’ignorés per part de la comunitat cristiana benissera quina responsabilitat li cal de ser rent eficient en aquesta ocasió de prova. Caldria també que els no clericals pensessin en 405 anys de fe, cultura i bé de tota mena. I seria oportú actuar, uns des de la seva veritat de creences, i els altres des de la humana virtut de l’agraïment en una grandesa de mires, amb caritat i amb sentit de què fer ara, com actuar i com preservar, almenys espiritualment tants anys de presència franciscana. Si no es fa, és que no hem comprès res en absolut de la bellesa espiritual del missatge de Sant Francesc, amb 405 anys tirats de sobte amb absoluta insensibilitat.

  • Joan Josep Cardona és cronista oficial de Benissa.
Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/