Inici » Notícies » General

La llibertat de no ser mare

3 de Gener de 2019 No hi ha comentaris
La fotògrafa valenciana Eva Máñez

La fotògrafa valenciana Eva Máñez

Teresa Cebrián coneix molta gent en els seus viatges com a gestora cultural. En entaular conversa, quasi el primer que li pregunten és si té fills. “Respons que no i et miren amb pena, com pensant, pobreta, no haurà pogut”. Una assumpció que no té res a veure amb la realitat d’una dona de 56 anys que es defineix com radicalment independent. “Quan assegures que no has sigut mare perquè no has volgut, reaccionen amb sorpresa”.

Cebrián pertany a aquest nombre creixent de dones que renuncia a la descendència voluntàriament mentre la natalitat cau a plom a Espanya: en el primer semestre de l’any s’ha registrat la xifra més baixa de naixements (quasi 180.000) des de 1941, quan l’INE va crear el registre. “En la majoria de països europeus i occidentals, el percentatge de dones que no volen ser mares ronda el 10% i Espanya estarà per l’estil”, diu Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “Després, els nivells d’infecunditat són més alts però no per motius desitjats sinó per circumstàncies de la vida”, ja siguen per raons laborals o de conciliació o d’índole física.

A més d’aguantar mirades condescendientes quan li presenten a algú, Cebrián, coordinadora de l’Associació de Guionistes de la Comunitat Valenciana, ha hagut d’explicar a les seues parelles la seua elecció de vida: “Crec que ells no s’ho acabaven de creure i encara que diuen acceptar-ho, la meua experiència és que tard o d’hora els volen”.

Se sent identificada amb aquestes generacions de dones “que tenim”, assegura, “una vida laboral i professional independent, que hem accedit als anticonceptius i a la informació, i podem decidir. Les nascudes a la fi dels cinquanta o principis dels seixanta [del segle passat] hem pres les regnes de la nostra vida; i parle de diferents estrats socials, no només de l’elit. Algunes hauran decidit no ser mares perquè existeix un conflicte professional, perquè no es concilia o un altre motiu; però moltes simplement és perquè no volem”, agrega.

“No tinc ni la paciència, ni el temps ni les ganes per tindre fills”, afirma la fotògrafa Eva Máñez. Als seus 48 anys, viu sotmesa als requeriments del seu cercle perquè siga mare, una cosa que no li passava en la vintena o la trentena. “Ara que ja sóc més major t’insisteixen una vegada i una altra que ets a temps”.

Una pressió social com la que experimenten Teresa i Eva és una constant en la vida d’aquesta minoria de dones que han decidit no ser mares. Segueixen sentint els tòpics de “se’t va a passar l’arròs, te’n penediràs, congela els òvuls o encara ets jove…”. “Com si per ser-ho tinguera menys clar que no vull tindre fills”, planteja Vanesa Machuca, empleada d’una empresa de recursos humans a Jaén. Amb 38 anys, no s’estranya de les xifres tan baixes de natalitat a Espanya. “El salari és un dels més baixos d’Europa”, diu, “i no és el meu cas però tinc amics que no tenen fills perquè no s’ho poden permetre”. Aquesta dona, no obstant això, molt amant dels xiquets, no veu en el seu entorn que la conciliació familiar vaja en paral·lel al creixement professional. “O ets una mánager i cobres un salari alt que et permeta atendre’ls quan no estàs a casa, o, si ets d’un altre perfil, has de reduir la jornada o limitar la teua carrera”.

Vanesa assenyala una altra realitat, aquestes espanyoles que no han fet el pas de la maternitat per diferents motius. Segons Alicia Kaufmann, catedràtica de Sociologia de la Universitat d’Alcalà d’Henares, s’ha passat del niu buit [quan els fills abandonen la casa familiar] al bressol buit. “Les dones tenen més llibertat per a escollir. Una de les qüestions que pesen a l’hora de prendre la decisió de tindre descendència és el desenvolupament de la carrera professional, sobretot, perquè, excepte honroses excepcions, les empreses castiguen la maternitat. També està la mobilitat laboral i la falta de suport governamental. Durant el franquisme, Espanya era un dels països amb major taxa de natalitat del món —la dictadura premiava les famílies nombroses— però a partir de 1976 hi ha una caiguda. Per què? S’autoritza la venda d’anticonceptius i la dona pot planificar la seva maternitat. També s’incorporen de forma massiva al mercat laboral i s’afebleixen els factors religiosos”, respon la sociòloga.

En qualsevol cas, els que desitgen viure d’esquena a la maternitat no es veuen reflectides en les persones que les envolten. “En el meu entorn, la majoria de dones tenen fills i les que no, és perquè no poden o no tenen parella. No és que hagen decidit no tindre’ls”, comenta Laura Muñoz, que mira amb distància aquest “misticisme” que hi ha de la descendència entre les dones que han experimentat la maternitat a una edat madura. Amb 47 anys i milers d’hores de treball social en centres de menors, aquesta madrilenya es dol de la invisibilitat que envolta les no mares. “Ho tinc clar des d’abans dels 30 però la societat està dissenyada perquè tots estiguem tallats pel mateix patró”, conclou amb certa fartera.

Una altra explicació plausible a la renúncia voluntària a la maternitat és que a mesura que les societats es desenvolupen i cobreixen les seues necessitats bàsiques, “desenvolupem desitjos de trobar-nos millor amb nosaltres mateixos, reordenes la teua llista de prioritats i valores més la teua llibertat. No necessites tindre fills o aparellar-te per a realitzar-te com a persona perquè la societat et realitza d’una altra manera”, reflexiona el demògraf Esteve.

En el cas de Maria Llopis, de 50 anys, empleada d’una empresa de lloguer de cotxes a Benissa (Alacant), ha estat la vida la que l’ha portat a no tindre fills. No li molesta que li diguen que se li ha passat l’arròs. “Gaudisc del meu temps, tinc relacions esporàdiques, i la meua opció és ni fills ni parella. És el que m’ha ofert la vida i no m’ha frustrat ni vaig a penedir-me”, assegura.

Andrés Moya, catedràtic de Genètica a la Universitat de València i doctor en Biologia i Filosofia, assegura que el rellotge biològic de la maternitat existeix “però voluntàriament pot haver-hi una decisió contra aquesta pressió”. “Una altra qüestió”, continua, “és la importància social que pot tindre el creixement poblacional en un país”. En aquest sentit, Esteve reconeix que malgrat les baixes taxes de natalitat a Espanya i la falta de suports públics —a diferència del que succeeix als països del nord europeu—, l’ideal de formar una família es manté molt constant a Europa i és la tendència majoritària.

Una cosa al que, com unes altres, és aliena Ana Ambra, periodista de 43 anys. No desitja tindre fills. “No vull aquesta responsabilitat en la meua vida. No la vull. Sé que socialment queda molt egoista i sé que estem amb problemes de natalitat, però no”.

Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda l’1 de gener de 2019 al diari EL PAÍS

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/