Dèiem abans que la majoria dels moriscs van acollir al principi l’anunci de la seua expulsió amb alleujament i fins i tot amb alegria. Però també van haver-ne alguns que es van mostrar en desacord; com, per exemple, els habitants de Vall de Laguar. Pel que fa a aquest tema escriuria el cronista Escolano: “Los moriscos del valle de Alahuar, como eran de suyo cerriles y fieros de condicion y hasta en la corteza eran Moros, desde el mismo dia de la publicacion del bando se cerraron dentro de sus lugares, sin querer admitir christiano alguno a plática con ellos, ni baxar ellos a comunicar con los christianos de la Villa de Murla, con ser la cabeça de aquella Baronia. Por donde la villa empeço a bivir alherta y con recato de algun mal ensayo, por ser tan pocos los vecinos y hallarse aislada en un Argel de lugares de moriscos y muy desproveyda de municiones y bastimientos”. I, en efecte, encara que a Murla en aquell temps hi havia més cristians vells (51 famílies) que cristians nous (39 famílies), tots els pobles i llogarets del voltant eren de predomini morisc, els rectors del qual residien a Murla per no trobar-se segurs en ells (Orba, Parcent, Vall de Laguar, etc.). Recordem a més que, ja en 1529, l’aljama de Murla havia quedat pràcticament buida en fugir els seus habitants amb els pirates de Cachidiablo, i els qui l’havien repoblat posteriorment mancaven d’arrelament al poble i amb prou feines sí tenien tracte amb els cristians vells.
El 29 de setembre, dia de San Miguel, expirat ja el termini de tres dies que tenien per arribar als ports d’embarcament, els moriscs de Murla van abandonar la seua aljama i van fugir a Laguar. La raó: temien represàlies perquè els moriscs d’Orba havien matat un cristià de Murla.
També al Castell de Guadalest van haver moriscs que van fugir a la muntanya després de la promulgació del decret d’expulsió. Halperin explica com “el diez de octubre denunciaba don Agustín Messía que había agitación en Guadalest; algunos ricos del valle han ido a pedirle autorización escrita para fletar barcos, quieren marcharse cuanto antes porque la intranquilidad que reina no les agrada. La sierra está llena de moriscos “mozos y gente perdida”, los notables se han encerrado en sus casas, esperando una oportunidad de irse sin peligro“. Messía no creu que la situació puga tornar-se greu.
A pesar que els moriscs del Castell de Guadalest havien atacat els cristians vells i saquejat i incendiat cases i esglésies, el virrei va confiar en el criteri d’Agustín Mejía i, amb l’objectiu de calmar els ànims dels exaltats per millor traslladar-los a les embarcacions, va publicar el 13 d’octubre un bàndol en què perdonava els delictes d’alguns d’aquells moriscs que es trobaven fugits i furtant per les serres.
Però, lluny d’acatar l’expulsió, cada vegada eren més els moriscs que es disposaven a resistir la persecució dels soldats. Així ho explica Escolano: “Los primeros que se hizieron fuertes por no embarcarse, y echaron al Alcayde del señor, fueron los Moriscos de la valle de Alcala. Luego los fueron siguiendo los de la contribucion de Pego, valles de Gallinera, Alahuar, Ebo, y Guadaleste: y poco a poco, en son de que se juntavan por hazer un cuerpo, para resistirse mejor de las sobras [obras] de los soldados, muchos otros valles y lugares de aquellas comarcas desvergonçandole algunos de dezir, que mas querian morir en su tierra peleando, que no desembarcados en Africa a manos de los Alarbes”.
LA REVOLTA DE LA MUELA DE CORTES
Més al nord, a la vall d’Aiora, es va produir el dimarts 20 d’octubre la primera revolta armada dels moriscs pròpiament dita. L’espurna rebel va néixer a la vila de Teresa i es va propagar ràpidament per Jarafuel, Cortes, Boxet, Roayal, Bicorb, El Venedriz, Millars i Dosaigües. Uns sis mil moriscs (Halperin puja la xifra a deu mil) es van concentrar a Millàs, on van acampar, i després van ascendir a l’alt de la Muela de Cortes, on es van fortificar amb gra per a dos anys, triant un traginer anomenat Turigi com a rei. Contra ells va enviar el virrei l’exèrcit i les milícies. El 14 de novembre 2.500 soldats van cercar la Muela de Cortes. Huit dies després, va quedar sufocada la rebel·lió a tota la zona, menys a la Muela, on els moriscs resistien el setge.
LA RESISTÈNCIA ARMADA A LA VALL DE LAGUAR
El 27 d’octubre avisava el Patriarca Ribera a Felip III de la resistència armada dels moriscs del Castell de Guadalest, als quals se’ls havien unit els pobles veïns, animats per les notícies que arribaven de la rebel·lió a la Muela de Cortes.
Tres dies abans, el 24, el capità Diego de Blanes informava des de Benissa al seu superior, Sancho de Luna, de “que el Cura del lugar de Xalón havia llegado alli, y dicho que sus Moriscos havian desamparado el lugar, y dexando con muchas cuchilladas la imagen de nuestra Señora y el niño Jesus hecho pedazos, se havian llevado todo el trigo del señor y de la primicia, y puestose en el passo de Benissa a Murla, de donde hazian gran daño a los Christianos que podian hallar“. A la seua vegada, el mestre de camp De Luna va enviar sengles despatxos al virrei i a Agustín Mejía, que es trobava a València, sol·licitant municions.
Els moriscs als quals es referia el rector de Xaló eren, segons Escolano, els “de Alahuar, Alcala, Ebo, Parcente, Alcahali, Tarbena, Castel de Castells, arraval de Murla, Orba, Sagra y Tormos: y comunicandose con los del Marquesado de Guadaleste, y valle de Ceta [Seta], hizieron un cuerpo para levantarse. A estos siguieron los de Relleu, Sella, y valle de Planes, quemando los mas destos pueblos las Iglesias y cosas sagradas el dia de su levantamiento“.
El mateix dia 24 d’octubre escrivia l’alcaid del castell del Castell de Guadalest, Pedro d’Orduña, al virrei per a informar-li que s’hi havia vist una multitud de moriscs a la serra, “camino de Sella relleu y orcheta con dos banderas altas una colorada y otra blanca. Disparando muchos arcabuzazos y grande alboroto de gritos como ellos suelen en cosas de sus regocijos (É) por poco mas abaxo de la montaña por el camino de finestrate parescio gran suma de gente y muchisimas mugeres haciendo lo proprio con dos banderas blancas“.
I és que per fi havia esclatat la tan anunciada i temuda rebel·lió morisca. No obstant això, les autoritats es van resistir a creure-la inevitable. El 29 d’octubre va escriure Mejía que els moriscs rebels estaven “retirats en Guadaleste” i espera que s’avindran a embarcar-se sense necessitat d’enviar a per ells a les tropes. I el 4 de novembre, des d’Alacant, Luis Fajardo va escriure a Felip III atribuint bona part de la culpa de l’ocorregut als excessos dels cristians vells.
Però el pànic dels moriscs s’havia baratat ja en ira: atacaven els cristians vells, profanaven les esglésies, robaven bestiar. A Ondara van volar el fortí que protegia la Font del Molí i a Benimantell van destrossar el retaule (treballat a Cocentaina) de l’església, antiga mesquita. El 25 d’octubre van assetjar el castell de Jaime de Calataiud, si bé van desistir aviat davant la dura defensa que els van oposar.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?