Inici » Notícies » Fets històrics ,General

Aquella febra tan alta; per Joan Josep Cardona

15 de Març de 2020 No hi ha comentaris
Soterrar del metge Joan Torres

Soterrar del metge Joan Torres

Durant anys l’estança de dormir de l’avi Porcellanes feu el paper de sala d’estar. Estava en la planta baixa, propera al menjador i al racó del magatzem on el iaio tenia la seua taula d’escriure. Fou un espai on passa recollides vesprades de pluja. De jocs de taula i d’escolta atenta a la programació de Radio Nacional de València. Nucli familiar al redós de la tendur i lloc de tertúlia de ma mare, ma tia Marieta i Maria, la vella criada de tota la vida. El sagrat altar del llit havia de romandre amb el cobertor immaculat i sense que ni la peça de punt de ganxo a mig fer de la tia, ni els nostres llibres escolars pertorbaren la llisor de la volta del llençol superior caiguda milimètricament sobre la blancor de la coberta. Axí hauria de romandre fins que l’avi, després de la partida de dominó del casino, decidís tornar a casa. Sopava amb la tia i Maria. Tertuliaven sobre les novetats del poble, dirigia el rés del rosari i, faltant un quart per a les onze, entrava a la seua cambra.

Quan algun dels meus germans feia una grip jo ja sabia que havia de passar la nit a la casa del iaio. Abans del toc de l’avemaria ma mare em posava l’abric, m’enfarfegava amb el tapaboques fins als ulls i em recomanava que del trajecte del cantó de les Cabres fins la carretera passés de pressa pels solars sense construir. L’hivern benisser era dur. Sempre amb els eterns vents gelats de mestral, aquells que deixaven el cel net i lluent i on la constel·lació de les Cabrelles brillava intensament sobre llevant anunciant-nos que no tardarien a presentar-se els temporals de pluja.

En entrar a casa de l’avi, la fredor del carrer es canviava per una dolça exhumació dels vapors dels anisats del magatzem. Cap de les altres begudes del dipòsit mantenia aquella particularitat d’anunciar-te la baixada de les temperatures. Era l’aiguardent i les tres especialitats d’anís de la casa Bernal les que misteriosament, en plena gebrada, exhalaven la dolça aroma i t’entraven per les fosses nassals eixamplant-les esmortint momentàniament l’enteniment.

Hospital municipal de Benissa (actual ajuntament)

Hospital municipal de Benissa (actual ajuntament)

En aquelles comptades ocasions en què havia de pernoctar fora de la casa paterna, l’acollida a la casa del iaio venia precedida d’un rigorós llistat d’obligacions a complir i que ma mare em feia recitar com un parenostre. La principal de totes, no preguntar, ni encara menys fer recordança de l’absència en la unitat familiar de la figura de la meua iaia Quica. D’aquells dos monumentals retrats de galeria emmarcats en fina fusta de cirerer, amb un cristall pulcre, sense ni una màcula de cagada de mosca ni brutícia que delatés descura apareixia el rostre de la meua iaia. Cara ampla, ulls negres i grans, narius i boca proporcionades i el cabell que s’endevinava poblat, dens i negre recollit a la nuca. Una dama antiga i senyorial, de la casa dels Feliu, hisendats i amb vara alta al poble. Al seu costat, la del meu avi. Cap de senador romà, amb el cabell rasurat quasi al zero, llavis i ulls sensuals i els nas ample i ben format. Era aquell a qui solien dir Joan de Porcellanes, dels rics comerciants de bestiar, gent brava, de fer camí per les muntanyes a llom de matxo romo. Era el meu avi, aquell que em deia “el meu reiet” i que recordava a la meua difunta iaia com “la meua Quica”.

Si en les particions dels bénms familiars regna l’avinença i no es bandeja l’emoció que porta encrostada la història de la nissaga, els objectes que heretes fan el paper d’àngel tutelar de la teua vida. Porten dintre d’ells el subtil karma del llinatge. En morir la nostra mare, es feu inevitable desmuntar la casa pairal i repartir-nos els meus germans i jo, les pertinences. En aquell temps, aquest procés de desmantellament exigia la neutralitat d’un professional partidor per a fer-ne porcions equitatives. El nostre repartiment el férem amb mentalitat de decorador d’ambients. Cadascun de nosaltres elegí aquells elements que li podrien servir d’atmosfera per a agençar racons d’amable recolliment. Els darrers objectes a desmuntar foren els dos grans i ovalats marcs que contenien les fotos dels iaios.

Perpetuant-se gràficament la memòria deixant a la posteritat retrats de galeria ordits amb la perícia d’un bon professional és un exercici de responsabilitat. Ens deixa als hereus la torxa de la família, com a sagrada obligació de transmetre-la als que han de venir. I aquí la tinc jo, metamorfosada en els dos marcs amb cara i revés on, per una banda, estan els iaios i, per l’altra, una làmina amb una marina antiga.

Quan de tant en tant es fa la neteja general de la casa i s’ha de despenjar el marc de la foto de la iaia, no puc reprimir la curiositat. És com un esclavó de la família que has perdut. La migradesa d’eixe record nebulós t’aplega contat per la dida Maria. Un procés d’angúnia de mort dolorós i curt. Cambra amb olor de fulles d’eucaliptus posades a bullir. Passos apressats pels corredors de casa. El silenci d’un plor reprimit. Dissimular davant dels fills menuts. Més silenci encara. La corona feta amb els crisantems del pla dels Molins i el seu etern retorn any rere any en la festa de Tots Sants. La foto que va i ve del cementeri  i que es torna a guardar al calaix de la còmoda de la cambra del iaio. Una dama embolcallada amb vestit negre, d’elegant de l’època, amb aquell posat de les dones de casa bona. Tota una memòria contada a través de les fotos. Orfenesa afectiva.

Benissa l'any 1920

Benissa l’any 1920

Li corresponia a l’estiu de 1918 ser humit. És el temps del domini del vent pudent i brut de gregal. S’entaula molt abans de les festes de l’ermita de Santa Anna. Gropades de núvols desfilats que corren enfollits des de la punta extrema de la Mallà Verda per llevant i que abans d’aplegar al mar es fonen en un no-res. En l’espai de dues setmanes atemoreix els llauradors, que veuen aparèixer sobre els pàmpols dels ceps de moscatell les taques grogues del míldiu. És un vent que en entrar la nit es calma. Però el conscienciós treball que ha fet durant tota la jornada deixa els cossos desfermats i els pocs que surten a la porta de casa a prendre el ros emeten comentaris breus. La pell del cos humida i els cabells empastifats. Migranyes, músculs dolorits i els primers refredats. Els homes que tornaven de segar l’arròs de la Ribera venien més cansats del costum. Molts havien renunciat a llogar-se per tallar raïm. I a gosades que feien falta mans als sequers. A vora les cinc de la vesprada ja era convenient entrar els canyissos de la pansa al riurau o plantar els bous tensant les cordes per a evitar l’entrada de la rosada. Poc abans de fondre’s el sol, per damunt la lloma llarga de la Solana, la nuvolada seguia el camí invers de la matinada. Ara venia del cantó del morro de Toix i envoltava la serra de Bèrnia. I allí, des de les crestes regolfava cap a llevant com si fos una cascada d’escuma engrunant-se sobre els bancals de l’Albinyent.

El metge Miquel Sala Ivars

El metge Miquel Sala Ivars

Don Bernardo Ferrando, Don Miguel Sala i el jove doctor Don José Torres afirmaven aquell estiu els seus malalts no presentaven símptomes de terçanes. Amb la seua experiència havien après que després de la temporada de la Ribera sempre apareixien casos aïllats de febres intermitents, algun episodi de diarrees i poca cosa més que no fos l’esgotament del cos treballat en jornades llargues i dures. Resolien aquelles situacions donant els prudents consells de dieta reconfortant, descans i l’inefable ou celestial ben carregat de vi fundellol. Els senyals que ara presentaven els pocs malalts de la consulta es manifestaven amb una sobtada febra molt pujada i que no remetia. Vicent Cabrera Llavador, un dels malalts, deixava d’existir el dia 24 d’agost als seus vint-i-quatre anys. Don José Torres advertí que els símptomes que havia observat tractant a Jaume Cabrera els anava notant en el seu cos mateix. Doña Enriqueta Gutiérrez, la seua senyora, seguint el receptari recomanat pel seu espòs als malalts, manà a la cuinera prevenció de tenir sempre disposades les vint-i-cinc herbes remeieres i a la criada fregar amb insistència amb lleixiu i aigua calenta les estances del malalt. Pasqualeta, amb les mans en carn viva, s’esmerçava a veure d’ofegar  aquell “mal aire” que s’arrapava al pis de la casa del doctor. Don José, essent el dia 3 de setembre, i amb la presència de mossèn Vicent Buigues administrant-li la unció  dels malalts, moria a les nou del matí.

El metge Ferrando, davant la progressió de malaltia tan estranya donà per acabada l’estada estiuenca a la casa de l’Olivar. Per prevenció al contagi deixà la família en aquell lloc tan ventilat i al recer dels venerables pins que contagiaven energia i aires sans. Junt amb Maria Pepa, la crida, tornà a la seua clínica del carrer Sant Joan. El metge ordenà que a la neteja de casa afegís el permanent ruixat de la vorera de casa amb aigua i sotal.

La festa de Sant Francesc d’aquell final d’estiu no la portaren a terme els franciscans del convent. Únicament es feu funció íntima i sense presència de feligresos. Els seminaristes foren remesos a casa dels pares el dia 9 d’octubre i la comunitat, restringida l’activitat docent, s’oferí al clergat del poble. I des de la Costa del Lleonet fins a la llunyana Verdiola els pares franciscans anaven i tornaven pels camins polsegosos confortant, ajudant i administrant el sagrament de la unció als malalts.  En doblar la festa del convent, Benissa ja portava soterrats dotze veïns morts en plena joventut. No eren bones les novetats que venien de València i Alacant. El mal s’estenia com una taca d’oli i els metges més prestigiosos no endevinaven la solució per a tallar l’epidèmia. Don Miguel i Don Bernardo amb aquell progrés de casos i amb la preocupació professional li demanaren a Don Dionisio, metge vell i retirat, que per misericòrdia fes dins de les seues condicions d’ancianitat el que estigués en la seua mà en les atencions d’aquells llocs del poble on la malaltia tenia més incidència. Quan la gravetat de l’epidèmia pujà al grau de pànic, la nòmina de facultatius s’hi veié reforçada per Don Lluís Garcia i don José Alós.

El dia 17 d’octubre ja havien mort vint-i-dos veïns del poble. De la possible pulmonia del primer cas de darrers d’agost, diagnosticada com a una complicació de les febres habituals contagiades en els treballs de la Ribera fins la seqüència de la mateixa simptomatologia en altres tants malalts el cicle evolutiu constatava que era una epidèmia desconeguda. Ni l’antipirina ni la quinina feien els seus efectes. Eren ineficaços els remeis casolans. Ni les constants tovalloles refrescades amb aigua gelada i aplicades al front feien abaixar la febra. Amb aquell rosari de morts, augmentant el terror i prement en el pensament el núvol de la depressió col·lectiva, la parròquia decidí fer els funerals sense anunci de les campanes i aconsellant que el mut testimoni de dues cadires posades a la frontera de la casa del mort fou prou il·lustratiu d’un nou decés.

Francisca Cabrera Feliu als 30 anys

Francisca Cabrera Feliu als 30 anys

El dia de la festa de Santa Teresa, la iaia Quica es llevà del llit amb dolors de cap. Donà les ordres del govern de casa a la criada i presa d’un desconegut afebliment de forces s’assegué a la cadira balancí. Son tio, mossén Francisco, i abans d’eixir el sol, ja portava dues hores tancat al seu estudi. La seua aplicada curiositat entretenia el moment d’anar a cantar laudes a la parròquia rellegint la patologia mèdica de Lucien Roche. En aquell erudit compendi mèdic no es trobava cap resposta al que passava al poble. Quan sortí de casa, tertulià breument amb don Bernardo Fuertes, el seu amic, i l’assabentà de la febre de la seua neboda. Compartiren preocupacions i el metge prometé que a migdia passaria per sa casa. En aquelles hores, la iaia Quica ja es trobava enllitada. L’oncle Joan i la tia Marieta havien dinat i ja anaven camí del col·legi de les monges. A ma mare acabaven de donar-li les sopes i dormia la sesta.

El doctor Ferrando Tornà a darrera hora del dia. Veié la situació. La seua cara de preocupació delatava la gravetat de la malaltia. Sense delirar, i encara conscient dels seus actes, la iaia demanà a son tio Francisco que li administrés la santa unció i que el notari Bordón escoltés el seu testament. Eixa nit el iaio Joan la passà al seu costat assegut assegut al balancí. Sobre la tauleta del llit els flascons amb l’antipirina i la quinina. Un elegant gerro amb aigua i llimona deixava una flaire fresca de l’hort veí dels Quartó. “Joan, et deixe tres claus, tin cura d’ells!” L’avi Joan plorà sense llàgrimes.

La nova visita del doctor aconsellà que Don Joan Ronda, el seu practicant de confiança, vingués a mitja tarda per aplicar-li el dolorós i desesperat remei del ferro roent sobre l’abdomen. Si el flegmó de la cremada absorbia la febre general i la concentrava en el punt concret del cauteri possiblement la milloria es podria observar dins de les següents vint-i-quatre hores. Era un remei amb un punt d’empirisme i fet sempre quan la medicina tradicional no trobava resposta lògica. La germana del iaio, la tia Maria Ignàsia, fou la comissionada per anar a veure el practicant Ronda. El vell cirurgià donà instruccions perquè previngueren a la malalta. Vindria bé que olorés un cotó-en-pèl mullat de càmfora mentre se li apliqués sobre l’abdomen el roent botó de foc. També s’hi hauria de demanar a la farga del tio Federico un grapat de carbó de carrasca de Bèrnia. Tot havia d’estar previst una hora abans de la seua visita. I així tot, es va fer segons solia dir-se en els vells tractats de cirurgia “según arte”.

Joan Ivars Cabrera, acabat d'enviudar, 1919.

Joan Ivars Cabrera, acabat d’enviudar, 1919.

La iaia Quica entrà en un sopor. Al toc d’ànimes ja delirava i era la matinada quan morí. L’amortallaren amb el seu vestit negre. Posaren en les seues mans el rosari de grans de pètals de rosa. Obriren les finestres. Les tornaren a tancar i procediren a cremar un bocí de capoll d’espígol. L’enterrament fou a la vesprada. Sense cerimonial i poc després del de Diego Pineda, de vint-i-vuit anys. Els operaris del molí de farina la vetlaren al cementeri i el iaio els feu portar pa, carn de corder i un barral de vi.

Heus-los ací ara, en una caixa d’arxiu, l’estampa recordatòria amb la imatge del Crist de Velázquez, les butlles dels bisbats de València, Oriola, Sogorb, Albarrasí, Urgell i altres tantes condolences, la creu de nacre i una carta “…y no te olvides cuando vengas a Valencia de traerme el chal de cachemira, que ya refresca. Recuerdos de Juanito, que ya le han vuelto las ganas de comer. Un beso de tu Quica.” El marc de rica fusta presideix el rebedor de casa. L’anvers la làmina The last lorney of Victory de Turner. El revers la meua iaia Quica, dels Feliu.

Notes:

  • Del 24 d’agost de 1918 al 20 de febrer de 1919 vint-i-una dona i vint homes d’entre quinze i cinquanta anys moriren a causa de l’epidèmia. El noranta per cent eren persones que no superaven els trenta-quatre anys d’edat.
  • L’hospital municipal de Benissa allotjà durant l’epidèmia a veïns pobres i sense família. Eren assistits per la comunitat de monges concepcionistes de la Sagrada Familia. L’Ajuntament reconegué el seu abnegat treball el mes de gener de 1919 i les gratificà econòmicament. La comunitat franciscana sofrí la mort de fra Miquel Fuster Mayor mentre que fra Bienvenido Ronda superà la malaltia en haver-se-li aplicat el “botó de foc”.
  • Els metges Bernardo Ferrando i Dionisio Ortolà, persones d’avançada edat, moriren pocs anys després d’haver assistit professionalment a la població de Benissa. José Alós Isidro després de la seua estada a Benissa fixà la seua residència a la ciutat d’Alacant, on fou regidor del seu ajuntament. En la guerra civil ostentava el grau de capità i fou el director de l’hospital de guerra de Sueca. Publicà l’any 1929 el llibre La reflejoterapia es un principio homeopático. Consideraciones clínicas y terapéuticas acerca de la misma. Luis Garcia Signes continuà el seu exercici professional a Benissa fins fixar definitivament la residència a Gata de Gorgos, el seu poble natal. Escriví diverses obres de teatre i fou autor de la lletra de l’himne a Benissa. L’any 1951 l’ajuntament el nomenà fill adoptiu. Miguel Sala Ivars prosseguí la seua activitat a Benissa, durant la guerra civil fou fou tinent mèdic en l’Hospital Militar de Benissa i sobre 1946 optà a una plaça oficial en la ciutat de Gandia i pocs mesos després d’obtenir-la moria sobtadament. La viuda del doctor José Torres Mengual, la senyoreta Enriqueta Gutiérrez Torres, el sobrevisqué pocs anys, i els seus fills, Francesc i Josep, foren recollits per les seues ties, les senyores d’Andrés i Torres, riques propietàries agrícoles de Benissa. Prosperaren en l’exercici de la indústria i les finances. Els sanitaris auxiliars tan sols prosseguiren la saga familiar de cirurgians els membres de la família Ortolà amb els germans Bartolomé Ortolà Ivars i la seua germana Angelina, practicant el primer i comare la segona.
  • Joan Ivars Cabrera, viudo de Francisca Cabrera Feliu, morta als trenta-un anys, no es tornà a casar i mantingué en el servei de casa a Maria Crespo Ivars, que va viure amb la família fins la seua mort. Fou tres vegades alcalde de Benissa. L’únic baró de la família, el seu fill Joan, i a causa d’una greu afecció coronària abandonà als tretze anys el col·legi La Inmaculada d’Ontinyent on cursava batxiller, i se’n tornà a Benissa on moria als divuit anys d’edat. La seua germana Maria restà fadrina i continuà el negoci familiar. Josepa Teresa, que en morir sa mare tenia catorze mesos d’edat, es casà amb Felipe Cardona Font, professor de llatí. El matrimoni tingué tres fills, Joan Josep, Josep Lluís i Francesc Xavier. Joan Josep publicà l’any 1973 el llibre La epidemia de gripe de 1918 en Benissa y comarca.

Aquest article va aparèixer al núm. 16 de la revista Daualdeu (Estiu de 2019).

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/