Inici » Notícies » Personatges

El protestantisme a Sevilla: Juan Bautista Cabrera

27 de Març de 2014 No hi ha comentaris
El bisbe Juan Bautista Cabrera amb la seua dona,   fills i altres familiars. Foto Cortesia de Charo Morales Cabrera

El bisbe Juan Bautista Cabrera amb la seua dona, fills i altres familiars

Juan Bautista Cabrera Ivars, va nàixer a Benissa (Alacant) el 23 d’abril de 1837. Entre els seus títols està ser un bon poeta, historiador eclesiàstic i teòleg, sent el primer bisbe de l’Església Espanyola Reformada Episcopal des de 1896 a 1916. Va ser el seu germà el capità Francisco d’Assís Cabrera Ivars, polític liberal i periodista de “El Centinela” de Benissa.

Un dels seus rescatadors de l’oblit és Bernart Capó, il·lustre escriptor català que esmenta la col·locació a Benissa d’uns taulells al·lusius al seu naixement i al del seu germà Francisco d’Assís, capità de la Guàrdia Civil. Darrere d’aquests taulells s’amaguen temps de silenci que van oblidar al primer bisbe espanyol amb tot el significat que se li va donar llavors. De totes maneres va ser recordat en el 175é aniversari del seu naixement. Bernart creu que aquest oblit i rebuig dels seus paisans es deu al fet que va abandonar la disciplina de l’Escola Pia, a València. “Era un escolapi desertor en un segle molt especial per a la història espanyola”. El 1980 la seua ciutat natal no obstant això li va retre un càlid homenatge.

Va professar Cabrera en l’ordre dels escolapis el 1853 amb el nom de Juan de la Purísima Concepción i seria enviat al col·legi-seminari d’Albarrasí, a Terol, on es va dedicar a investigacions filològiques i bíbliques, arribant a dominar les llengües grega, hebrea, anglesa i italiana, a més de la Teologia, Patrística i Litúrgia, sense oblidar les clàssiques matemàtiques, física i mecànica, filosofia i teologia dogmàtica i moral. Va ser ordenat diaca pel bisbe de Sogorb el 16 de març de 1862, guanyant-se fama d’erudit. Es va distingir per la seua oratòria, erudició i coneixement teològic.

El bisbe Juan Bautista Cabrera

El bisbe Juan Bautista Cabrera

Va abandonar l’Ordre de Clergues Regulars de l’Escola Pia per a passar-se al protestantisme, imbuït ja de les idees anglicanes i per a estar pròxim a alguns protestants encausats a Granada, Alhama, Trigo i Matamoros. Altres autors creuen que Cabrera ja en el seminari va deure rebre algun tractat evangèlic que el va instar a estudiar la bíblia, la qual estudiaria profundament fins al punt que li portara a dubtar d’algunes pràctiques de l’Església de Roma, retreure’s dels seus serveis religiosos i per motius de consciència eixir-se’n amb totes les conseqüències. Sembla no obstant això que coneix l’evangeli per influència del seu germà a Dénia, la qual cosa li va portar a abandonar l’ordre i no per allò expressat per Menéndez Pelayo amb tanta ferotgia, en dir que “había huido a Gibraltar con la maestra de niñas de Fuente La Higuera. Y como los ingleses pagaban largamente, afiliáronse algunos estudiantes de teología, «reprobados, réprobos y reprobables en todo examen», y algunos clérigos sacrílegamente amancebados, cuyas semblanzas ha trazado el Dr. Mateos Gago en tono de novela picaresca, eternizando en la memoria de los zumbones la Cabreriza del ex convento de las Vírgenes y las aventuras de La Pepa”.

És evident que un personatge de la talla de Cabrera no tenia simpaties per part de l’insigne polígraf que va usar tota la seua artilleria enciclopèdica per a desacreditar-lo. El 1863 es refugia a Gibraltar a causa de la persecució religiosa i es casa amb Josefa de la Torre, professora de primeres lletres, a qui havia conegut a Gandia i de la qual va tenir llarga descendència (i) : Rosa, Fernando, Ángel, Juan, Matilde, Magdalena i Pepita. Fernando el va succeir en la presidència de la IERE i va destacar per les seues activitats en defensa de la llibertat religiosa i organització dels tres primers Congressos Evangèlics Espanyols, com a màxim representant de l’Aliança Evangèlica Espanyola.

Els primers temps no van ser fàcils, havent de guanyar-se el pa ensenyant matemàtiques i dibuix, ja que com ell diu “les estones lliures les dedicava a l’estudi, sense exercir cap càrrec eclesiàstic”. Gràcies a un comerciant jueu de Gibraltar va anar consolidant les seues finances, les quals milloraven amb traduccions i dibuixos per al periòdic local. Algunes traduccions van ser obstinació personal, com l’obra gegantesca i erudita d’Edward Harold Browne “Exposición histórica y doctrinal de los treinta y nueve artículos de la Iglesia Anglicana” que, publicats el 1867, 1868, 1871 i 1872 els quatre primers toms, sembla que la impressió va córrer al seu càrrec. Ja havia traduït el 1865, de l’Anglés, el fullet “La esclavitud y el tráfico de esclavos : sus efectos sobre la condición de los naturales de África, y sobre el carácter de los principales jefes y de los otros agentes de tan criminal comercio…” que diu que tradueix “d’un anglés” i considera propietat del traductor. Aquest fullet no correspon amb el de Blanco White “Bosquejo del comercio de esclavos y reflexiones sobre este tráfico considerado moral, política y cristianamente”, publicat en Castellà a Londres el 1814, ni amb la “Carta…” de Wilberforce.

Només aquestes dues traduccions ens fan pensar que Vilar té raó en considerar a l’emigrat alacantí com un dels millors fruits de l’exili, “sent en el seu temps l’únic reformador espanyol interessat en qüestions teològiques, litúrgiques, eclesiològiques i històriques i anomenat a ser el forjador de les vies que haurien de reconduir i canalitzar el renaixent protestantisme hispà”. Cabrera a Gibraltar es relaciona amb els últims perseguits de Granada, Màlaga i Sevilla, però també amb altres emigrants com Pablo Sánchez Ruiz, franciscà i excombatent carlista, que era un excel·lent evangelista. Antonio Simó i Soler, que va abandonar una situació pròspera en una parròquia per a ser pobre seguint l’evangeli. Soler a Gibraltar treballava de missioner de la Societat per l’Evangelització d’Espanya d’Edimburg i pretenia anar-se’n a Orà –Algèria- acompanyant a John Furnis Ogle i Robert Steward Clough, obrers que treballaven per a la missió que per a espanyols mantenia aquesta societat escocesa citada anteriorment.

Quan Soler va marxar a Orà, Cabrera es va posar al capdavant d’aquesta congregació i quan mor el pastor Sutherland el 18 d’octubre de 1867, es va fer càrrec també de l’església i la missió presbiteriana, en els locals de la qual es va reunir el conjunt de creients espanyols. En el seu diari anota que el 13 de novembre de 1867, quan Antonio Soler va marxar cap a Escòcia, li havia lliurat una carta de la Missió Espanya de l’Església presbiteriana de Gibraltar perquè es féra càrrec com a agent i pastor a les ordres de la Spanish Evangelization Society, Edimburgh. Celebrava cultes cada diumenge a una congregació de 10 a 50 persones, molts d’ells transeünts de Màlaga, Estepona, Cadis i d’oficials i senyores de la Roca. Als que assistien als cultes els lliurava un exemplar del Nou Testament (alguns amb notes) o algun tractat com els coneguts “El Cristianismo restaurado, Tradición, Preservativo contra Roma”, i altres tratats menors i en alguns casos una bíblia. També va lliurar algunes de les seues traduccions de la “Exposición histórica y doctrinal de los 39 artículos de la Iglesia Anglicana” (1867).

Cabrera es relaciona amb molts dissidents espanyols i interessa en els seus projectes a les congregacions d’Andalusia i part d’Espanya, aconseguint el beneplàcit de dirigents evangèlics d’Anglaterra quan, per a completar estudis, va romandre un curt temps abans de tornar a Gibraltar. Té entre la seua correspondència i visites que rebia a molts creients i pastors com Vallespinosa, Aguayo, Soler, Clough, Mr. Peddie. Rev. Alton. Rev- Covertry, coronels Basto i Maberley i altres persones de Jimena de la Frontera, Cadis, Màlaga, Algesires o Madrid.

Resolt a reunir en assemblea als pastors i evangelistes refugiats en l’enclavament per a redactar una Confessió de Fe Reformada, el 25 d’abril de 1868, en el local de l’església presbiteriana i en assemblea de l’Església Espanyola Reformada, va eixir un Consistori presidit per Cabrera i com a secretari Manuel Hernández, company de Matamoros que havia escapat el 1860. Van signar també Pablo Sánchez, Antonio Soler, José Alhama i Rober Cloud. S’imprimirien 747 exemplars per a distribuir als convocats a la 1a Assemblea del 27 de juliol de 1869.

És coneguda la trobada del General Prim amb Cabrera després de la Revolució de 1868 i les garanties d’aquest que a Espanya hi hauria llibertat de cultes: “¿Son Vds. de aquellos que fueron condenados en Granada porque se decía que no eran buenos cristianos? Sean Vds. bienvenidos. Desde hoy en adelante habrá libertad en nuestra patria, verdadera libertad, acabó la tiranía. Cada hombre será dueño de su conciencia, y podrá profesar la fe que mejor le parezca. Ustedes pueden volver a su país en el primer vapor que salga, y están en libertad de entrar en España con la Biblia bajo el brazo, y predicar las doctrinas en ella contenidas”. (Paraules del General Prim, segons les va anotar Juan Bautista Cabrera el 1868 al seu Diari)

A l’Església Cristiana Espanyola de tall presbiterià es pretenen unir totes les esglésies evangèliques espanyoles, excepte Baptistes i Germans, i Cabrera s’esforça en aquest projecte a més de dirigir les congregacions de Sevilla (27-12-1868) de l’Església Espanyola Reformada. Va debatre a Sevilla amb sacerdots catòlics com Francisco Mateos-Gago o el xantre Cayetano Fernández Cabell, fent-se ampli ressò de la polèmica en els periòdics de l’època i a ella al·ludeix Luis Montoto en la seua Vida y milagros del magnífico caballero Don Nadie.

El 1869 i fins a 1871, a Sevilla, publica i dirigeix Cabrera el setmanari “El Cristianismo” revista que va traure a la llum 42 números. Al novembre de 1874, havent mort Antonio Carrasco Palomo, que era el pastor de l’Església del Redemptor de Madrid i a petició dels congregants, el substitueix Juan Bautista Cabrera i també el setmanal “La Luz”, que havia estat fundat per Carrasco, és dirigit per Cabrera. El 1880 es reuneix a Sevilla el Sínode que pretenia organitzar l’Església Espanyola Reformada Episcopal, amb representants de Màlaga i Madrid, on va ser nomenat bisbe de la IERE, havent vingut d’Irlanda tres bisbes per a consagrar-lo. Va ingressar en la maçoneria en la mateixa lògia que Sagasta on va arribar a tindre el càrrec de Gran Capità de Guàrdies del Suprem Consell. Va ser triat membre de la Hispanic Society of America el 1915 i el 18 de maig de 1916 va morir.

Entre les seues obres escriten sobreeixen: El celibato forzoso del clero (1870), Himnario para uso de las Iglesias Evangélicas Españolas (1871), Liturgia (1881 i 1883), Catecismo de Doctrina Cristiana (1887), Manual de Controversia Cristiana (1900), Poesías Religiosas y Morales (1904) i La Iglesia en España hasta la invasión sarracena (1914). Canto Memorial, una autobiografia rimada, va aparèixer pòstuma un any després de la seua mort.

El 16 de maig de 2012 l’Ajuntament de Benissa va programar una sèrie de Conferències en el 175é aniversari del seu naixement, participant diversos especialistes de la seua obra que aporten bibliografia: Bernardino Rubert “Vida i obra literària de D. Juan Bautista Cabrera Ivars”, Alacant, 1970 i Bernardo Capó “Los hermanos Cabrera Ivars, de Benissa”, Revista de l’Institut d’Estudis Alacantins , núm. 28, 2a època, setembre-desembre, 1979, pàg. 134-135.

El primer temple evangèlic d’Espanya

Imatge de l'Església de Sant Francesc de Paula

Imatge de l’Església de Sant Francesc de Paula

Unes setmanes després de l’entrevista amb Prim el 27 de desembre de 1868 s’inaugura el primer local de cultes de l’Església Evangèlica a Sevilla. A la fi de 1869, en aquesta església de la qual era pastor Cabrera, s’havien celebrat 20 batejos i 7 defuncions. Sobre el tema dels matrimonis diu Cabrera: “La dilación de las Cortes en legislar sobre el matrimonio, ha impedido que se hayan celebrado muchos que estaban concertados entre feligreses de nuestra iglesia, y solo uno se ha celebrado in artículo mortis , con ausencia de la autoridad local”. Aquest primer temple estava al Carrer de las Vírgenes, però quan va acabar el contracte d’arrendament del local, que havia estat antic Convent de les Verges, la congregació es va traslladar al carrer Garci Pérez, 21, un local prou inadequat pel que s’estava en tràmits de la compra d’un nou local. Es tractava de l’església de Sant Francesc de Paula, situat al Carrer de las Palmas, el culte romà dels quals havia estat suprimit el 1868 i que s’inauguraria tres anys després de l’arribada de Cabrera a Sevilla el 31 de desembre de 1871.

Quan diem el primer temple d’Espanya, no és del tot exacte ja que el primer havia sigut el de la Societat Evangèlica Lliure de Maó, fundat el 10 de setembre d’eixe mateix any i del qual era pastor Francisco Tuduri però es pot dir que ho va ser de la península i anteriors als de la Missió del capità anglès resident a Sevilla el Rev. L.S. Tugwell i del prevere Francisco Palomares. Aquesta església de Sant Francesc de Paula (ii), que l’havia adquirida el Comité d’Escòcia, va tindre una solemne inauguració amb representants d’Escòcia, com els Srs. Black, Antonio Carrasco, representant l’església de Madrid i Palomares, de la reformada de San Basilio. Va predicar el sermó inicial el Sr. Cabrera sobre el text de Juan 4:24, assistint com a delegats el pastor Fliedner i el pastor de les esglésies de Madrid Sr. Guillermo Moore, missioner de l’Església Presbiteriana d’Irlanda.

La tasca de Cabrera en eixos anys es concentra en la congregació i ara a la fi d’abril de 1870 en la revista “El Cristianismo” que reapareix un any després de ser tancada, però sobretot, per aquest mitjà, aglutinar i fomentar la unitat de les esglésies que ja estaven preparant la 2a Assemblea que anava a tindre lloc a Sevilla l’11 d’abril de 1871. El treball era gran havent de preparar la revisió de la Confessió de Fe amb les esmenes aportades, el Codi de disciplina, el Directori del Culte, Himnari i el Catecisme.

—————————————-

(i) Destaquen alguns dels seus fills com Fernando Cabrera Latorre, continuador en gran part de l’obra de son pare, Juan Bautista Cabrera, i també coneixem de la seua germana Rosa Cabrera Latorre (1864-1950). D’ella diu Gabino Fernández que va nàixer a Madrid, va dirigir les Escoles Evangèliques de la IEE, al Carrer Noviciado; es va casar amb el seu professor de Belles Arts, Lino Casimiro Iborra, que la va deixar vídua l’any 1935. Ambdós, descansen al Cementeri Civil. Podem, a més, recordar-la com a “pintora, escriptora i traductora espanyola”. Va col·laborar amb els periòdics liberals i va traduir una biografia de Juan Calvino. En la Catedral de la IERE (c/ Beneficència, 18. Madrid), es pot veure la seua còpia d’un quadre sobre la conversió de Sant Pau i el seu Apostolat. Altres biografies li perden la pista en 1917 any en què encara publicava a “El País”. Havia rebut una acurada formació acadèmica primer a l’Escola Normal i d’Institutrius, i posteriorment va perfeccionar els seus estudis a Gran Bretanya. A la seua tornada a Espanya va exercir la seua docència com a Professora d’Instrucció Pública, col·laborant en diverses revistes i periòdics. Sobresurten “La Luz”, “Alrededor del Mundo”, “El Liberal”, així com “La Flora Cubana” de l’Havana. Va traduir obres literàries de l’Anglés, que dominava perfectament, sent una de les traductores de l’època. Entre els títols estarien El príncepe de los timadores (Barcelona: Sopena, [s. a., 1910]), de Boothby; El Canciller rojo (Barcelona: Sopena, 1909) i La mano invisible (Barcelona: Sopena, 1910), ambdues de William Magnay; La esclava del silencio (Barcelona: Sopena, 1910), de F. M. White; El misterio de Lord Avon o Rodney Stone (Madrid; S. Calleja, 1908), d’Arthur Conan Doyle; i Guy Mannering o El Astrólogo (Madrid: S. Calleja, 1907) i Enrique Beltrán de Ellagowan (Madrid: S. Calleja, 1908), ambdues de Walter Scott.

(ii) “Avui església del Sagrat Cor de Jesús. Després de la desamortització aquest temple va ser adquirit per la Societat Bíblica de Londres per a la seua conversió en església protestant. Més tard va passar a ser propietat de Mr. John Sutherland que la va cedir a la Companyia de Jesús”. (Dues noves aportacions gràfiques… per Álvaro Pastor Torres)

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 26 de març de 2014 a la web www.protestantedigital.com

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/