Inici » Personatges

El pare Antoni Maria Pastor; per Joan Josep Cardona

22 de març de 2020 No hi ha comentaris
El Pare Antoni Maria Pastor

El Pare Antoni Maria Pastor

L’ésser humà valora, amb les excepcions habituals, la sociabilitat com a forma més visible de la seva naturalesa. L’aïllament i la soledat no sempre l’assumeix de bon grat. Cal tenir una gran força mental per viure la reclusió en solitari com una forma de vida buscada lliurement. “L’eternitat de les hores” és un llibre que parla de l’experiència de cinc joves novicis de l’orde cartoixà que discerneixen en el monestir de Parkimter al Regne Unit la seva vocació com a monjos. Nancy Klein Maguire, autora d’aquest assaig, enceta el llibre amb una frase del filòsof Soren Kierkergaard. Diu el següent: “El convent és un element dialèctic essencial de la cristiandat. És per això que necessitem que hi sigui, com una boia en el mar, per poder veure on som”. Probablement l’aïllament que ara vivim a causa de l’epidèmia està posant a prova la nostra capacitat de resistència mental. Un monjo cartoixà fa eixa prova anys i anys completament incomunicat dels seus germans. De les vint-i-quatre hores del dia tan sols un parell d’elles les comparteix amb la resta. I eixe espai està dedicat al rés comunitari el que vol dir que la comunicació personal, llevat de qüestions molt especials, no forma part de sa vida. Els mestres de novicis anomenen eixa radicalitat amb el nom de “la santa perseverança”.

Entre nosaltres va viure al convent de Benissa un frare senzill i bondadós, alegre i fraternal que va viure una experiència semblant però com se sol dir en llenguatge monàstic en forma de “soledat acompanyada”. El pare Antoni Maria Pastor Garrido va vindre a residir al convent en l’any 1939 i donat l’escassedat de clergues l’arquebisbat el nomenà rector de Benitatxell, després de Senija i finalment com a vicari de Benissa. Fou un home providencial que serví abnegadament el seu ministeri en temps difícils i miserables. Obert a la resolució de mil problemes va ser el pany de llàgrimes per a molta gent i gràcies a la bondat del seu caràcter i a la proximitat a escoltar afliccions sanà tristors i penes de tota mena. L’any 1951 la superioritat decidí enviar-lo a la missió de la selva boliviana del riu Beni. El recorde anant de casa en casa del poble lliurant a les famílies una fulla d’aquell calendari dit de “taco” amb la petició que en eixe dia marcat resarem un rosari per ajudar-lo en aquella missió.

El riu Beni és un afluent de l’Amazones. Bona part del seu recorregut està dins de Bolívia. Encara hui és un lloc selvàtic d’accés complicat i és la navegació fluvial la forma més utilitzada per aplegar a les petites poblacions sempre situades a la riba del riu. El pare Antoni conta en els seus relats publicats en la revista franciscana “La acció antoniana” que en mamprendre el viatge pel riu en saltar a la xalupa va caure tan llarg com era sobre la coberta. No portava més impedimenta que dos mudes, els útils d’higiene personal, el manteu i el breviari. Mentre va durar el viatge de quatre dies riu amunt no van deixar de martiritzar-lo les fiblades de mosquits que sobrevolaven el seu cap com un núvol que no es podia llevar de sobre. Quan aplega a la missió es troba amb la cabana que li serviria de casa pràcticament en runes. I així mateix la senzilla capella de fusta i sostre de palla estava infectada de grossos rats penats que havien deixat l’altar ple d’una compacta massa d’excrements. Per avisar els oficis religiosos el pare Antoni s’ha de servir d’una llanda penjada a un arbre. Quanta seria la tristesa i angoixa del pare Antoni que acaba la seua crònica encomanant-se a la Verge dels Desemparats amb aquestes paraules “Mira per mi el teu fill més desemparat de tots”.

La impossibilitat de tenir altre contacte humà que no foren els indis l’ha de resoldre el pare Antoni amb la lectura continuada del breviari. Imaginar una vida així on la resolució de qualsevol contingència ha de passar per les teves mans exigeix posseir una fortalesa mental fora del comú i una renúncia absoluta al món que has deixat. El pare Antoni va contraure en aquelles soledats una cruel diabetis alhora que s’iniciaven els primers símptomes d’una afecció mental que en l’any 1960 aconsellaren als superiors el seu regrés a la península. En l’any 1961 tornava al convent de Benissa reintegrant-se de nou a la parròquia com a segon vicari però, al contrari d’aquella activitat dels seus primers anys la seva capacitat havia minvat extraordinàriament. Seguí en el seu ministeri fins que una crisi de la seva diabetis acabà amb la seva vida en l’any 1972. Benissa agraïda per la seva dedicació a fer el bé a tanta gent li va dedicar un carrer al barri de Sant Nicolau.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/