(L’estiu de 2013, un grup d’escriptors, coordinats pel cronista oficial de Benissa, Joan Josep Cardona Ivars, vam publicar un llibre col·lectiu sobre el quart centenari de l’edificació de l’ermita de Santa Anna de Benissa. Ací un extracte de la meva contribució).
“Ja no queden grans senyors a la comarca. […] era cadascú senyor de veritat: senyor de les muntanyes, de les aigües, dels camins, de les alcabales, del bé i del mal. Des de la seua heretat sabien el que passava a Madrid. […] La seua paraula era la veu del món”. (Gabriel Miró. “Años y leguas”. 1928)
No resulta empresa fàcil ?com es comprendrà de seguit?, però el meu amic Joan Josep Cardona Ivars em demana unes línies amb les quals glossar la figura de qui fóra propietari de l’heretat de Santa Anna durant una mica més de mig segle: En Carlos Torres Orduña, senyor de veritat. No contradiré aquesta declaració simfònica que antecedeix, la del millor Miró, ja que les paraules de la seua cita són també veu poètica i remembrança de la nostra xicoteta pàtria. “Ja no queden grans senyors a la comarca”, escrivia; per descomptat que no en temps de l’autor, i hui encara menys. En els nostres dies, la terra és tripijoc i mercaderia en mans de molts usurers i oficials que haurien de ser carn de penal. La condició de senyor en el passat era cosa ben diferent: una condició de sang que sorgia des de la legitimitat tel·lúrica que perpetuaven els fruits de la terra, la riquesa i la propietat, veritables qüestions de l’Estat de Família.
La terra sempre va ser el bé patrimonial preferit per la classe dominant, la seua base econòmica principal, el seu actiu més valuós per ser llegat de forma íntegra a través de generacions. El caràcter conservador del gran propietari denotava un marcat immobilisme a l’hora d’explotar el seu patrimoni. La preocupació principal radicava a assegurar uns ingressos segurs i duradors provinents de les rendes agrícoles. Persistia en aquesta filosofia econòmica una tendència major a preservar que a invertir i sempre va ser poc donat el terratinent a emprendre negocis i activitats mercantils que pogueren suposar un risc o menyscapte del cos patrimonial. Ocasionalment es dedicaven a l’emprèstit, ben garantit el capital lliurat al prenedor amb els seus béns seents com a aval. La terra va ser sempre un valor de casta, una força motora i, per ventura, la ferma base del poder polític.
No serà aquest el cas del nostre personatge, En Carlos Torres Orduña, home la petjada del qual en la nostra Història comarcana denota una existència discreta malgrat els cognoms, allunyada de la funció pública i molt centrada en la seua família i cercle d’amistats. En estat de solteria, la seua vida va transcórrer a cavall entre València i les seues possessions de Benissa i el Castell de Guadalest, molt dedicada a l’administració de les seues innumerables finques, al préstec i a la beneficència.
L’hisendat presentava el perfil de l’home recte d’idees fèrries que no generava cap dubte. La seua relació amb parcers i arrendataris era condescendent; el seu tracte es confonia entre una exigent distància envers els seus deures amb ell i una actitud benefactora que exercitava amb una noble indiferència. Conscient de la seua posició pel que fa als estaments socials al seu servei, necessitaria l’aliment de la seua virtut amb l’exercici religiós, potser per fer callar la seua consciència amb l’almoina i les bones obres.
No és que les terres de Santa Anna foren molt importants per extensió, riques i feraces, generoses en fruits. L’orografia del terreny, bancal abrupte i barranquera, facilitava llits per les corrents que alimentaven xicotets horts de premi modest; la resta secà, solar de llenyes, ideal per fer carbó o encendre forns de calç. Assegura la memòria popular que En Carlos Torres mai va pernoctar a la masia del lloc, per ventura solia descansar en una cambra de la mateixa quan es presentava…
L’amillarament confeccionat per l’Ajuntament de Benissa el 1860 reflecteix que la família Torres era posseïdora de quaranta heretats al terme amb una superfície total de 1.619 fanecades. No oblidem que aquestes cabudes cadastrals resultaven molt poc fiables i es veien reduïdes oficialment per a benefici fiscal dels interessats. En el capítol de béns urbans la família posseïa en aquell any la titularitat de dotze cases als carrers principals de la població, juntament amb sis grans masies al camp, corrals i coberts. En el registre fiscal de 1893, En Carlos Torres Orduña va aparèixer ressenyat com a propietari de dos cases en la vila, situades als carrers Constitució 1 i Major 7. També gaudia de cases de de camp, fins a sis: la pròpia de Santa Anna, Canelles, dos a Orxelles, una a la Carretera i una altra al Ferrandet.
A la vall del Castell de Guadalest En Carlos era propietari de belles finques: Ondara, regada amb les aigües procedents de la Font del Molí, ocupava a tres famílies parceres. La masia comptava amb una ermita que va rehabilitar En Carlos a principis del segle XX. Ondarella, amb aigua pròpia i dos cases de parcers, gaudia d’una magnífic celler i cup; L’Aljovada, on funcionava una almàssera amb la qual es transformaven les collites dels camps familiars; El Sabater, amb la seua font preciosa de la qual hui beu el Castell de Guadalest, es trobava explotada per un parcer. No podem oblidar-nos de L’Hort, al peu de la pujada al portal de la fortalesa, també regat amb aigua del Molí. A Calp, destacava la Masia del Cocó, amb la seua bellíssima arquitectura d’interminables arcades.
En la cerca d’una millor sort en les meues perquisicions sobre la figura d’En Carlos Torres, vaig encaminar els meus passos cap a la Casa Museu Orduña del Castell de Guadalest, l’arxiu de la qual custodia el meu bon amic Juan Pedro Martínez Solbes, “benimantellut” de pro –no és insult, és gentilici?, gran coneixedor de l’esdevenir històric de la Vall. Juan Pedro em va rebre com sempre, molt afectuosament: compartim la inclinació que desperta la complicitat investigadora. Joan Josep Cardona ja m’havia avisat que l’arxiu històric municipal de Benissa no conserva documents concernents al nostre home, i caminava jo carregat d’esperança que els fons dels Orduña albergaren alguna documentació personal que poguera il·luminar aspectes interessants de la vida del nostre protagonista. Aviat vaig caure en el compte que no anava a ser aquest el cas i que el variat paper catalogat pel meu amic poc anava a aportar a la missió.
Vam inspeccionar junts els llistats de fons concernents a En Carlos i amb prou feines vam trobar algunes signaturas relatives a producció de finques, pagaments de contribució, festivitats religioses i poc més. Per les notícies de Juan Pedro vaig saber que, en lloc sense determinar, podria conservar-se un nodrit arxiu familiar, lògica conclusió tenint en compte la trajectòria personal de tan il·lustres personatges. Sostenia ell que en els registres de la Reial Mestrança de Cavalleria de València deuria guardar-se algun expedient d’En Carlos, maestrant secretari en el passat. Les nostres indagacions en la noble institució tampoc van retre fruits.
La Reial Mestrança de Cavalleria de València va ser creada l’any 1690 sota el patronatge de la Immaculada Concepció. Es tracta de l’única Mestrança de les cinc existents a Espanya que va combatre contra Napoleó a la Guerra de la Independència, des de 1808 fins a 1814, com a esquadró de caçadors. En combat van morir quatre cavallers i altres quinze van ser fets presoners. Per finançar aquest esquadró durant la guerra, aquesta institució es va veure obligada a vendre part de les seues propietats. En el si de l’entitat, el nostre home i els seus cavallers confrares mantindrien una activa vida social i s’exercitarien en el maneig d’armes i cavalleries.
Juan Pedro va fer al·lusió a un epistolari d’En Carlos, extraviat i dispers, de contingut íntim familiar i amb exemplars en vers, el sol esment del qual ens va abocar a discórrer pel terreny de l’anècdota. La memòria popular és rica en allò intranscendent i curiós. Explicava l’arxiver, per boca dels majors de la fortalesa, que En Carlos Torres solia apostar-se en una xicoteta habitació pegada a l’església i, a través de la seua finestra, solia regalar una moneda als xiquets del carrer. Jo li vaig exposar la crònica del meu bon Vicente Tur “Xacal”, benisser de Canelles, mort al desembre passat a l’edat de cent anys. Vicente recordava clarament a un En Carlos Torres de la seua joventut en visita a la masia dels Horts, propietat del senyor, que en aquells dies treballaven els Molines. Vestit i barret negres, alçada mitjana i molta educació, recordava el Xacal de Don Carlos, “cavaller descobert davant el Rei”, honor que generalment enlluernava els pagesos per la seua distinció.
Juan Pedro em parlava també d’heretats i plets antics amb proximitat estranya; em sorprenia que tractara a En Joaquín d’Orduña i Feliu com a “Don Xoxim”, un dels polítics provincials més importants del XIX. Lògicament, el meu amic havia rescatat aquesta familiaritat de la veu centenària del poble i la usava amb tot afecte i naturalitat. Coincidim en l’apreciació d’un caràcter reservat en Carlos Torres Orduña. Calculem que l’En Carlos a la comarca resultaria ben diferent a l’En Carlos valencià, personatge que s’integrava per temporades en el substrat social elitista i urbà de la capital. El meu amic em va oferir totes les facilitats per poder fotografiar la imatge del Torres Orduña maestrant que acompanya aquest escrit, no sense abans mostrar-me el superb daguerreotip d’un orduña militar, un exemplar dels inicis d’aquesta tècnica, de gran valor.
Passegem en animada conversa per les antigues estades de la hisenda, la restauració de la qual sintetitza la seua esplendor rural d’antany amb els elements nous del llenguatge arquitectònic. La biblioteca és magnífica, supera el miler d’exemplars; en ella vaig descobrir un Madoz complet, primera edició, que m’hauria encantat fullejar… Juan Pedro es va mostrar molt orgullós de la col·lecció: la considera molt estimable en el seu capítol del XVIII i excepcional en el del primer terç del XIX. Vam recórrer junts les habitacions contigües, de pesat ambient i decoració, observant mobiliari, ferramentes i detalls d’ornament. Una esplèndida col·lecció de fotografies d’època a la sala principal retrata molts dels personatges que hem anat glossant en aquestes línies. Dels seus rostres, avorrits, altius, nobles o displicents, només podria percebre’s un besllum opac de solemnitat…
El meu cicerone, abans d’acomiadar-me, em va regalar un original de “Los Mira: ciudadanos del inmemorial”, exemplar de culte escrit per Antonio Sanz de Bremond i Mira el 1977. D’aquest llibre, pàgina 131, copie el corol·lari: “En Carlos Torres Orduña va morir fadrí a València el 19 de maig de 1934”.
Després de la grata trobada vaig tornar al meu lloc i a les meues coses. Aquest maig de meteorologia capritxosa havia disposat per a mi un migdia de calma calorosa i lluminositat cristal·lina. Vaig decidir apropar-me a Santa Anna per poder impregnar-me de tot aquest esperit que resideix en allò intangible. Mai havia visitat el paratge i sentia la necessitat de combregar amb les seues essències.
Entre els xiprers i el fons encantat de creu de tosca va concloure la costera. Al delit de la contemplació es va sumar la trucada pròpia de la natura. Les nobles pedres en l’ombria, el cant alegre de l’aigua, la canya, la palera i l’esbarzer; els lliris morts, les roselles….En Carlos Torres degué pujar aquestes costeres, beure d’aquestes aigües, dormiscar en les ombres…
Em vaig asseure sobre el banquet del lavador, vaig respirar joiós, i vaig buscar afanyadament una inscripció que posara data legítima a tan gentil univers. Vaig pensar que per a Gabriel, incansable decantador de belleses, aquest podria haver estat, perfecte i sens dubte, “el lloc ben trobat”:
“Acabe de descobrir un lloc deliciós dormit entre els anys. Ha sigut sense voler, com alguns grans homes descobreixen el que concretament no esperaven descobrir; però, en descobrir-ho senten la legítima alegria d’haver encertat amb tota la seua voluntat il·luminada. Així vaig encertar jo per la gràcia de la revelació. Aquesta gràcia no es rep sense capacitat de sentir i aprofitar els seus efectes, i llavors tan clarament ens pertany allò trobat que bé podem dir que s’origina de tota la nostra consciència”. (Ibídem)
Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 27 de maig de 2016 al blog de José Luís Luri
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?