Inici » Notícies » Fets històrics ,Història de Benissa

La nostra herència musulmana; per Joan Josep Cardona

29 de Novembre de 2015 No hi ha comentaris
El setge al Cavall Verd

El setge al Cavall Verd

Hui diumenge, 29 de novembre, s’acompleix el 406 aniversari de la desfeta dels moriscs valencians a la muntanya del Cavall Verd. Aquest indret, que és un gran tossal en forma de sella de muntar, actua de divisòria dels termes de Murla i Benigembla. És un lloc estratègic d’on es domina gran part de la nostra comarca. Precisament per això queden allí les restes del vell castell de Pop. Era un indret fàcil de defensar, i per eixes condicions va ser escollit l’any 1609 pels moriscs de les nostres terres amb el desesperat intent de resistir-se al decret de la seva expulsió a terres africanes. Els moriscs, minoria racial composta per cristians nous i exmudèjars convertits teòricament, havien estat la majoria de la població del vell regne de València. En el transcurs dels anys, i a mesura que les cartes de poblament van originar la vinguda de població cristiana de procedència catalana-aragonesa es desnivellà aquesta composició social acabant per convertir-los en una minoria.

Els moriscs, dels quals no queda aclarit de forma concloent, si eren repobladors del nord d’Àfrica vinguts als primers temps de la invasió àrab a la península o, si pel contrari, eren restes dels antics habitants d’altres èpoques més remotes. Però, en qualsevol cas, perfectament assimilats a la cultura musulmana. Conformaven la població que es van trobar les hostes del rei Jaume en el seu camí de reconquesta. Condicionats els conqueridors per problemes de repoblament admeteren aquells antics moriscs com a vassalls tal com ho feien amb els que ells tenien a les seves terres d’origen. Es discuteix entre els estudiosos si la seva població era de 170.000 (Reglà) o 117.000 (Lapeyre). Però en qualsevol cas se’ls va tindre el suficient respecte perquè mantinguessin l’ús de la seva llengua i la seva religió. Un fet d’eixa situació la tenim al veí poble de Senija, quan en l’any 1430 en l’acte de la segregació del seu terme del de Benissa, l’alamí i l’aljama morisca, fan el jurament de vassallatge a Francesc de Cornet, nou senyor territorial, “mirant a l’alquibla”, és a dir, mirant a la Meca, com és costum musulmà. Cornet actua allí de semblant forma que els Palafox ho fan amb els seus vassalls cristians de Benissa amb el seu batle i jurats, tan autoritzats jurídicament com el mateix alamí senijero o fa al seu poble com a màxima autoritat local.

La primitiva convivència entre moriscs i cristians repobladors era normal. Tant uns com altres no eixien de la seva condició de vassalls però, cal tindre-ho present, el seu nivell econòmic depenia de la seva capacitat per prosperar. Un detall extret del llibre de comptes del manteniment del Fort de Bèrnia ens confirma que els moriscs tenien habilitats industrials, i, com no, sabien fer bon comerç. L’aljama de Senija, l’any 1584, junt amb la de Xaló els facilitaren teules per acabar de bastir uns coberts del fort percebent per eixos materials la quantitat de 35 rals. El nostre benisser Jeroni Baidal, morisc cristianitzat, en morir fa una deixa important per a bé d’ànima, pobre, no ho era. Com tampoc els seus posteriors descendents, a més d’il·lustrats i passats per la universitat.

Era una comunitat antiga que convivia amb normalitat amb altres cultures, com aquí era la cristiana. Perviuen entre nosaltres cognoms moriscs als quals considerem nostres i de tota la vida. Són, no hi ha cap dubte, els autèntics i més genuïns habitants de terra nostra. Ells són el ja esmentat Baidal, els Mauri i els Ferrando, documentats entre els nostres llibres matriculars. Tampoc es pot deixar de banda la riquesa toponímica com el nom de les partides de Benimallunt, Benimarco, Benimarraig, Beniver o els mossàrabs Albinyet o Mosèrec, entre altres.

Si el nostre amor per saber qui som i d’on provenim fos una inquietud amb la suficient sensibilitat per esbrinar el nostre passat fent un seriós treball d’investigació, a hores d’ara podríem saber si sobre el solar de la que fou església parroquial de Sant Pere existí abans una mesquita. Allí estan tapats i sense concloure uns treballs arqueològics duts a terme fa uns anys. Mai se’ns ha dit que es va trobar i cap autoritat ha propugnat perquè les conclusions es manifestaren en forma de llibre. Com tampoc res sabem de les antigues troballes a Llenes, ni de les excavacions de les cases del carrer Puríssima.

Gràcies s’han de donar als treballs d’Antoni Banyuls i Teodoro Crespo presentats al 5è Congrés d’Estudis de la Marina Alta per saber alguna cosa seriosa del nostre passat musulmà. I, fóra d’aquí poca cosa més que bones paraules oficials i la bufa del pato. Tot vent. No sempre és així i s’han d’agrair a les persones que conformen l’Institut d’Estudis de La Marina Alta l’esforç que feren per muntar tot un congrés per posar en veritat tota la ignorància que sobre la minoria morisca ha estat patent durant anys i anys a casa nostra.

Quan al segle XVI toparen dos concepcions del món, amb els seus innegables interessos econòmics i religiosos, ço és l’imperi otomà d’orient per un costat i per l’altre les potències occidentals de la dinastia austríaca, Venècia i el papat es féu inevitable una crisi a la qual seguí la convulsió del camp de batalla. Les nostres costes sofriren atacs de la pirateria barbaresca, el segrest de ciutadans i l’obligació de pagar un fort rescat. Queda perpetuada en una làpida del carrer Mossèn Gaspar Tello el relat d’un d’aquests atacs. L’opinió pública culpabilitzà els moriscs de les nostres terres com a quintacolumnistes, i pocs són els documents de l’època que no ens parlen de les inseguretats dels camins o de la permanència en llocs isolats. Això d’una part i per l’altra la imposició del bateig. Era comprensible que amb una pressió tan insuportable la minoria morisca explotés. Fet això feta l’excusa que buscava Felip III per traure’s fora un problema i deixar-lo lliure per atendre els problemes de les rebel·lions dels Països Baixos. El decret d’expulsió el dugué a terme el virrei de València, el marques de Caracena.

I aquí a Benissa, segons relat de l’historiador Escolano estigueren aquarterades forces dels terços de Nàpols. La pintoresca narració del cronista parla que estaven Sancho de Luna i altres capitans junt amb el rector de Benissa mirant una partida de pilota. Poques jornades després aquells militars professionals posaren setge al Cavall Verd acabant en poques hores amb aquella rebel·lió. Els ports de Dénia i Xàbia foren testimonis de la tristor dels emigrats a la força que deixaven una terra on, en un moment es vivia pacíficament i pròsperament. Cadascú a la seva i a sa casa i Déu en la de tots.

Res, com es veu ens ve de nou. Tan sols la civilització basada en el respecte i en la grandesa dels éssers humans és l’única alternativa per viure tots en aquest malbaratat món que va aquests darrers temps per llocs d’ombres sinistres.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/