Inici » Fets històrics

Filipines, 1898: Crònica d’un heroi benisser; per José Luís Luri

28 de Juliol de 2016 No hi ha comentaris
La Batalla de Cavite,   a maig de 1898

La Batalla de Cavite, a maig de 1898

La derrota de l’esquadra espanyola a la badia filipina de Cavite va suposar la pèrdua de les possessions de la nostra nació a l’arxipèlag i un capítol més del rosari de desastres que va culminar amb la decadència d’Espanya en la presència i influència política internacional i va submergir el nostre país en anys de pessimisme i frustració.

Testimoni directe dels tristos successos va ser un soldat originari de Benissa, un humil jornaler, soldat de reemplaçament, del qual aportem la seua xicoteta crònica.

Andrés Cabrera Ivars, fill de Juan i de Josefa (1), havia nascut a Benissa el 23 de juny de 1876.“Soltero, de nariz y boca regular, barba saliente, color sano, frente despejada y aire marcial”, havia sigut declarat soldat el 24 de maig de 1895. En virtut d’aquesta declaració va ser designat apte per a un servei de vuit anys.

Va ser cridat a files amb destinació al Primer Batalló del Tercer Regiment d’Infanteria de Marina de Cartagena, on va causar alta al maig de 1896. El dia 22 de juny eix cap a les Illes Filipines a bord del vapor Santiago, on desembarca i passa a la guarnició del creuer don Juan de Austria fins a juny de 1898. En aquestes dates percep la medalla commemorativa de la campanya de Luzón pels seus serveis prestats.

Els últims de Filipines

Els últims de Filipines

Espanya posseïa, fins a 1898, dos grans territoris ultramarins, l’illa de Cuba i l’arxipèlag de Filipines, difícil aquest últim de controlar per ser un conjunt d’illes que en total superava en nombre les tres mil. La prioritat principal de les nostres forces era eradicar la pirateria d’aquelles aigües, tasca a la qual es va destinar el nostre home com a infant de marina a bord del don Juan de Austria en la campanya de Luzón. El moviment independentista i la guerra amb els EUA van sorprendre a una força que no estava preparada per a un combat naval d’entitat. Els americans comptaven amb sis bucs, els Olympia, Baltimore, Raleigh, Petrel, Condord i Boston. Els quatre primers eren creuers protegits i els dos últims, grans canoners. En total sumaven 19.000 tones de desplaçament. L’insígnia de l’almirall Dewey, al comandament de les forces atacants, era l’Olympia, de construcció moderna.

Per part espanyola es comptava amb 7 bucs, entre els quals es trobaven els Reina Cristina, insígnia de Montojo al comandament, Illa de Cuba, Illa de Luzón, Castilla, Don Antonio Ulloa, Don Juan de Austria, i el Marquès del Duero, sumant un total de 14.000 tones.

A l’alba del dia 1 de maig de 1898, la flota americana es trobava enfront de Manila. Immediatament les bateries de costa van començar a disparar, però la distància a la qual es trobaven els bucs impedia que foren blanc dels projectils. L’esquadra de Montojo es trobava fondejada enfront de Cavite, de totes les possibles ubicacions de la flota, la que menys garanties oferia per a la seua defensa. A les cinc i quart del matí va començar el combat. A una distància potser excessiva de cinc mil metres, els bucs espanyols van obrir foc, contestant 25 minuts després els Olympia, Baltimore i Boston amb la seua artilleria concentrada sobre els Castilla i Cristina. Els nostres bucs van rebre nombrosos impactes que van causar grans danys. La flota de Dewey va iniciar llavors una sèrie de passades a una velocitat de 6 nusos per a reduir la distància del combat amb els immòbils bucs espanyols a uns dos mil metres.

L’estratègia espanyola cercava acostar el seu vaixell almirall, el Cristina, recolzat per l’artilleria de l’Àustria, el més possible a l’enemic, amb la finalitat de torpedinar-lo, però els dos bucs van ser rebutjats pel seu foc.

Església de San Nicolás Talantino,  Parañaque, Filipines

Església de San Nicolás Talantino, Parañaque, Filipines

La superioritat americana es va basar principalment en els seus canons de gran calibre, dels quals mancava l’esquadra espanyola, i per la millor qualitat de les anomenades peces de tir ràpid. Només en dos creuers espanyols (el Castilla i el Cristina) la situació era quasi insostenible, ja que els dos tenien greus danys i nombroses baixes, però tot i així es van mantindre a flotació i van continuar la seua ofensiva disparant intensament; la resta amb prou faenes havien rebut alguns impactes i estaven en condicions de suportar sense problemes el càstig americà. Després d’un recés per a alimentar les tropes, l’esquadra americana va reprendre el combat, encara que van ser els descoratjats espanyols els que van fer anar a pic els seus propis bucs per a salvar les dotacions.

El nostre Andrés Cabrera havia sigut destinat a les forces de l’arsenal situades en Punta Sangley, i a hores d’ara de la batalla, des d’eixe punt, no responien a l’enemic més que els dos canons apostats, i de forma intermitent, que finalment van quedar a la mercè del foc enemic. A la una de la vesprada es va issar la bandera de parlament des de l’arsenal.

Mentre es discutien les condicions de rendició, els bucs americans van ancorar tranquil·lament davant els refugiats en l’arsenal de Sangley que es preguntaven angoixats pel seu destí. Montojo ja es trobava desentès a Manila, per la qual cosa va ser sumariat.

L’endemà, evacuat de Cavite, Cabrera va emprendre marxa al poble de Parañaque, quedant a les ordres dels seus superiors.

El dia 13 va partir Andrés a la població d’Imus, on va quedar destinat a la construcció de trinxeres i obres de defensa; però atacat aquest poble per una forta partida insurrecta el dia 28 de maig, després d’una heroica i desesperada resistència, va ser fet presoner dels tagals.

A partir d’eixe punt manquem de notícies sobre el nostre home. No serà fins octubre de 1902 quan es recupere el fil del seu trist destí. A bord del vapor Montevideo, ja de tornada a Espanya, se celebra una reunió entre les forces repatriades i els comandaments al seu càrrec, els segons tinents don Sebastián Román i don Prudencio Santamaría.

De les manifestacions dels companys es va certificar que el soldat alacantí d’infanteria Andrés Cabrera Ivars, de 22 anys, havia mort al mes de juny de 1898 a causa d’una disenteria, i, pel dèficit nutricional, també va ser afectat de Beri-beri, malaltia que va accelerar la seua mort entre terribles espasmes i horrorós patiment. La comunicació oficial als familiars i el conseqüent testimoniatge a efectes civils, no es va lliurar fins l’any 1909.

(1) Els pares d’Andrés Cabrera Ivars van ser Juan Cabrera Ortolá, d’Andrés i María, i Josefa María Ivars Grimalt, de Diego i Francisca, casats el 14 d’abril de 1866 (AHPB, Llibre M-6 (1864-1874) Foli 38 Pda). Pensem que pertanyen a una família instal·lada a la partida de Fanadix a principis del segle XX.

Pel seu interés hem reproduït aquesta article aparegut el 28 de juliol de 2016 al blog de José Luís Luri.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/