Set; per Vicent Cabrera

Així resa el desconcertant títol del llibre escrit pels autors Neal Shusterman i Harrod Shusterman la sinopsi del qual val la pena plasmar com a introducció a aquest article. Una família resident en el sud de Califòrnia, als Estats Units, de sobte un dia comprova que de l’aixeta de la seua cuina no ix aigua potable. Pensen que es tracten d’un dels talls habituals resultat d’anys de sequera en l’Estat Californià però aquesta vegada és diferent, el subministrament no es restitueix, l’anuncien les autoritats locals i la família de classe mitjana i la comunitat on viuen arriben ràpidament i de manera bàrbara, en qüestió de dies a límits inversemblants per a aconseguir l’última gota d’aigua i sobreviure. No desvetllaré més de la trama de la novel·la però interessa destacar d’ella la fragilitat d’un sistema que entenem o percebem com una certitud absoluta i imaginem impossible d’ensorrar-se. No obstant això, els humans som conscients que estem exposats a “l’impossible”, siguen esdeveniments naturals o provocats per nosaltres mateixos, encara que la nostra memòria siga selectiva per a oblidar el dolent.

En 1969, va arribar l’aigua potable a Benissa. Ho explica Vicent Ibáñez Mas, en la seua publicació “POT SER”, és la història de l’aigua potable a Benissa, un text que tots els benissers i benisseres hauríem de conèixer. Ibañez relata els avatars del seu origen, però també tot l’itinerari de la seua existència fins als nostres dies, afirmant en l’epíleg del llibre que “no som conscients que el senzill gest d’obrir una aixeta porta una història fascinant”.

En l’actualitat, a Benissa, existeixen registrats al voltant de 9460 punts de connexió entre habitatges i indústries, i cap de nosaltres, insistisc, cap, és capaç d’imaginar el consum diari d’aigua potable de tota una població com la nostra. I molt menys els pics de consum màxim que s’aconsegueixen entre els dies 15 i 20 d’agost de cada any quan sumem la població resident i la turística. Tota aquesta aigua, és d’origen únicament subterrani, procedeix dels pous que l’Ajuntament gestiona sota la seua òrbita dominical, però aquesta característica no és exclusivament de la nostra localitat, pràcticament totes les poblacions de la Marina Alta es proveeixen d’aqüífers o pous situats en el subsòl segons l’informe de Alvaro Francisco Morote de la Universitat d’Alacant. ¡Fantasien els lectors el riu d’aigua diari que es consumeix a la Marina Alta!. Malgrat això, la nostra Comarca mai ha sigut destinatària dels plans hidrològics estatals de connexió de conques, ni del pla hidrològic nacional a fi de garantir-li l’aportació d’aigua potable si la precisara davant potencials crisis de subministrament en el nostre sistema convencional de proveïment.

Poguérem pensar que “l’impossible” mai podrà ocórrer, no obstant això, en la nostra localitat, per posar un exemple, relata Vicent Ibáñez en el seu citat llibre la brutal crisi de l’aigua que va afrontar Benissa en 1975, o les dificultats de subministrament de la zona costanera en 1984, o més recentment, la complexa situació que s’aveïnava l’any 2019 fins que les precipitacions d’abril d’aqueix any, van revertir la situació in extremis. Aquestes crisis, sempre venen precedides d’anys de sequera que esfondren el cabdal dels pous subterranis, tots, no sols els de Benissa.

Som una comarca l’economia de la qual pivota fonamentalment sobre el turisme, per això, per a nosaltres l’aigua a més d’un dret humà, és un recurs estratègic. Sense aigua no podríem viure ni mantindre el nostre nivell de vida, i per això, disposar d’un sistema de generació d’aigua no convencional i d’una xarxa de distribució que abastisca almenys la majoria de les poblacions de la nostra comarca és un projecte polític possible i res desficaciat. Xàbia compta amb una planta dessaladora la capacitat de la qual pot veure’s tècnicament augmentada i la xarxa de distribució i connexió intercomarcal no és una empresa faraònica. Els fons europeus NEXT GENERATION, habilitats recentment són una magnífica oportunitat per a fer possible aquesta infraestructura. Pensar que ens bastem implementant solucions sostenibles que augmenten l’oferta d’aigua i reduïsquen la seua demanda per a evitar situacions d’estrès hídric radicals és altament arriscat, a més la sobreexplotació dels nostres pous de forma continuada acabarà generant que tard o d’hora la seua recàrrega natural per pluges no puga equilibrar el volum que els extraiem.

El desembre passat vam assistir al sorprenent inici de la cotització borsària de l’aigua en el mercat de futurs de Califòrnia el que de facto suposa l’inici de la seua especulació econòmica com a recurs natural. Els Alcaldes de la Marina Alta, els representants en la Diputació Provincial i en les Corts Valencianes haurien de prendre consciència que l’aigua més cara serà aquella que en un moment determinat no podrem comprar.

Vicent Cabrera. Secretari general del PSPV-PSOE de Benissa