Inici » Notícies » Opinió

Quan la serra es crema, per Joan Josep Cardona

18 d'agost de 2022 No hi ha comentaris
La Serra de Bèrnia

La Serra de Bèrnia, per JJ Cardona

Al peu de la serra de Bèrnia dins del terme de Benissa està situada la partida rural de Pinos. El paisatge de bancals prims i llargs demostra que aquell artigar en mig del rocam fou un treball dur i sacrificat. Les famílies benisseres que decidiren arrelar en aquell bell, però llunyà paratge, conformaren una societat dins de la consciència de la solidaritat. Trobaren en la germanor el vincle social que els permeté resistir en mig d’una natura no sempre amable. La situació del paratge a una altura de vora els quatre-cents metres sobre el nivell del mar i tenint el contrafort de la serra sempre ha viscut amb més violència que en altres parts del terme les inclemències meteorològiques. Eixa circumstància parla del perquè la seva ermita està dedicada a Santa Bàrbara.

La supervivència d’aquella bona gent depenia en certa part dels productes de la serra. No essent sempre garantides les rendes de les collites era la mare natura en la versió muntanyenca la que els ajudava procurant-los l’explotació comercial d’espart, palma, llenya per fer carboneres, brancam per elaborar formiguers com substitut de l’adob, rosca per tenyir xarxes de la pesca o pastures per al ramat familiar. Subjecta la serra a la propietat estatal i amb la necessitat de precisar els corresponents permisos per extraure manteniments tota petita porció de terra en mans particulars era un bé apreciat. En aquells anys de penúria estatal sobrevinguts al temps de la pèrdua de les colònies d’ultramar la hisenda pública posà en venda part de les muntanyes. Joan Ivars, dit de Porcellanes, ramader benisser, comprà la Pedrissa, part meridional de la serra. És allò una solana pedregosa on la vegetació arborada és quasi inexistent, però creix la palma i l’espart. A poc a poc i en porcions menudes fou venuda a preu modest als veïns de Pinos que les compraren per lliurar-se de traves administratives d’extracció de productes comunals.

La documentació gràfica que ens ha quedat d’aquells terrenys, i el més immediat dels tossals de la Solana, mostren un paisatge pelat on una carrasca o un pi ens remeten a la seva utilitat com a ombra. Aquesta darrera muntanya, junt amb la de la Mallà Verda pertanyen al comú municipal i és precisament eixa imatge antiga de nuesa, que no vol dir lletjor, indicadora de que era conreada amb interès i amb el mateix agraïment que es podia tenir per un bancal de moscatell. Únicament en primavera reverdia aprofitant les cremes controlades dels pastors amb la intenció de que les cendres foren el seu adob natural. Quan la mà humana de forma despectiva intervingué d’altra forma ubicant en el barranc Fondo l’abocador municipal dels fems domèstics patí un violent incendi iniciat en la vesprada del 30 de juliol de 1974 i de nou en juliol de 1978. I serà precisament aquest abocador l’inici de la major catàstrofe soferta per la muntanya produït en agost de l’any 2003  que afectà als termes de Benissa, Llíber i Xaló. Pocs anys després quedà consumida la partida de la Rossina a causa d’una imprudent cremà que acabà amb la vida d’un benisser seguint-se la desgracia final del gran foc de la serra de Bèrnia.

Exceptuant l’important incendi de Bèrnia de setembre de 1937, no coneix Benissa a nivell documental ni a memòria oral desgràcies forestals de tanta magnitud com les detallades en èpoques encara recents. Sensibilitzades les autoritats més modernes, sempre alertades per les agrupacions ecologistes benisseres, donaren per clausurat aquell abocador tan perillós i donaren el vist i plau de l’autoritat superior a creuar la Solana amb una carretera forestal molt criticada pel sector ecologista. I foren precisament aquestes colles benisseres conservacionistes de la natura les que alertaren sobre la preservació d’un bé comú i l’obligació de vigilar-ho adoptant les mesures legals i les bones pràctiques per poder llegar en condicions a les generacions futures un paisatge bucòlic. Recordaren també les antigues bones pràctiques forestals i la defensa de l’agricultura. I ningú podrà contradir que eixe amor per la muntanya i per l’hàbit de conservar en conreu familiar un simple bancal d’oliveres i un hortet estiuenc és d’una eficàcia comprovada per frenar l’avanç d’un foc devastador. Una mirada al terme benisser amb un avanç incontrolat de pinars sense fer tales selectives i l’abandó d’una agricultura que no buscà alternatives és per posar-se a implorar la misericòrdia divina de que ens lliure d’una socarrada col·lectiva. I al parlar de la moderna concepció d’una economia que ja no és agrícola apareixen com disjuntives molt considerables el turisme rural, les rutes de senderisme, els marges de pedra, les cases de tros, algun bancal de moscatell i tot allò que el vell Virgili en les seves Bucòliques en deia: “..i si cantem camp, el camp siga/ que mereixi del govern ser escoltat.” Això toca ara preservar aquí i alhora estendre un solidari compromís amb aquella magnífica gent dels Valls de la Marina Alta que ja no pot cantar el paisatge amb lirisme, sinó amb l’amarga veu de qui no se sent acompanyat pel cant d’un humil verderol o l’alegre solfeig de la bella cadernera.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/