Les antigues festes de Santa Cecília; per Joan Josep Cardona

Bona part de la producció musical dels compositors benissers és religiosa. Francesc Capó, Antoni Ibáñez, Joan Blanco, Pepe Bertomeu i Josep Ciudad han deixat himnes, fervorins i altres obres menors inspirats en la solvència de la capella coral del convent franciscà. Reberen en aquell centre les lliçons dels pares Guastavino, Anselm Martí, Conrado Angel o Francesc Blanes. Eren músics d’exquisida preparació que crearen escola. La pròpia banda de música es fundà un dia de Nadal de l’any 1890 en el claustre del convent i anys després una formació especialitzada en música sacra naixia sota el nom de “Lírica Católica”. La pròpia parròquia fomentà la cultura musical en la persona del vicari primer mossèn Joaquim Crespo a qui se li deu el muntatge dels orgues de Randeynes en el temple de Sant Pere i en el convent. I ara mateix amb el cicle “Música a la basílica” es fa evident eixe compromís de la nostra parròquia.

Eixa influència religiosa en el foment de la música a Benissa és possible per quan ha fet el paper de suplent cobrint els buits que haurien d’haver ocupat la societat civil o en el seu defecte l’administració municipal. Durant bona part del segle XX si alguna cosa de qualitat s’ha fet en música a Benissa es deu a eixes fonts descrites. L’única ocasió en què hauríem pogut fer el salt definitiu en forma de societat civil fou en l’any 1932 amb ocasió de la refundació de la Societat Lírica Musical de Benissa. La guerra civil truncà aquella iniciativa nascuda del si de la florent burgesia benissera. Anys després la pobresa de tot ordre mitigada musicalment per la bona voluntat del mestre Bertomeu aguantà la situació, encara que vivint-se de l’herència estètica del mestre Manuel Tomàs, un professional de cap a peus reverenciat per tota la família musical del poble.

Els efectes de la guerra civil acabaren l’any 1941 amb la il·lusionant societat musical on una comissió liquidadora traspassava a l’ajuntament instrumental i mobiliari. Començava una llarga etapa escassament ambiciosa en conseqüència amb la grisor general. El mestre Bertomeu seguí amb voluntat de ferro al front de les coses musicals fins que cansat i sense al·licients fou rellevat en 1977 pel professional Leopoldo Vidal. Dos any abans i amb la finalitat d’ajudar al mestre Bertomeu en aquella lenta decadència l’ajuntament accedí a refundar la Societat Lírica Musical acció que permetia federar-se, tenir subvencions i entrar en la modernitat.

La reforma fou un revulsiu que animà projectes tals com la creació de la primera escola de música, seguir els cursos de conservatori i contactar amb professionals que elevaren el nivell dels nous instrumentistes. La banda de música estava de moda en la comarca i més quan la societat tenia capacitat per organitzar la X Assemblea de la Federació Valenciana de Societats Musicals. Era coneguda la presència de músics de la comarca oients fidels dels concerts dirigits pels nous directors qualificats professionals que es contractaren per pujar el nivell de la banda. Amb eixa embranzida començaren a celebrar-se les primeres festes de Santa Cecília on a més dels actes propis de la banda entrava una setmana d’actuacions sufragades per l’obra social de les caixes d’estalvi o l’ajuda de les bandes de Cullera i Llíria que contribuïren amb els seus grups instrumentals dirigits pels mestres Sanjaime i Gorrea. Foren anys de plena activitat que permetien audicions tan celebrades com les de l’Orquestra del Conservatori d’Alacant, l’Orfeó Polifònic de Benimaclet, la Societat Filharmònica Alteanense , L’Orfeo Veus Blanques de la CAPA, l’orquestra de pols i pua de l’ONCE, els concerts de la pianista benissera Concepción Sánchez-Ocaña i altres, sense oblidar els homenatges als mestres Joan Blanco i Baptista Ivars.

La consolidació social esperada no aplegà a confirmar-se a causa de conflictes interns de la banda i per altra la falta de tradició societària impossibilitada de creure en el projecte. Un detall de la poca ambició de la societat per fer un camí d’afirmació tingué lloc en l’any 1990, quan la celebració del seu centenari es pogué fer notar gràcies al conveni subscrit a iniciativa de la Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant. Una directiva utilitzada com a instrument de pressió a l’ajuntament per interessos urbanístics barraven el pas a una celebració important. L’entitat bancària sufragà un cicle de concerts on destacà el Cor Magníficat de Torí i l’antologia de sarsuela preparada pel musicòleg López-Chavarri. Eren anys de plena efervescència d’un urbanisme descontrolat i on el menys important era commemorar dignament el centenari de la banda.

Els temps actuals on no forma part el reconeixement de la memòria, atrapats en un present incert caldria considerar que celebrar la festivitat de Santa Cecília amb diversitat d’actes és una obligació necessària a executar pels dirigents de les societats, que són els especialitzats en la matèria. Eixe fou el compromís d’aquelles directives que entenien que la música era un estímul per posar en moviment fantasia i imaginació, coses tan absolutament necessàries en un moment històric tan desil·lusionant.