Inici » Notícies » Opinió

L’ancianitat i Sant Joaquim; per Joan Josep Cardona

23 de juliol de 2022 No hi ha comentaris
Sant Joaquim i Santa Anna

Sant Joaquim i Santa Anna

L’article editorial d’un important diari s’obria hui amb el titular de “Que l’edat no siga un límit”. Començava diguent que la societat encara no ha assumit que la longevitat ja és una cosa normal. Com també és normal que gent que està dins de la franja d’edat de vuitanta anys, i fins superar eixa cita està mentalment sana i físicament encara es pot valdre per si mateix. No obstant sempre hi ha excepcions i és possible que ens trobem amb algunes persones d’eixos límits d’edat que si necessiten auxilis. Però això no vol dir que l’ancianitat marcada per l’edat cronològica siga ja motiu de caducitat i que més o menys encara ens poda’m defensar amb cert èxit. Seguia l’article informant que si superes els 75 anys i malgrat tenir el carnet de conduir vigent ja no pots llogar un automòbil. Un segur metge privat a eixes edats és caríssim i res t’assegura que determinades malalties te les tracten com correspondria a una persona jove. Això et deixa la sensació de ser persona amortitzada. Anant pujant de to el contingut de l’article aplega a un punt inquietant on informava que et poden suggerir que algunes decisions que afecten al teu patrimoni seria convenient declinares les responsabilitats en algun familiar directe. La llei, llevat que per un tràmit legal, difícil de superar amb èxit, t’incapacite, et dóna garanties de que fins el moment de la mort pots disposar lliurement de la teva voluntat.

En la meua vida professional, que fou la bancària, mai vaig tenir cap client d’edat que no tingués present quan li aplegava l’hora que certes qüestions les havia de deixar arreglades. El tracte amb aquest segment de clientela s’ha de fer acceptant la dignitat de les persones i actuar a més de la professionalitat amb la humanitat. Rere eixa persona existia una llarga vida que amb els seus dalts i baixos havia format part de la societat que ens va criar i traure avant. Mai oblidaré la mirada serena d’un matrimoni ancià que havia entrat a la residència de Benissa i em van venir a veure per obrir el compte. No tenien fills vius. Havien venut la casa que tenien a un poble de vora Barcelona, feren el testament sense indicar a cap altre familiar tal decisió i tan sols els quedava esperar acompanyant-se. Era com dir que ja sabien a què venien a Benissa i aquí moririen amb pau i serenitat havent fet una vida de treball i volent ser assistits en els seus darrers anys amb la major dignitat possible.

Aquest matí amb els embussos que patim per les obres de la circumval·lació un automòbil portava parat davant de ma casa prop de deu minuts. Anava de passatger una persona anciana. Cal saber com patim a determinada edat un viatge. Tenim urgències. Imaginem que eixa persona, pels motius de canvis temporals de residència en l’estiu, l’han tret del seu hàbit de costum. Anem a imaginar també que la seva família, com una maleta més el porta a passar una o dos setmanes a un qualsevol xalet impersonal i sense intimitat de la nostra massificada costa i que la família ha llogat. Posem-nos en la seva pell quan algun veí pose a tota marxa una música actual. Mirem que en els centres socials dels vells la música no passa del ritme pausat del bolero. La música del seu temps. Si conserva el seny aquesta persona ha de patir. Es sent caduca i fent nosa i no estranya que diga que es vol morir.

Quan escrivim sobre aquestes sensacions ho fem dins d’unes condicions personals amb bona salut i moderat bon humor. No sé si “La vellesa encalmada” llibre que escriví fa uns anys el franciscà Francesc Gamnissans quan dia allò de “deixar-se ajudar suposa una finesa espiritual superior al simplement ajudar” ho dia convençut o amb sentit pedagògicament cristià. No vull entrar en més detalls sobre el patiment de qui en el seu sa judici veu trontollar la seva independència.
Dins d’uns dies serà l’onomàstica de Santa Anna que va aparellada amb la de Sant Joaquim, el seu espòs. Quan mirem la iconografia dels dos sants que apareixen en l’altar major de Benissa ens els representen com a dos ancians. Molt venerables, però amb la intenció de dir-nos que són els patrons de l’ancianitat. Cap text sagrat, llevat de les hagiografies tipus pare Ribadeneira ens donarà informació sobre els sants que vaja més enllà de ser els pares de la Mare de Déu. En la iconografia la santa porta un llibre en les mans i Sant Joaquim un cistell amb unes tórtores. Una ensenya a llegir i escriure i el sant és l’ofrena que portà al temple en busca de procreació. L’hagiografia res ens clarifica del final de sants tan importants, però jo me’ls imagino tal com diu altre especialista sobre la vellesa, el pare Bernabé Dalmau: la gent gran és feta d’habituds, de rutines, d’espais i de temps ben mesurat. I dic jo que, a tenor d’eixe digne crit actual de “Soc vell, però no idiota” l’hauríem de tenir tots, posat al balcó, com una pancarta revolucionaria aquells que estem en l’incert punt de dir “se va el caiman, se va el caiman.” Reflexions que no surten de la calor que patim, sinó d’una realitat que hem de defensar per quan ens va la vida, dic d’aquella que segons Josep Pla ja era la propina.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/