La marmota i La Candelera; per Joan Josep Cardona

Resignats a rebre males notícies apareix aquests dies la pintoresca informació de que la famosa marmota de Punxssutawney, petita localitat de Pensilvània ha eixit del seu cau. Aquest animalet és el protagonista d’una gran festa que es fonamenta en la curiositat de saber si l’hivern acaba o continua. Tot depén de l’ombra que projecta el seu cos quan surt del cau on hiberna. Cada any, i el present no és una excepció, aplega la notícia puntual i sense fallar. En la nostra latitud també nosaltres disposem de ric costumari per esbrinar si aplega o no el bon oratge. La festivitat de la Presentació del Senyor, o Candelera ens proporciona l’avenir climàtic que es recull en el refranyer: “Si la Candelera plora/ l’hivern és fora/ i si riu hi som a l’estiu”, “Si la Candelea riu, llenya al caliu/ i si no riu/ aigua al caliu”, “Quan la Candelera plora/ no faltaran tres mesos de mal hora”. I així tant l’aparició de la marmota o un dia brillant d’inici de febrer estan en peu d’igualtat en quant a l’empirisme benintencionat sobre les variacions del clima.

Acostant-nos a la racionalitat de la festa seria més propi cenyir-nos al cànon litúrgic del dia que es coneix com “La Presentació del Senyor” i amb l’afegit de “La candelera”. Figura eixa jornada el costum que la Verge Maria es presenta al temple en acte de purificació de després del part del seu fill Jesús. És obedient a la llei mosaica que l’obliga a fer eixe acte i a més a l’ofrena al temple d’un animal domèstic. Si ens fixem en l’altar major de la nostra parròquia tenim la representació de Sant Joaquim, que junt amb santa Anna són els pares de la Verge, portant entre les mans una cistella amb un parell de tórtores. Sospitem que d’una forma o altra apadrina al seu nét Jesús i ofereix eixe donatiu. La presentació de la mare a purificar-se al temple la tenim també recollida al nostre costumari benisser. Les nostres mares, al cap de nou dies d’haver-nos tret a la vida, eixien amb la sogra portant-nos al braç a “la missa de gràcies”. I fou a iniciativa recollida pel pare Fabregat en l’himnari final del seu llibre sobre la Puríssima Xiqueta resar acompanyats del celebrant la denominada “Consagració del recent nascut” fet davant la imatge de la nostra patrona.

Ja dins del costumari popular de la canalera no es troba més racionalitat festiva que aquella nascuda dels nostres avantpassats que, obligats a passar fred, manca de jornals pel mal oratge i les llargues nits hivernals anhelarien deixar enrere aquells patiments i alleugerir el seu passar, com a mínim amb bon oratge. En les contrades pirinenques serà l’os el substitut de la marmota i observant que eixia de la seva cova a buscar menjar era auguri que s’acabaven les neus. Nosaltres, sense altre pronòstic que l’observació del florir d’algunes plantes que com el romer ara està en plenitud, o la de l’ametler ens confirmen que la primavera està propera. Pel contrari, i respecte a enguany, altres signes de la natura com el retard en aparéixer l’espigó florit del punxegut àloe, o que les nadaletes ja han tret flor ens indiquen que hem passat per uns dies freds de gener i que si ara les veiem tan superbes pot ser que ens avisen de l’estabilitat d’un clima més benigne.

Els estudiosos del clima solen parlar de cicles. Secades o períodes de pluja abundant. Ignorem si en alguna època per l’estabilitat i regularitat del comportament de l’oratge del dia de la candelera donaria tanta rotunditat i confirmar pronòstics amb tanta seguretat com s’afirma en el refranyer. A la nostra latitud, per exemple està registrada la llarga hivernada de l’any 1756 que va capolar totes les collites de Xaló o si aquell endeutament de 500 lliures de l’any 1590 firmat pels benissers i els seus jurats per importar blat d’Aragó van tindre alguna cosa que veure amb el comportament d’un pronòstic tan segur. I no està molt lluny en el temps la famosa gelada del 2 de febrer de l’any 1954 on aplegàrem a -5º. En un o altre cas una cosa està segura. La poca fiabilitat amb el refranyer donarien tanta desconfiança als nostres majors que no l’unirien a la pràctica del conreu per allò de “home refranyer no ompli graner” i serien més amants de la seguretat d’aquells tan pràctics de “no digues oliva fins que no estiga a sota la biga” o “qui no sembra no agavella” i d’aquesta forma, per si de cas, sempre tindrien provisions per traure a taula. Però en uns temps amb tan poca amenitat, com són els que ens corresponen viure, una amable notícia que ens ajuda a donar una mica de color als dies tan iguals són coses per agrair. I és convenient recórrer a les innocents notícies per allò també, i de la mà del refranyer que “No hi ha mal que cent anys dure” o ” Qui te fam somnia rotllos” que és una forma com altra de mantenir la irrenunciable confiança en la vida plore o siga riallera l’onomàstica del dia de la Candelera.