La Mare de Déu de la O; per Joan Josep Cardona

Si no vaig errat el dimarts dia 18, festivitat de l’Expectació del part de la Verge Maria, una de les antífones que es canten a l’hora canònica de les vespres comença amb la invocació “Joia i festa a desdir”. És com una anticipació de la festa de Nadal convidant-nos a viure’l en aquest dia amb una alegria atenuada. Cal no oblidar que encara estem a l’advent, que és un temps eclesiàsticament de preparació amb un marcat accent penitencial. En la solemnitat d’eixa festa de la qual estem parlant, començava al convent de Benissa el novenari de la Mare de déu de l’Esperança. Els franciscans, i sempre amb el seu amor desmesurat a emprar el castellà, denominaven eixe novenari amb el nom de “Las jornaditas”. La funció religiosa amb què els seminaristes acabaven el dia era solemne. La seva capella coral interpretava cada dia de la novena una composició diferent iniciant-la sempre amb una estrofa que començava amb la lletra o. Eixa vocal, en castellà, i seguida d’una hac expressa admiració/expectació. Simbòlicament manifesta l’èxtasi del món que segueix la concepció de Jesucrist en el ventre de la Verge Maria. I la novena ens volia recordar eixos nou mesos de gestació. Altres autors volen simbolitzar els nou dies de viatge de la Verge i Sant Josep des de Natzaré a Betlem.

La festa, que hui passa desapercebuda dins del soroll ambiental de sopars d’empresa, visites al mercat i compres de regals, era viscuda pels nostres antics amb una senzilla il·lusió. A l’alba cantaven els galls que engreixaven als galliners del terrat, les boirines nadalenques al matí i la flaire del foc casolà a boqueta nit ens anunciaven lentament que dins de pocs dies aplegarien les grans trobades familiars amb la promesa dels gloriosos putxeros i el tast del vi novell amb olor de sofre i lleugerament sifonat.

Totes aquelles dones que porten per nom Esperança celebraven la seua onomàstica en aquesta jornada. Aquell compliment domiciliari, que era un costum galant i senzill de quedar bé amb les portadores d’aquest nom, no oferia als visitants l’obsequi de dolços i begudes generosos i abundants. Nadal estava a les portes i les economies familiars reservaven el seu potencial per a solemnitzar degudament festa tan important. Vivíem en una societat d’estalvi i de prevenció.

Comenta el “Flos sanctorum” de la commemoració de la Verge de l’Esperança els consells del patriarca Jacob que al punt de morir dirigia als seus fills pietoses paraules i en aquell punt que exclama “basta que vinga el que ha de ser enviat” perquè alguna Esperança, una mica farta de golafres que acudien a casa seva per a felicitar-la i per a rebre alguna copa de mistela i un pastisset de moniato els enviés, educadament, a filar i que per Nadal ja ens veuríem i bona vista veja’m.

Els antics monestirs, amb una població de monjos nombrosa, aplegava a aquestes altures de l’advent prou fatigada de les penitències. Cal fer l’observació que l’advent és com la quaresma i que com un exemple d’austeritat els menjars es cuinaven sense carn, se suprimia el glòria de la missa i les vestimentes dels oficis religiosos eren del color morat. En alguna publicació referida al cerimonial, com la composta al segle XVII per l’abat Francesc Dorda ja es fa referència a una lleu transgressió a l’austeritat. S’autoritza l’ús de l’orgue en la festa de la Mare de Déu de l’Esperança. Ja més avant les dalmàtiques i la casulla dels celebrants, i com una excepció, seran de color rosat tan sols per a la missa del diumenge dit de “gaudete” immediat a la festa de la O. Eixe diumenge l’introit de la missa començava amb la invocació “Gaudete in Dómino semper”. I així també era costum que dels quatre ciris de la corona de nadal en aquest diumenge s’encengués el de color rosa. I la cuina, com un anticip de nadal, i amb porcions molt disminuïdes, se servia el denominat “flam de taronja”, recepta que provenia dels cistercencs de Santa Maria de la Valldigna i que, no sé, si per pietat, feien seguir algunes caixes dels seus horts de taronjals als monestirs germans de Poblet, Santes Creus o Escarp. Era com un pàl·lid reflex anticipat de nadal o, com segurament així seria, un auxili alimentari a les privacions penitencials.

Com un recordatori als rigors penitencials de l’advent presentem en aquest fer memòria l’alegria viscuda al nostre convent franciscà quan es va rebre a la porteria del convent el regal de cinc grans tortugues de mar. Allà pels anys cinquanta, en la continuada restricció d’aliments, subjectes fora d’això a la denominada “Cartilla de racionament” els comerços romanien en una perenne quaresma. Si ja era complicat guardar en la taula familiar unes proporcions de calories suficients per no perdre la salut, imaginem-nos el que seria donar a menjar a les prop de cent trenta boques, que entre comunitat i seminaristes habitaven el casalot del convent. La proverbial generositat del poble de Benissa per atendre el convent mai faltava, però en temps de penitència, com de fet és l’advent, el subministre de peix fresc o verdures, i en poble de secà, com el nostre, era complicat. I torne a allò del present en la porteria per a celebrar aquí l’agraïment cap a la senyora Pilar Vives Santacreu, benissera fundadora del Parador d’Ifac. Recordat el seu restaurant, situat a pocs metres de la mar calpina, com un referent de bon tracte i excepcional menjar mai li faltaven, i de primera mà, els més selectes productes mariners. Però fer front a cuinar, o guardar cinc grans tortugues que els mariners li havien portat, i més en temps de temporada baixa com era l’advent, era una proesa que cap empresari de la restauració podia dur a terme. I, com un àngel guardià del convent la senyora Pilar els féu seguir aquell obsequi de les tortugues. Em contava el pare Baselga que allò fou rebut amb llàgrimes als ulls pel pare Francisco Agulló, administrador i responsable que no faltés cada dia el plat de calent a la nombrosa població d’aquella casa. Fra Jesús Cerveró, cuiner, feu amb aquelles tortugues una de les millors sopes cuinades en aquells fogons. Una mica fibrosa la carn, però passà i reforçà les forces i la moral. El caparró de les tortugues, allà que romanien penjades, en lloc destacat al museu que el pare Arbona tenia, com a bon científic ubicat, tal com dia el llibre de cròniques “para mejor describir los quelónios”.

La Mare de déu de la O, o de l’Esperança, estava representada en els set misteris marians dins dels deu magnífics llenços ubicats a la capella de Jesús Infant en la vella església de Sant Pere. Era un altar important on cohabitaven eixos llenços amb la representació de Sant Joaquim i Santa Anna, i no menys que també Sant Tomàs de Villanueva, l’arquebisbe promotor del seminari de la Presentació, autèntic planter de dignes preveres, savis i sants, com així ho fou mossèn Francisco Cabrera Ortolà, el darrer benisser becat per aquella antiga fundació creada pel rector Marc Ximeno, allà pel segle XVII.

La nostra Mare de déu a més de ser la patrona de les dones embarassades fou també, i molt abans que Sant Carles Borromeu, la primera patrona dels banquers. Aquests professionals, coneguts popularment com a “corredors d’orella”, la tenien en molta veneració per quan confiaven obtenir per la seva intercessió bons resultats en els negocis que portaven a terme.

En la recta final de l’advent, a punt d’entrar ja en les solemnitats nadalenques és bo recordar aquestes antigues i belles històries viscudes pels nostres majors dins de la seva digna pobresa material i al fet que la seva fe, i molta esperança, els ajudava a confiar plenament en la caritat de trobar-se en comunitat, a donar-se les bones pasqües i ajuntar-se les famílies compartint els mítics putxeros de nadal. Això els omplia de santa alegria sense demanar altra cosa més que “fins l’any que ve, si Déu vol”.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.