Inici » Notícies » Opinió

Ja no sabem com dir-ho, per Joan Josep Cardona

28 d'agost de 2022 No hi ha comentaris
Entrada nord de Benissa

Entrada nord de Benissa, foto de Joan Josep Cardona

En la deliciosa prosa que utilitza Alvaro Cunqueiro trobarem en el volum que dedica a donar notícia de llibres rars la corresponent al poema “Le petite spérance”. Parla de pobles i ciutats. L’autor de tan oblidada recopilació de versos és el francés Charles Péguy. Cunqueiro, amant dels bells racons que es poden trobar en les velles ciutats, en reparar la brutícia d’alguna d’elles no deixa de lamentar tanta incúria municipal. La ciutat, diu Cunqueiro, ha deixat de ser l’hàbitat de les persones per quan el seu lloc l’ocupa l’automòbil. L’autor s’avançava molts decennis al criteri actual dels arquitectes més sensibles a humanitzar pobles i ciutats.

La prosa antiga, i més aquella que correspon al ram de l’administració pública és encantadora. Està farcida d’oracions subordinades i alguna d’elles salpebrada amb vocabulari quasi del temps de Cervantes. Una d’aquestes pàgines, la que correspon a les velles Ordenances Municipals de Benissa fetes en l’any 1912 és sublim. No hi ha cap detall sobre el bon govern del poble que se li escape. Un d’ells, el corresponent al segon capítol, el que fa referència a com han d’estar de nets carrers i places públiques diu el següent: “Todo vecino viene obligado a tenir limpia la parte de calle correspondiente a la frontera de su casa, barriéndola hasta la mitad del arroyo”.

Ma casa, situada al Pla dels Molins fita directament amb l’encara carretera nacional. Malgrat que el desviament continua amb un trànsit d’automòbils prou intens. És una situació viària que aquell exemplar oficial major de l’ajuntament que era el tio Pepito Ronda, el definiria com a “bien mostrenco”. Expressió que volia dir que s’ignorava a qui pertanyia. Dic en el que respecta a neteja. Però ciutadà conscient dels meus deures farà unes setmanes reglamentàriament vestit amb granota reflectant, protegits ulls i nassos amb els utensilis recomanats i armat de la meua aixada “Bellota” model 1946 vaig procedir a rascar l’herba seca de la voravia. Feu un total de collita de sis carretons que, foren dipositats al bancal gran de casa a l’espera de que les pluges l’ameren per fer compost natural.

Faig l’observació de que vaig ometre netejar allò de “la mitad del arroyo” per evitar un accident de trànsit i no incrementar a la sanitat publica d’una càrrega més que angoixe als sanitaris. I, ni molts menys passar a la part de l’altre costat de la carretera, que gana en tenia, on per ignorància cadastral per part meva podria caure en un delicte d’entrar en propietat particular i veure’m embolicat en plets. Tot per no saber si aquell bosc poblat de diferents espècies arbòries, clots i utilitzat com aparcament lliure és particular, de l’estat o del govern municipal. I els asseguro que ciutadà preocupat pel bon nom del meu poble, i volent-li estalviar a l’ajuntament els treballs de neteja d’una entrada al casc urbà tan bruta i desastrada estaria disposat a fer-li gratis unes tandes de prestació personal i deixar allò net com una patena.

I si el permís corresponent fos encara més generós m’han dit alguns veïns que amb gust m’ajudarien i amb unes serres franceses i unes destrals ben esmolades farien possible que això que l’ajuntament ha batejat amb el nom de “Mirador” seria correspost amb la realitat de deixar lliures d’impediments arbrats un panorama que designa el nostre himne oficial com “barrancades i llomes on canta el rossinyol”. I a més de no cobrar res pel nostre altruisme patriòtic deixaríem capolada la llenya de pins per a ser utilitzada en tots els serveis i oficines municipals en aquelles eficients estufes antigues i ajudar aquest proper hivern a que la factura de combustible elèctric o gasificat no desequilibri el pressupost municipal. I deixem que aquelles partides pressupostades a tals menesters siguen destinades a coses de més profit com per exemple comprar en “Amazon” uns centenars d’exemplars del llibre de “Le petite espérance” com un obsequi de Nadal als amics i coneguts per si algun dia podrem aspirar a tenir una entrada  digna a un poble que porta també en l’himne allò de “Benissa és noble i senyora”. I, les senyores, metàfora que es refereix a la vila de Benissa, ja és sabut solen anar ben arreglades i ben guapes. Mentrestant anem per aquesta part del poble rentant-nos a l’antiga per parts i amb humil sabó de llavar la roba.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/