Hui tocava metaverso; per Joan Josep Cardona

Fa anys que no es rep al meu domicili particular l’antiga guia telefònica. Un llibre que cada vegada era més menut i on estava el llistat de tots els abonats. Estar inclòs en eixe índex era un signe de distinció. Qui ha tingut la curiositat de fullejar aquella primitiva “Bailly-Baillere” podrà constatar que en un poble com Benissa tenia en l’any 1922 una seixantena escassa d’aparells telefònics. Estaven ubicats en comerços, entitats oficials, algun professional lliberal i quasi cap particular. Mantenir conversa telefònica o rebre novetats per allò que en eixe temps es dia “tenir notícias al hilo” era car i complicat. Després de molts anys d’èxit i millores d’eixe mitjà de comunicació fixe hui va de baixa. El substitueix el mòbil.

Pocs som els que encara mantenim un telèfon fixe. Jo entre ells. Fonamente eixa fidelitat per tradició familiar, perquè el faig servir sovint i perquè la vista ja cansada detecta més ràpidament números grans que no els minúsculs del mòbil. Però tals avantatges tenen inconvenients. El primer de tots la propaganda comercial. Al contrari de la pantalla del mòbil que t’avisa qui et truca el fixe no gaudeix d’eixe avantatge. Per tant la indesitjada visita comercial que cada dia t’apareix muda a la pantalla de l’ordinador quan obris el correu la del telèfon fixe és estrident i a més et truca quasi sempre a l’hora de dinar.

Saben algunes persones que tenen la paciència de seguir els meus raonaments escrits que els he parlat alguna vegada de quina és la meua resposta a la veu que et proposa millores en altres companyies telefòniques, alguna oferta de segur de la llar o una adhesió a la protecció del tocacampanes blau, espècie a protegir. Recordaran que a tals insinuacions presente la meua veu més amable i contrareste l’oferta presentant-me unes vegades com el majordom, altres com el prior d’un monestir i alguna vegada com el germà major de Mortadelo i Filemón.

No sé si l’operador que aquest migdia m’ha cridat m’ha reconegut la veu d’anteriors monòlegs que els he fet “al otro lado del hilo”. Cregan-me que hui m’he sentit estorat. M’han ofert apuntar-me a un curs de “metaverso”. Tal com els ho dic. Ràpidament he pensat que era una broma, però davant aquella exposició de ser un producte d’ecosistema virtual i tridimensional on es pot interactuar he tingut que improvisar la resposta perquè estava cregut que em prenien el pèl. Els he dit que moltes gràcies però que jo tots els dies done de què menjar al meu metaverso, de quan en quan el visita el veterinari i les vacunes al seu temps. No obstat li he dit al comercial que em trucava on podia adquirir l’oli especial per engreixar-li els engonals del silembloc perquè últimament li grinyolen. Silenci a l’altre costat.

Ara posem per cas que eixa trucada telefònica la facin a Miquel de Mançano, sord com una maça i que no ha fet en tota la seva honrada vida altra cosa més que comprar ametles i pasturar les quatre cabres. Imaginent-se vostès la cara de sorpresa que podria fer el pobre home o en el pitjor dels casos com enviaria al comercial allà on brama la tollina. O també que la receptora de la proposta del curs de metaverso l’ha rebuda la viuda d’un jubilat representant de torçudes que no s’ha donat encara de baixa del telèfon. Els dubtes que li haurà tramés aquell comercial a la pobra dona!! No vull ni pensar si se li passa pel cap anar a preguntar a un gimnàs per allò del tridimensional que li estaven oferint.

I ja em pose a tremolar si va al departament de cultura de l’ajuntament amb el pensament d’apuntar-se a un curs d’escriptura on et posen al dia del metaverso. Tota la vida diguent-nos que una quarteta són quatres versos, cinc una quinteta i catorze un sonet i ara apareix un metaverso. Clar que una cosa semblant seria quan el Dante se li va ocórrer allò de la “Cuaderna via” o allò dels versos lliures que tan poden tenir el seu espai poètic o una interpretació més diversa. Però en un o altre cas sabem que xafem terra ferma i no anem per ahí donant de què parlar. Eixes coses de la modernitat s’haurien de vigilar per l’autoritat competent. Incrementen angoixes o ens deprimeixen per ignorants.