Inici » Notícies » Opinió

El costum dels calendaris; per Joan Josep Cardona

20 de novembre de 2022 No hi ha comentaris

Els temps que ens toca viure tenen com a denominador comú la immediatesa. Les coses succeeixen a una tal velocitat que de vegades fa impossible traure conclusions. Les contradiccions entre la notícia rebuda a primera hora del dia i la variació que ha sofert a l’hora del capvespre és tan dispar que costa formar-se un criteri definitori. No sempre ha estat així. Hi hagué uns instants de la nostra existència on érem els propietaris de la dosificació de les il·lusions. L’anunci d’una celebració, per exemple, proporcionava una espera salpebrada amb detalls que feien bo el refrany que diu que “De la festa la vespra”. És una observació que ens parla de preparatius il·lusionants, treballs en comú i expectació. Expectació que dins de poques setmanes la viurem el 18 de desembre amb la solemnitat de la festa de la “O” o de la Verge de l’Esperança. Tot calendari tradicional, com aquells de paret la denominava com a “Festa de l’expectació del part de Mare de Déu”.

Cada vegada són més muts els calendaris, les agendes o el tecnificat recordatori del telèfon. Sense santoral ni celebracions. Es supleix l’encant de l’antropologia del costumari ancestral per l’asèpsia. Dies grisos. Pocs són avui els que saben que l’anticipar de la Quaresma sol prendre el nom de diumenge de septuagèsima. Ningú sap que és el “diumenge de quasimodo” i difícilment interpretarem el sentit de “les témpores de petició i acció de gràcies”.

El propi santoral va oblidant-se cada vegada més de la celebració de les onomàstiques, el sant que portem per nom. En les persones més joves la celebració de l’aniversari de naixement supera en importància el record del sant que ens distingeix en el nostre i particular nom de bateig. Fa uns dies celebràrem en casa l’aniversari de naixement d’un familiar. Natural d’un lloc geogràfic on és costum batejar amb el sant del dia en què es ve al món és natural posar a una dona el nom de Fredisbunda o Plàcida i en el cas dels noms a un xiquet li pot tocar portar de per vida un sonor Nicanor o un resignat Eustaqui. Donades eixes circumstàncies és més fàcil recordar el dia de naixença que no la commemoració del seu sant patró. I en la nostra localitat passa el mateix en la moda de posar al registre civil o parroquial uns més moderns i musicals Álex, Gerard o Vanesa i Lydia en el cas de les xiquetes, i que ja en diran si és fàcil recordar el dia del seu sant.

Existeix una frase feta molt il·lustrativa del costum antic de posar als nou nascuts els noms de iaios i iaies (de Joans, Peres i ases en totes les cases). Molts majors fórem batejats amb els noms dels nostres avantpassats que és una forma de perpetuar la seva sagrada memòria. Jo mateix porte el meu Joan, que va acompanyat de Josep, per part de mare complementat amb un Felip de mon pare i besavi i la santa benedicció de Francesc afegit per gràcia de mossèn Francisco Martínez, rector que en vessà les aigües baptismals. Fent bo això de “Peres i ases” som multitud els benissers que lluïm noms tan honorables. I en semblant línia el seguirà el percentatge de Maries i Pepites. Uns i altres recordem molt fàcilment el dia del nostre sant patró.

A mida que la nostra cultura ancestral anà dimitint davant de les modes importades s’inicià el segrest del costumari d’aquella rica i variada marxa del calendari que ens parlava de sants, d’aplecs i romeries, canvis d’estació, fases de la lluna tan útils per a les feines del camp o la definició del significat del nom de “diumenge ordinari”. Deixant en mans de la moda, comerç i organismes oficials les setmanes de la neu, el dia dels morts vivents, el de l’arbre o el del gambosí el nostre tradicionari va camí d’una irremeiable desaparició.

Dins d’uns dies apareixerà a disposició del poc públic que va quedant el tradicional Calendari dels Brillants que aplega a la seva 36 edició. Amb voluntat de recordar-nos que cada dia té un color i cada festa el seu sentit intenta testimoniar el que queda d’una cultura que sabia esperar, fruïa de l’entusiasme previ a les celebracions i res sabia de la immediatesa i la celeritat d’una societat que per córrer abrevia fins i tot el nom del dissabte i el diumenge amb el dessaborit “buenfinde” i a més amb llengua no pròpia del terreny on viu. I així anem fent camí i criant anticossos per defensar-nos dins del gregarisme imparable sense cap concessió al món de la imaginació i les il·lusions compartides. Eixa percepció la recordava l’eloqüent Marc Tuli Ciceró exclamant indignat en la primera catilinària amb l’elegància d’allò de “O tempora o mores”, encara que res es sap del resultat del seu discurs.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/