Inici » Notícies » Opinió

De vell el consell; per Joan Josep Cardona

9 d'octubre de 2022 No hi ha comentaris

Qualsevol activitat relacionada a la informació a través dels mitjans de comunicació pren el nom de periodisme. És la definició que va unida al període que és l’espai de temps generalment determinat pels esdeveniments que el caracteritzen. L’evolució de la societat, els gustos, modes o necessitats converteixen moltes vegades eixe tradicional mitjà de comunicació en allò que Voltaire definia com a “archive de bagatelles” (arxiu de tonteries). Però a eixe exabrupte volterià cal posar-li moderació per quan entre la fullaraca informativa apareixen els denominats articles d’opinió. Eixa secció que porten els diaris convé entendre-la com l’aparador d’un mercat on el consumidor té llibertat per escollir el producte que més li convé. I un comerç, com cal, lliure i civilitzat presenta una oferta variada on deixa a la cultura del comprador l’adquisició o el rebuig. Cal eximir l’altaveu propagandista que no pararà en allò de “oiga, oiga a peseta, a peseta”. Vostès ja m’entenen.

Ja fa dies que vinc observant en el meu mitjà periodístic de capçalera que la pàgina més buscada referida a l’opinió la dediquen a entrevistar a persones amb lucidesa que tenen de vuitanta anys cap amunt. Està clar que rere eixes personalitats hi ha una vida de serveis a la societat que va unida a una formació extraordinària. La regla general d’eixes entrevistes sol ser la pregunta del periodista que busca en l’experiència d’eixes persones, explicacions a l’actual incertesa mundial. Pablo Mondragón, antropòleg, defineix eixa busca de certeses opinant que la gent té sensació que es va a la deriva, sense rumb ni estratègia. La por, l’angoixa i el fi del món denominat de distopia que ens impedeix somniar i fer plans de progrés.

Dins d’eixa sensació global de preocupació vaig ser espectador recentment d’una reunió ciutadana on una part de la gent jove i preparada del meu poble donava compte de la seva gestió pública. Estava clar que no hi havia cap rastre de distopia. Missatges encoratjadors i fe en un projecte de poble que res ha de veure amb la percepció d’immobilitat que castiga a viure dins del que la periodista Maite Rius defineix com desànim col·lectiu. Amb curiositat segueixo les opinions d’aquesta professional per quan em dona la impressió que té una sòlida formació basada en la lectura dels clàssics antics. Moltes vegades es sosté en experiències viscudes per la seva iaia. I no dubte que aquesta anciana també feu el camí d’aprenentatge de la vellesa amb dificultats i dalt-i-baixos propis de qualsevol etapa de la nostra vida, però que en la senectut es compliquen pels inconvenients de no poder compassar el ritme a l’actualitat de la que també es forma part.

Les “Meditacions” de l’emperador Marc Aureli (llibre IX-23), fetes en plena maduresa vital i carregat de coneixença, raona sobre l’exercici ciutadà de saber-se a qualsevol edat part complementària del sistema social. El model filosòfic que l’emperador aplicava en totes les seves decisions les fonamentava en la denominada “suavitas morum”. És a dir que estalviava estridències i anava al dret de les situacions argumentant-se en la seva competència. El context històric en què es movia el seu món, i salvades les distàncies de segles, tenen un punt de semblança amb el nostre present. La diferència entre aquella i la nostra societat estreba en que el procés de difusió de les opinions s’interpretava en el respecte a la ponderació que únicament venia de la mà de la reflexió. És coneguda la frase de Plató en la seva “República” quan deixa caure la perla del pensament, més que siga dins de la ironia, de que els filòsofs deurien estar al front de la política o de que els polítics es tornaren filòsofs. Escapant-se actualment de les nostres mans allò que prenia el nom de “entorn canviant” en una deriva preocupant no m’estranya en absolut eixa escolta atenta que fa un periodisme reflexiu a l’estrat social de la sàvia senectut. Tan vell com el món pensant que alguns pobles els denominaven “xaman”, altres patriarques, alguns sanedrí i nosaltres poble franciscà “venerable discretorio”. Ara que jo no sé si també entren en eixa bola de cristall aquells que “fan catúfols”, el que veu llumetes o un docte de casino. En tal cas sí que la cosa està perduda.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/