Opinió

Bernat Capó, l’honestedat al servei de les lletres i la cultura; per Josep Roselló Ivars

Bernat Capó
Bernat Capó

La nostra societat està necessitada de referents ètics i morals per a eixir de les complicacions en què es troba. I per a això ha de recórrer als caps de la tribu més savis i amb una experiència més gran. Bernat Capó Garcia (Benissa, 1928), Medalla de Plata del Consell Valencià de Cultura (CVC), recomana tornar a la política vocacional i fugir d’aquells que, quan arriben al poder, «el primer que fan és posar-se el sou». Això és el que pensa un dels principals treballadors de l’administració de l’antiga Unió de Benissa (Ubesa) a Alacant, que compaginava amb el seu treball en el diari Información i com a corresponsal del Levante a la ciutat. Amb el temps, va esdevenir també un prolífic escriptor.

A partir de la seua vinculació amb les lletres, va participar activament en les tertúlies comandades per l’intel·lectual Joan Fuster, que comptaven amb el protagonisme d’altres prohoms com ara Vicent Ventura, Josep Iborra o el pare Espasa, a casa del qual, en ocasions, se celebraven. De fet, una de les coses que va animar Capó a participar-hi va ser que, una vegada es va avisar de la seua incorporació, l’esmentat mossén, en ple franquisme, va acceptar les seues creences atees amb total respecte, ja que «això és cosa seua».

Sobre aquell grup, entra en matèria: «Nosaltres no érem polítics, sinó que per circumstàncies de la vida vam entrar en política», comenta, alhora que especifica que «lluitàvem per l’educació i la cultura». Aquest grup era un conjunt de persones idealistes que, fins i tot, de forma col·loquial arriba a qualificar de tontos perquè «érem utòpics». «Nosaltres estàvem en contra del sistema, el pare Espasa el primer», i aquest assumpte els portava a pensar, fins i tot, en «la independència, i que algun dia ens donaren el passaport de la nostra nació».

No obstant això, l’arribada de la democràcia va resultar «una baixada absoluta» a la realitat, «amb la pèrdua dels ideals». A partir d’aquest moment, l’ideal es va transformar «en tindre un silló, una nòmina i dietes», i posa com a exemple el típic polític que «es traslladava de València al Grau i que el taxista et posara el doble». Davant d’aquesta qüestió, Bernat Capó contraposa la seua faena com a regidor de Cultura del seu municipi natal, Benissa. Des de les files del Partit Socialista, va estrenar una Casa de la Cultura que, d’acord amb el seu testimoni, era «la primera de la província d’Alacant», i el Conservatori, que «vaig impulsar encara que no em sabia ni el do, re, mi…».

«Jo era una persona que havia fet el primer curs de Dret a la universitat», prossegueix l’escriptor, «i que al segon any ja s’ho volia deixar per a ser periodista». Davant d’aquesta situació, què és el que portava Capó a desenvolupar tots aquests projectes? «Un que anava allí il·lusionat», ell mateix es dóna la resposta. Però el pas del temps va fer les coses malbé: no tot era tan bonic com al principi, «perquè després entraren els arribistes, els corruptes, els pocavergonyes» fins al punt que «el riu no va poder suportar tanta aigua», metàfora que representa el desgavell en què ha esdevingut aquest país.

Sobre la seua ideologia, aquest home es defineix «socialista, i m’és igual que estiga Pedro Sánchez o Felipe González». L’etern dilema del PSOE sobre el seu lideratge és resolt per Capó amb un «com millor siga, millor per a mi». A més, recorda el problema de les bases del seu pensament, ja que «ser socialista no estava ben mirat; s’havia de dir que s’és socialdemòcrata». Al capdavall, resumeix que la seua gent «el que volia és que tot el món tinguera una ocupació, i que poguera tastar el que és una gamba». «Un treballador ha de poder anar tres o quatre vegades per mes a menjar aquest crustaci»; proporciona de nou una metàfora, si bé açò últim tampoc no ho considerava necessari, perquè «jo preferesc un polpet roquer».

Aquesta actitud es veu compensada per la corrupció. Per a ell, un regal ja és corrupció, i posa com a exemple Rita Barberá i el seu article de Louis Vuitton. De fet, no té cap problema a repassar un episodi de la seua vida, la primera –i única– vegada que va rebre un obsequi, durant la seua etapa de regidor, amb finalitats dubtoses. «Un constructor del meu poble va vindre a ma casa, i jo no hi era. Va deixar una paella perfecta i whisky, i jo, quan vaig arribar-hi, vaig agafar el cotxe i li la vaig tornar», confessa, per a preguntar-se a ell mateix seguidament: «I nosaltres, per a què volíem això?».

Un dels temes d’actualitat política més candent és el de l’infrafinançament que pateix el poble valencià, i sobre aquesta qüestió Capó ho té clar: «Les nostres necessitats bàsiques han d’estar cobertes», i una vegada s’aconseguisca això «ja ajudarem a altres llocs». «Si tens deu milions d’habitants no pots tindre els mateixos serveis que un territori que només en té u», conclou.

Pel seu interés hem reproduït aquet article d’opinió aparegut el 14 de març de 2017 a la web de Saó Edicions


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?