Ara estaríem en festes; per Joan Josep Cardona

Ara a Benissa estaríem en festes, les de la Puríssima Xiqueta. Ens tocava perquè haurien acabat les de Teulada a Sant Vicent i esperaven torn les de Senija. Són els dos pobles veïns i als que estem units per íntims llaços familiars. Uns anem a participar-les i altres venen també per acompanyar-nos en les processons, els balls i la simple trobada amical. Enguany això és impossible. Vivim reclosos a casa ferits pel bou de la pandèmia i a més sabem que queden ajornades per a l’any que ve, tal com també han fet els nostres pobles veïns. I així tan sols ens assabentem de la nostra festa major pels missatges que ens venen muts de música via les pàgines telemàtiques d’internet. És una situació rara que ni les generacions més majors ni les actuals hem conegut. És el que hi ha i no queda més alternativa que fer-se el fort i no perdre la confiança.

Tot això ho enyorem perquè les festes essencialment són trobada de poble. Poden tenir balls amb grups famosos, lluïts focs d’artifici, més o menys bandes musicals o veure la sana rivalitat del veïnat adornant els seus carrers. Conforma el greix que articula el poble en la vitalitat de tota festa. Però la festa es determina per la trobada al mig de la plaça amb persones que feia temps no veies. En eixa encaixada de mans proemi d’una llarga xerrada on queda definida gran part de l’essència i el perquè de la festa. En la visualització de les files de la processó, en l’anar mirant una per una la persona humana que està present en ella, amb el ciri en la mà, amb aquelles corbates antigues, de nus gruixut, de llargària desproporcionada si són homes i amb aquelles sabates de tacó que a les senyores es fa de mal caminar justifiquem la creu que posem en la ment confirmant que el cens vital i sentimental del teu poble està al dia. Encara viuen i caminen alguns dels més majors corbats i arrossegant els peus. Els més joves amb aquells vestits que es van fer de quan els tocà ser festers i si són dones amb pentinats recents i l’irrenunciable model de vestit que acaben d’estrenar. Quan no es completa el cens fas preguntes i busques la resposta quan trobes la falta humana al rebedor d’una casa de la volta de la processó, vestida de festa, tremoloses les mans i asseguts a un balancí. Els saludes i et responen amb un somriure que és la declaració que et fan que les cames ja no els acompanyen.

I vas pensant en aquella gent jove que hui seria protagonista perquè els tocava ser festers i festeres. I saps que voldrien menjar-se el món i el món se’ls ha menjat a elles i ells. I consideres quina crueltat és això i quin robatori més estrany quan et furten les il·lusions. Un contrast amb tots aquells que ja hem passat per eixes il·lusions, que fórem festers i festeres quan ens tocava i que ja hem arribat a aquell punt en què possiblement ens toca asseure’ns al rebedor de casa i que ens hauria alegrat veure a la gent jove amb eixes modernitats de pentinats, vestits amb teles brillants, aquelles jovençanes tan arreglades, somrients de dentadura perfecta, amb mans enguantades portadores d’un ciri rissat. I la imatge de la Puríssima amb el guió davant i les autoritats i el cos armat policial amb les seves creus i medalles. Tot tan ordenat i tancant-se allò amb la Lírica Musical al complet tocant la marxa del mestre Tomás.

Són paraules que substitueixen actes i que les traus de l’ànima quasi amb sacapous perquè tens l’obligació de ser coratjós, combatiu i esperançat i et van sortint amb la mateixa responsabilitat de posar-te eixa mascareta que evita contaminar i contaminar-te i que has de fer possible perquè no t’infeccione l’ànima. Ni a tu ni als que van a la processó que en un altre any podran cantar la salve i que han de tornar animadament a tertuliar a la Cultural o al bar Palleter al front de la meua neboda Gisela tan vital i tan plena d’esperança jovençana. Com cal i com és l’obligació de la generació que ara li toca traure’ns a tots avant responsablement, aplicadament, esperançadament tal com van fer aquells i aquelles que ara miren la processó de la vida asseguts a eixe balancí en mig del rebedor, al costat d’un test amb una hortènsia i les fotos de la boda penjades a la paret.