Opinió

A les coses a les coses; per Joan Josep Cardona

Algunes frases, com la que encapçala aquest escrit, mai s’obliden del tot. En ocasions reviscolen. Aquesta pertany a Ortega i Gasset i es va articular dins d’una conferència dictada l’any 1916 en la Facultat de Literatura de la universitat de la ciutat del Plata en Argentina. Actualment s’ha recuperat i surt en tots aquells escrits on l’articulista pretén cridar l’atenció situant-la en la necessitat d’atendre urgències i prioritats. En el temps de l’il·lustre pensador les opinions de la intel·lectualitat servien d’aliment als argumentaris de la societat influent. Eixa era el bon costum però hui, i en aquest instant, eixe pes de l’intel·lecte, i segons la ponderada opinió de Màrius Carol, no té aquells saludables efectes. No hi ha suficients lectors amb voluntat per a deixar-se assaonar amb sàvia lectura. Llegir, en el sentit exacte de formació, amb porus mentals oberts o amb carència d’ells és un cas perdut. Regna el món digital amb la brevetat, el insubstancial i la deglució immediata. El solatge amb potencial capacitat per emanar discurs assenyat és rar i escàs. A les coses, a les coses deixà memòria per a recórrer a la frase quan a menester defugir de la banalitat.

Una de les més delicioses novel·les d’Álvaro Cunqueiro (“Cuando el viejo Sinbad vuelva a las islas”) publicada l’any 1962, i sense pretendre l’autor introduir-nos en l’aridesa del pensament filosòfic, crea, no sé si fruit de la seva retranca gallega, un clima que paulatinament et va conduint a la necessitat del pragmatisme per defensar-se de la venda de fums conduents a l’esterilitat. La poètica narració ens situa en un port de l’imaginari país de Bolanda al Golf Pèrsic. Allí, hostatjat en una fonda i usuari d’una habitació amb bones vistes, Sinbad el mariner viu el seu retir i des de la finestra, i ajudat per un telescopi, té a vora mà, i tal com si parlés amb les llunyanes figures que observa una tertúlia imaginària. La realitat del contacte humà es fa a l’hora de dinar on compartirà raonaments amb la resta dels hostes que sempre seran, dins dels personatges fantàstics de Cunqueiro, un mestre calafat, un professor de nàutica o una senyora viuda d’un coronel. Un dia la xerrada parla del fet que a costes del sultà de Bagdad les drassanes han començat a posar la quilla d’un gran veler. Sinbad s’interessa per la novetat i considera que essent ell el més prestigiós, encara que jubilat, capità de navili prompte arribaran a presència seva les ambaixades del sultà que li pregaran accepte el comandament de tan gran nau.

Sinbad, pagat de la seva reputació, s’absté de fer cap gestió i espera. En la tertúlia de la fonda únicament fa observacions dogmàtiques sobre la qualitat de les cordes de les veles, si han de ser d’espart, de cànem o de pita. I una vegada i una altra insisteix a comentar els detalls més nimis. Un dia, en les seves diàries observacions des de la finestra veu desconcertat que el navili, ja acabat, ha salpat sense ell. La depressió de Sinbad és absoluta i acaba fent un ictus que el deixa cec. Els seus amics per distraure’l li porten bocins de tela perquè ell amb el tacte diga si és sarga, percalina o pana, i així a poc a poc va consumint-se.

Les nostres “coses”, que també nosaltres les tenim, absentes d’ambició no passen de ser pobletanes, de vol de gallina. Són les que són i com que plou i fa moll ens oblidem que un que altre dia vindrà vent de llebeig, eixirà el sol i les nostres belles vistes sobre “la Ciudad del Peñón”, com les simpàtiques informadores de “Radio Litoral” solen dir de Calp, tornaran a omplir-se de gent seduïda per tan complaent panorama i una vegada més el nostre particular navili solcarà por “las barrancadas y lomas/donde canta el ruiseñor” com diu el nostre himne. Ens tornarem a perdre amb les filigranes estèrils i justificadores de sempre i salpant el vaixell dels temps nous amb vents plens de projectes fets realitats aquí que ens trobarem nosaltres mirant satisfets pel telescopi els ja dits barrancs i tossals plens de pins. I l’eterna bassa d’oli sobre la que navega la nostra humil i franciscana barqueta, practicant la complaent navegació, anirà trobant per les costes els petits horts de la recurrent tomaquera, alguna que altra pacífica distracció de diumenge i molt pagats que “Benissa és noble i senyora” ho exposarem algun dia en una cosa que fa anys ve dient-se “Centre d’interpretació” que ningú sap de que va. Mentre, ignorant que nosaltres els actuals vivim sobre les esquenes d’aquells autèntics gegants del passat, és possible que en alguna de les “visites guiades” sense potenciar més ambició ens trobem, si es fa a hora foscant, asseguts al llindar de casa seva a Don Joaquin Abargues Feliu, als germans Diego i Quico Ivars, a Pepe Martínez Mestre o a l’iracund Manolo el pablanquer el de la “Unió”. Ens miraran de reüll i segurament a la barra caixa es diran per a ells: Senyor, Senyor….quin panorama!!


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?