La vida a bord de l’Hugo Boss, per Pepe Ribes

Sentir el moviment de les ones davall meu i escoltar la dringadissa de l’embarcació quan solca el mar. Una sensació que és indescriptible i ens recorda sempre el motiu pel qual ens enrolem novament en una volta al món. Ja han passat 13 dies des que vam eixir del port de Barcelona i ens endinsem en la immensitat del mar. El 31 de desembre, juntament amb Alex Thomson, vam salpar amb l’Hugo Boss per a competir a la Barcelona World Race, l’única regata de volta al món amb dos tripulants per vaixell, sense escales i sense assistència. El comiat dels familiars, amics i simpatitzants va ser un moment molt emotiu, que sempre ens insufla ànims per a superar aquest repte. Són ja cinc voltes al món a les meues esquenes, però aquesta té un sentit especial: eixir de Barcelona, la ciutat on visc, em motiva especialment. Escric aquestes primeres línies per a EL PAÍS quan està clarejant i el sol apunta tímidament per l’horitzó. Realment, aquest és un dels moments més enèrgics del dia.

Estem molt satisfets amb el transcurs de la regata fins hui. Arribem a l’estret de Gibraltar en temps rècord, en només 2 dies, 5 hores i 50 minuts. Rebem moltes felicitacions a bord per batre aquest nou rècord de la Barcelona World Race. Encara que la travessia per l’estret no va ser fàcil, ja que l’Hugo Boss va colpejar amb diversos objectes desconeguts que ens van complicar en gran manera el pas a l’oceà Atlàntic. El mateix els va ocórrer als nostres companys de la regata. Però ens vam sobreposar i avancem. Com els vents van augmentar en intensitat, vam haver d’arrossegar en algunes ocasions la xarxa de pesca, que va actuar com a àncora flotant, afectant al nostre rendiment i velocitat.

La passada nit vam ser els primers a creuar l’equador, i novament ens congratulem per batre un nou rècord de la regata. Hem arribat a aquest punt geogràfic en només 11 dies, 13 hores i 50 minuts, la qual cosa suposa 24 hores més ràpid que l’anterior marca. La situació a bord és tranquil·la, a pesar que el vent comença a estar present a mesura que ens endinsem a l’Atlàntic Sud, abandonant la zona de calmes equatorials (coneguda com doldrums). Gràcies als vents lleugers, tant Alex com jo hem pogut comprovar l’estat tècnic de l’Hugo Boss de forma completa.

Els últims 12 dies, la flota de la BWR ha estat molt a prop de nosaltres. Per la nit, veiem de forma constant, com fars que empal·lideixen, els reflexos de les llums dels nostres competidors més propers. Aquestes llums ens recorden que hem de centrar-nos a mantindre la velocitat i la nostra sòlida posició en primera línia de la competició. Vam provar d’allunyar-nos de Neutrogena i Cheminées Poujoulat amb una decisió tàctica, passant per l’est de les illes Canàries. Això ens va ajudar a prendre un lleuger avantatge, però la flota s’ha compactat de nou a la zona de doldrums.

Mentre escric aquest post, està fent una calor sufocant en l’Hugo Boss. L’aire a la zona de l’equador és molt càlid, i tenim una temperatura constant de 28 graus. No és l’ideal per a poder navegar, i menys per a descansar a la cabina, on no circula gens d’aire i s’assembla a un forn. Sobre el menjar, ja ens hem acabat els aliments frescos dels quals disposàvem a bord, i ara ens alimentem de menjar liofilitzat, el mateix que mengen els que solquen l’espai, els astronautes.

La relació amb Alex és molt bona i en els doldrums hem tingut l’oportunitat de relaxar-nos una mica i entaular conversa. El nostre objectiu ara és endinsar-nos en el sud el més ràpid possible, i ser els primers a eixir de l’Atlàntic en un parell de setmanes. Que aixina siga!

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 13 de gener de 2015 al diari EL PAÍS