Entrevista a Javier Santacreu, part II

Continuem amb l’entrevista a Javier Santacreu amb motiu de l’especial informatiu sobre Santa Cecília 2006.

En aquesta segona part de l’entrevista, es tracten alguns dels motius que han fet que deixe el seu càrrec com a director de la Banda.

Els motius

Xavi Ivars (Infobenissa): Aquest concert, l’últim teu com a director, serà també el primer que es farà a l’antic Taller d’Ivars. Massa tard?

Javier Santacreu: Sí, encara que podré dirigir allí, espere, els concerts de Cor i Orquestra que la Coral Benissenca oferix tots els anys. No obstant, l’acústica no és plenament satisfactòria perquè no s’ha concebut com a lloc específic per a fer concerts. És una mena d’espai d’art polivalent. Hi ha molta reverberació, però menys que a l’església. En els darrers anys, conforme la Banda ha anat creixent en número de músics, la dificultat per a tocar i escoltar-se bé a l’església era evident… molta gent escampada en un lloc on la reverberació és de molts segons. Per altra banda, el Centre Cultural és menut, tant en escenari (tot just caben més de 50 músics) com en butaques per a acollir el públic dels grans concerts (Santa Cecília, Fira…). Ja era necessari canviar de lloc. Bé, anem a veure com resulta el Taller d’Ivars… però és evident la manca d’un espai adient per a fer música, un auditori en condicions, no massa gran, però que permeta centralitzar tota l’oferta musical del poble en un únic espai, i deixar d’anar d’un lloc a un altre.

L’assistència als assajos dels músics no és tampoc la que deuria. De tota manera, parlant amb gent d’altres bandes, ens adonem que el de Benissa no és un cas únic. Altres coses per fer, falta de motivació,…. quin pot ser el motiu?

Més que un motiu, jo parlaria d’una confluència de motius i situacions. Sí, és possible que es troben a faltar altres activitats, etc. Però, sincerament, pense que la solució al problema de l’assistència als assaigs va més enllà de la novetat d’unes activitats que se n’isquen d’allò habitual. La qüestió és mantidre el dia a dia, la dura feina setmanal d’assaigs, i lluitar contra la comoditat que suposa el quedar-se a casa o eixir de festa… o superar eixa situació en la que TOT és primer que la Banda. Resulta que un és músic, però a més a més forma part d’aquesta associació, o aquella activitat, o participa en aquell grup de més enllà, o ara s’apunta a fer aquesta cosa, o té un sopar per aquella causa, o ha d’anar a tocar en aquell altre grup, o és festa no-se-on, o fan per la tele no-sé-quina-cosa, o ha quedat amb-no-sé-quí i havia de ser precisament el dia d’assaig…

No és que vullga donar-li tota la culpa de la situació al músic; els que estem dalt (director, junta, organitzadors…) tenim la nostra part de responsabilitat, però cal lluitar també contra eixes situacions una mica egoistes.

Aquestos dos motius comentats anteriorment (local i assistència als assajos), han influit en la teva decisió de deixar la direcció de la banda? Quines altres coses han pesat?

Sí, i també el cansament per haver de suportar activitats de la Banda amb les quals no estic gens d’acord -actuacions “comercials” al carrer- perquè precisament van en contra de tot allò pel que es treballa al llarg de l’any -afinació, sonoritat, bones maneres al tocar-, tot això, al final, cansa. Però, existeix el treball perfecte en el qual tot siga de color de rosa? No, i no vull que penseu que he adoptat aquesta decisió únicament per raons de caire negatiu. Hem d’adonar-nos que tot té un temps i els cicles es compleixen de manera inexorable. No és habitual que un director estiga tants anys al front d’una agrupació d’aquest tipus. S’ha donat en persones que, com el recordat Pepe Bertomeu, o jo mateix, hem sigut fills del poble i hem viscut situacions molt especials. Ara bé, trobe que ja ha arribat l’hora de renovar-se i donar entrada a noves maneres de fer les coses. Aquest és el moment idoni: ens portem tots molt bé, hi ha bon rotllo, el planter de nous músics fa créixer la banda any rere any, el públic assisteix als concerts, hi ha suport institucional -podria ser millorable, és clar, però n’hi ha- i la situació encara no s’ha deteriorat. La Banda no sona malament, i té un gran potencial per la qualitat -musical i humana- de molts dels que estan ahí dins. Esteu a temps de donar-li una nova empenta al grup, i per a això es necessiten cares noves.

Imaginem (i molt): està construit el nou auditori (tercera fase d’un macro-projecte que encara no té projecte fet per a la segona fase), la gent acudeix en massa als assajos, hi ha temps de sobra per preparar les obres, tots els músics que fan falta a més dels membres de la banda – fagots, totes les veus de metalls, reforços per a la fusta… -. En esta situació, i tenint en compte les obres que s’han interpretant en els concerts dels últims anys (Quadres, Boris Godunov, el Camino Real, El Princep Igor, Barnum,…) quin “concert recopilatori” prepararies?

Massa imaginació. En eixe món irreal i de somnis, aprofitaria per a interpretar obres que ni tan sols imagineu que existeixen. I és que el repertori de banda ha crescut moltíssim en quantitat en els darrers anys -malgrat que no sempre en qualitat, hi ha molt on elegir. A més, es podrien fer transcripcions de grans obres del repertori orquestral, i… per què no? Us compondria una gran obra, més complicada encara que “Esguards”, amb la qual cosa segurament ens despertaríem tots del somni, assustats per la feina que caldria fer. Je je. Bé, està clar que al llarg d’aquests anys hi ha hagut unes peces “senyeres”, i cadascun dels músics faria el seu programa ideal. Vaig estar pensant en fer alguna cosa així per a aquest concert de comiat, però, segur que hagueren resultat moltes propostes distintes. A la fi, vaig preferir que el programa fóra l’esmentat al principi d’aquesta entrevista, per totes les raons esgrimides.