Entrevista a Javier Santacreu, part I

Amb motiu de l’especial informatiu sobre Santa Cecília 2006 li hem fet una entrevista a Javier Santacreu, director de la Banda de Música de Benissa, que en aquest concert deixa el càrrec després de més de 20 anys al front de l’agrupació musical.

En aquesta primera part de l’entrevista, es parla sobre el concert que interpretarà la banda el proper dia 16 de desembre, a l’Antic Taller d’Ivars. En primer lloc, l’obra composada per a l’ocasió pel propi director, “Esguards”, i després la resta del concert.

Esguards, l’obra estrel·la del concert

Xavi Ivars (Infobenissa): “Esguards” (mirades, consideracions) és l’obra que has composat per al teu ultim concert. Dues mirades per a resumir vint anys de direcció. La primera mirada, “D’allò viscut”, és un moviment prou alegre, amb moments que, pels comentaris d’alguns músics de la banda, dóna “bon rotllo”. Si pugueres resumir en una idea la teva etapa com a director, seria eixe “bon rotllo”?

Javier Santacreu: Doncs sí. No obstant la dificultat que suposa resumir tant de temps en dues paraules, en general, pense que sí hi ha hagut molt “bon rotllo” entre nosaltres en aquestos anys. Per descomptat, hi ha hagut també moments difícils, però el balanç general pense que és positiu. Un dels motius pel que açò ha estat possible és que fa vint anys jo era un més del grup. Formava part de la Banda des dels 14 anys, ahí estaven els meus amics… i als 21 vaig passar, perquè així ho consideraren convenient algunes persones, a dirigir-la. Però vaig continuar éssent el mateix -pense-, encara que una mica més seriós, és clar, per la responsabilitat de la tasca que va caure a les meves mans.

El segon moviment de l’obra s’anomena “La solitud sonora”. Aquest és un moviment molt més lent que l’anterior, amb melodies més “tristes”, per qualificar-les d’alguna manera. T’has sentit sol en algun moment al llarg d’aquestos vint anys a la banda?

“La solitud sonora” és un dels versos que la soprano canta en aquest moviment. Vaig elegir algunes parts del “Cántico” de San Juan de la Cruz, i vaig fer l’adaptació lliure al valencià. Aquestes tres paraules representaven molt bé allò que volia transmetre en aquest moviment, que serà l’última música que dirigiré a la Banda de Benissa, al menys com a titular. I no m’abellia, en absolut, que eixe moment tinguera una música altisonant. L’atmòsfera que volia deixar sonant era d’emoció continguda; no precisament de “tristor”, sinó d’expressivitat: La del so que queda, tot sol, ressonant en un seré acord en re major, que és com es tanca la peça. Com veuràs, el títol no té res a veure amb ninguna sensació de soledat personal. Encara que hi haja hagut moments complicats, no necessàriament m’he sentit així. Ara bé, si considerem que sentir-me sol és trobar-me amb sis o set músics tan sols en un assaig, aleshores, sí, més d’una vegada!!

Una altra idea que pot vindre al cap amb el nom d’aquest moviment, i tenint en compte que el primer moviment parla del que s’ha viscut, és que la solitud sonora és el futur més pròxim. Una etapa on, d’una manera més solitaria, tindràs més llibertat per fer la teva música.

Vaja, quantes interpretacions! Sempre he tingut llibertat per a compondre música. De vegades el temps lliure no ha estat abundant, però quan hi ha hagut un encàrrec, he escrit el que m’han demanat. Ara bé, no deixe la Banda per a tenir més temps per a escriure. Les raons són altres. Les hores que no dedique a dirigir la Banda estaran compensades per la meua feina dintre de l’Escola de Música; aleshores, continuaré buscant el temps per a compondre d’on siga.

En aquest segon moviment apareix la veu d’una soprano. La veu ha sigut i és important en la teva tasca com a director. És un reconeixement, o una manera de fer que la gent de la Coral se senta identificada d’alguna forma?

Tens raó en això que la veu és important en la meva tasca. De fet, les persones que millor m’han transmés allò del fraseig en música -o siga: com fer “parlar” a un instrument, de quina manera “dir” la música, com fer “cantar” allò escrit al pentagrama- han estat els meus professors de cant i de direcció coral. I, precisament, la soprano que cantarà en el concert, Patrícia, a més d’una gran amiga , va ser una d’eixes professores de cant. Quan em plantejava l’escriptura d’aquesta peça, ja tenia clar que hi hauria veu. M’haguera agradat que la Coral participara, però per raons pràctiques, açò era impossible. Quaranta cantants (de cor, no solistes) no poden equilibrar-se amb els més de setanta músics que hi serem el dia del concert… Necessitaríem un cor de més de cent veus! En canvi, una solista de les característiques vocals requerides en l’obra podrà transmetre perfectament el caràcter i significat del text i tot allò que vull que quede en el record per a aquest moment tan especial.

La resta del concert

Deixem un poc de costat l’obra, i parlem de la resta del concert. Una primera part de música de Gershwin fan recordar el concert que va fer la banda per celebrar el teu desé aniversari. És una manera de remarcar que s’acaba un cicle?

Pot ser. Les peces de Gershwin són transcripcions que vaig fer jo mateix expressament per a aquella ocasió. Per això he recuperat alguns dels temes, per a recordar aquella entranyable data, a manera de “desè aniversari del desè aniversari”. I, si te n’adones, tot el programa del proper concert del dia 16 està també transcrit o compost per mi, expressament per a la Banda. No existien abans transcripcions ni dels “standards” de Gershwin, ni del “Concert per a trompeta i orquestra” d’Arutiunian -i evidentment “Esguards” ha estat escrita aquest estiu-… Més encara: va ser Patrícia Llorens la solista que va cantar en aquell concert les vuit peces de Gershwin, i era la seva veu en la que pensava quan vaig escriure “La solitud sonora”, així doncs, les connexions són evidents.

El “Concert per a trompeta i orquestra”, amb transcripció teua per a banda, és l’altra peça forta del concert, junt a “Esguards”. Lluís Berenguer, el solista, ha començat enguany a donar classes a l’escola de música. Té açò alguna relació amb l’elecció de l’obra?

Abans que Lluís fóra elegit en les proves per a donar classe a l’Escola de Música -cosa que m’alegra moltíssim- jo ja havia decidit proposar-li que tocara aquesta peça. Per dues raons: que la transcripció del Concert, com s’ha dit abans, és meua i a ell està dedicada, i perquè m’agradaria que Lluís representara simbòlicament tots els nombrosos solistes benissers que han col·laborat en els nostres concerts, realçant i dignificant el paper de la Banda: Pepa Ivars, Felip Cardona, Pepe i Santi Ferrer, Jaume Ortolà, Trini Roldán… Els aplaudiments que reba Lluís, són, en certa manera, per a tots ells, així com el meu agraïment per la seva col·laboració.