Personatges

Un metge i un curandero; per Joan Josep Cardona

Els sants metges Cosme i Damià
Els sants metges Cosme i Damià

L’epidèmia de grip de l’any 1918, i tal com hem comentat en darrers escrits, també afectà el personal sanitari de Benissa El metge titular don José Torres Mengual moria el 3 de setembre d’eixe any a l’edat de 31 anys en la seva casa de La Costa, el gran xalet veí a les runes de l’antiga mistelera. Estava casat amb la senyora Enriqueta Gutiérrez Torres, de la nissaga dels Torres benissers i pare de Francisco i José Torres, de coneguda recordança en Benissa. Va ser dels primers contagiats i el seu procés de malaltia fou, com el de la resta dels afectats, breu i sense possibilitat de trobar-se remei per tallar el mal. La poca gent major que el coneixia, i amb les que vaig tenir ocasió de mantenir conversa, tenia d’ell una molt bona opinió personal i professional. Feia pocs anys que havia acabat els seus estudis i practicava una metodologia actualitzada, que, no obstant això, fou incapaç de detectar a temps la malaltia que acabà amb la seva vida. Malgrat el bon crèdit que mereixia als seus contemporanis, tot i ser un bon clínic, aquella grip l’agafà a ell i als seus companys sense els recursos i coneixements idonis per superar-la. Fou, com l’actual pandèmia que patim, un episodi estrany. Però aquella societat, més ensinistrada en calamitats, tenia frescos els records de dures invasions del còlera, el tifus o la verola que posaven a prova a metges i pacients deixant un rastre de calamitats de tot ordre. La medicina d’aquella època a penes podia donar una resposta eficient als greus problemes sanitaris que sovint la sacsejaven. La formació dels metges, tot i que a l’inici de la segona part del segle XIX es detecta per les actes de defunció dels registres de Benissa l’aparició de termes mèdics tan actualitzats com “eclampsis”, “aneurisma”, “estrofia” o “insulto apoplégico” donen a entendre que a les facultats s’entrava en una era més determinant i experimentada. Però quan un metge recentment obtingut el seu títol es posava a exercir en un poble d’on segurament es retiraria d’allí per jubilació, es condemnava de per vida a un aïllament del progrés científic tan sols a l’abast dels seus companys de la capital més propers a hospitals i laboratoris. Sense més arguments que el seu maletí, la seva escassa biblioteca i l’experiència diària quan algun pacient entrava en situació crítica, i sense poder fer res més de part seva donava la cosa per perduda aconsellant discretament que era el moment de fer testament i posar en ordre l’ànima del seu client. En altre cas, i quan esdevenia la cronicitat de moltes malalties li produïen al malalt pobre de recursos econòmics una progressiva evaporació dels seus estalvis irremeiablement derivats a la simple adquisició de manteniments de boca o a remeis de l’apotecari, moment on desesperat es posava en mans del curandero, més barat i molt amic de succedanis de la botànica a l’abast de tothom.

Portada del llibre utilitzat per Vicent del Maco
Portada del llibre utilitzat per Vicent del Maco

Don José Torres en l’exercici de la seva professió entre nosaltres mantingué una autèntica croada per desterrar les pràctiques de la medicina que en forma d’intrusisme realitzaven els coneguts curanderos. Ja feia anys que havia mort el famós Vicent del Maco, persona pel demés respectada pels metges de la seva època, pensant, com així era cert, que el tio Vicent havia tingut una més que acceptable educació. Sabia llegir i escriure correctament i es deixava guiar per la compilació de remeis del famós llibre “El tesoro de los pobres” de l’italià Antonio Bandineli i cobrava la voluntat. El tio Vicent prosperà en hisenda i es posicionà socialment permetent-li eixe ascens donar bons mestres al seu fill Francisco que, pel temps, fou alcalde eficient i d’exemplar regiment de la cosa pública. Intentant seguir aquella estela de fama i positiu rendiment econòmic va portar a diversos benissers a l’emulació. Estaven en la creença que “haver nascut en camiseta” o tenir “la creu al paladar” eren designis de la Providència que els havia dotat, sense cap mena d’estudis, a tenir “la gràcia per curar”. Una absoluta irresponsabilitat tan acusable a ells com per als qui es posaven en les seves mans.

Facsímil de la medicina d'Hipòcrates
Facsímil de la medicina d’Hipòcrates

Sens dubte més barat el curandero que el metge titulat no era estrany que l’última recurrència del malalt desnonat era demanar-li parer a l’afeccionat i que aquest li administrés empíricament algun producte que havia resultat eficaç en les malalties del bestiar. Així de dur i clar. El vinagre, per exemple, actuava en un animal de càrrega com eficient resolutiu en els mals de ventre, el petroli contra els herpes o l’aiguarràs per a fregues als ronyons. Almenys el ja esmentat “Tesoro de los pobres” tenia un punt de serietat per ser un promptuari manat fer pel papa Joan XXI i fonamentat en l’experiència de metges rurals del segle XIII, que és com dir la més absoluta ignorància, però amb la prudència de l’experimentació en humans i no en ser inanimats.

Joan Martínez Bertomeu, més conegut pel “tio Nino”, segurament inspirat pel record del famós Vicent Pineda, es donà a l’alegre pràctica des de sa casa dels primers tombants de la Solana en Benimallunt a la medicina empírica, però sense el recurs de la rudimentària formació de lectura del tio Maco. Certament el recolzava una anècdota que assegurava haver-se lliurat d’una mort segura provocant-se amb aigua de mar el perbocar d’un verí administrat en un menjar obsequiat a vora la mar d’Altea per una curandera d’aquella vila que matant-lo li volia furtar mèrits i parròquia. I així per aquell fet gaudí del favor d’una petita clientela estreta dels nivells més humils i pobres de la nostra Benissa. Ignorant-se ara si la seva incultura havia provocat més mal que bé apleguem al punt on la seva pràctica és denunciada i portada a termes de judici. El dia 7 d’octubre de l’any 1912 don José Torres, fart d’aquell intrusisme professional i honestament indignat presenta al jutjat de Benissa una denúncia en forma. La fonamentava en els següents aspectes. La veïna Maria Escrivá Climent i per mà del seu marit Pasqual Segrelles, havia requerit els seus serveis professionals a altes hores de la nit. Es retorçava dolorosament al llit víctima d’un fort dolor al baix ventre. El doctor Torres detectà, segons ell, una apendicitis. Feu les preguntes adients i el matrimoni informà haver demanat dies abans el concurs de l’altre metge local, el doctor Francisco Cuello qui la medicà però que en observar la malalta que no millorava es deixà portar pel consell de les veïnes que feren venir al curandero Martínez.

Antiga iconografia dels sants Cosme i Damià
Antiga iconografia dels sants Cosme i Damià

La denúncia del metge Torres prosperà i passà de la jurisdicció municipal a la comarcal de Callosa d’En Sarrià on el jutge fa les seves indagacions practicant declaracions al marit de la malalta i al curandero. El primer dirà que el curandero li donà a la malalta uns segells que portava dins de la butxaca i ordenà que li posaren sobre l’estomac “un emplasto de malvas, vinagre y sal mezclado con media cajetilla de tabaco fuerte”. El segon diu que no es dedica a la pràctica de curandero, que passava per casualitat davant de la casa de la malalta i que vàries dones plorant i clamant li demanaren que visités a la pacient observant que ja havien calmat els dolors no feu res i seguí camí de sa casa.

Finalment el jutjat de Callosa passa l’expedient al de Benissa fent les observacions que s’ha produït un delicte especificat en l’article 591 del codi penal i que essent competència del jutge local aplicar la sentencia es faci seguir a ell l’expedient. Queda tot en aquesta darrera puntualització legal i semblant que la malalta millorà segurament per la intervenció del doctor Torres. No queda constància de la seva mort ni tampoc el rastre de la seva posterior presència a Benissa.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?