Entre els nostres majors fou segurament la lepra la malaltia que més temor els produïa. Si bé el seu contagi entre els humans no és precisament tan significat com les malalties infectives la por a veure’s morir lentament amb malformacions i mutilacions de membres els infonia la raonable paor. La lepra la tenien molt a prop en raó a ser la comarca de la Marina Alta una de les zones peninsulars on es contava amb el major nombre d’infectats. Ja en els evangelis ens parla de l’aïllament en què vivien els estigmatitzats amb tan terrible mal i del que fins ben entrat el segle XX no es trobava un tractament adient. Un afectat de la lepra havia de viure en soledat i en un habitacle allunyat de la resta. Rebia els aliments per caritat pública dipositant-los a respectable distància de la casa on residia. La mateixa família era renuent a comunicar que tenia un membre afligit del mal per por a ser rebutjats de la societat que els podria negar feina o auxilis. Un problema humanitari tan greu féu pensar a les autoritats en la necessitat de recollir-los en un únic centre on els podrien assistir amb les mesures higièniques i els adients mètodes curatius, que de passada eren pràcticament nuls. I així en l’any 1908 es construïa a la Vall de Fontilles un establiment menat per un patronat gràcies a la llavor de conscienciació que feu el jesuïta Carles Ferris i la col·laboració del propietari i advocat Joaquim Ballester. La colònia estava dirigida pels jesuïtes, l’assistència directa a càrrec de les germanes Terciàries Franciscanes de la Immaculada i la mèdica pel metge de la Vall de Laguar i un practicant.
La constància de malalts de la lepra a Benissa és escassa, però els pocs casos coneguts entren dins del procés de reclusió i aïllament que hem descrit. En setembre de l’any 1908 es presenta a l’ajuntament Manuel Escoda Moragues informant que el seu fill Joan Baptista es troba diagnosticat de la malaltia i que davant la dificultat que el lloguen per treballar i la seva condició de jornaler pobre es troba en precària situació i que ell, son pare, també vell i de condició humil, es manifesta totalment impossibilitat de donar-li assistència. El poble es troba immers en una crisi econòmica de tal magnitud que l’ajuntament pocs mesos abans fa palès que “..en haberse presentado un numero considerable de braceros vecinos de esta villa en demanda de que se le facilitase trabajo para poder atender al sustento de sus pobres familias … y que de no poder atender a dicha súplica y de que con tal motivo no pudiere alterar el orden público se distribuyen algunos entre varios señores propietarios y el resto en la reparación del camino llamado de Orxelles”. Donada la situació del malalt i amb el perill que augmentés la difícil situació social del poble decreta siga aïllat i que malgrat la manca de recursos a causa de l’empobriment general i del mateix ajuntament se li faciliten diners a son pare per a la compra de manteniments.
La reclusió del malalt sembla que no és efectiva i sospitant l’ajuntament que hi ha algun altre cas ocult determina en el mes de desembre de 1908 construir “una casita para albergar a los individuos atacados de lepra, con el fin del aislamiento de esta enfermedad y por unanimidad se acordó que dicha casita que se compondrá de una nevada se edifique en el puesto denominado La Solana de este termino”. La caseta es fa definitivament i l’obrer presenta la factura per valor de 78 pessetes i es destina a allotjar a Baptista Escoda.
Però l’estat d’aïllament tot i tenir una situació geogràfica ampla com és la muntanya no el porta el malalt de forma rigorosa i surt diverses vegades de la seva reclusió per a demanar almoina per les casetes del terme i fins i tot per alguns carrers de Benissa. Els veïns que observen aquella transgressió imposada per les autoritats fan visible la seva por al contagi i es presenten en un número considerable davant de l’ajuntament exigint prenga mesures de forma immediata. L’ajuntament reunit d’urgència recull eixa queixa encarregant-se a més de magnificar la seva importància dient que “…ocasionando con ello sospechas de propagación de dicho contagio pidiendo el aislamiento de este individuo y otros que se hallan plagados de lepra”.
Finalment les autoritats benisseres conclouen que no hi ha altra mesura a prendre que el confinament de Baptista i altres presumptes malalts en el sanatori de Fontilles. Era una mesura necessària i molt més a causa del fet que en eixe mateix any govern civil instava als ajuntaments a prendre en el mes d’octubre les prevencions adients davant de la possible presència d’una epidèmia de còlera. Era una ordre que segurament li facilitaria les coses a l’ajuntament per recloure definitivament al malalt en un lloc d’on no podria fugir. La ubicació dels malalts en un centre com el de Fontilles garantia l’assistència higiènica, l’alimentació, però sobretot una estricta reclusió, característica demanada en el temps de la seva construcció pels pobles de la comarca temorosos de veure’ls solts pels carrers demanant auxilis. Era una condició indispensable atenent que la construcció de Fontilles fou un procés llarg i dolorós on el pare Ferris fou amenaçat de mort i on alguns metges de la zona com Pere Ruano Llopis, metge d’Orba, feu una aferrissada campanya en contra i de la que el nostre propi Capità Cabrera des del “El Centinela” tampoc ho tenia massa clar.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?