Inici » Curiositats

El Col·legi Abargues; per Joan Josep Cardona

30 de maig de 2022 No hi ha comentaris
Xiquets del curs escolar 1950-51. J.J. Cardona el segon de la fila per l'esquerre entre Pedro “Bandera” i Delfino

Xiquets del curs escolar 1950-51. J.J. Cardona el segon de la fila per l’esquerre entre Pedro “Bandera” i Delfino

La Fundació Abargues celebra el noranta aniversari de la presència docent en el seu centre educatiu de les Germanes Franciscanes de la Immaculada. Són les hereves d’aquelles monges de Loreto que mercè la voluntat de Lluïsa Vives Abargues iniciaren en l’any 1885 al cantó del Bot la seva llavor educativa. Aquelles docents d’origen francès tenint al front a sor Marguerit Ajère o sor Isabel Gordovil, foren les que posaren el fonament per a una educació dirigida a xiquetes. Aquesta missió fou continuada posteriorment per les actuals germanes franciscanes. La celebració d’aquest aniversari s’ha desenvolupat aquests dies amb actes diversos que culminaren en una celebració litúrgica amb assistència dels membres del patronat, antics i antigues alumnes i representació de les associacions parroquials.

La meua escolarització infantil en aquell col·legi deuria començar als tres o quatre anys, moment on els xiquets i xiquetes abandonàvem el cove daurat domèstic i ens matriculaven en eixe centre o en les escoles nacionals. Havia de ser una matrícula gratuïta compensada per nadal, pasqua i fi de curs pel denominat “punt” en forma d’obsequi de comestibles destinats al manteniment d’aquella reduïda comunitat. Anar al Col·legi de les monges era mirat com un signe de distinció social. Suposàvem que les escoles nacionals, malgrat tenir aules molt més higièniques, un professorat professional i un programa regulat no teia aquell “glamour” d’un centre distingit per les assídues visites del rector Don Francisco, el pare guardià del convent i els diferents funcionaris públics que havien confiat l’educació a la bondat d’aquelles dones. Als xiquets, com era el meu cas, aquella proliferació d’autoritats ens donava una sensació de seguretat i, fins les vacunes pròpies d’edat infantil, administrades per Don Pedro Crespo, Don Antonio Feliu i el practicant Bartolet les admetíem valerosament sabedors de que no ens farien patir les punxades. Tot per rebre una educació on es magnificaven els infantils sacrificis i anar guanyant-nos el cel ja des de menuts.

Donada la meua innata proclivitat per anar fent la vida al meu aire agraïa aquella permissivitat de poder entrar cada matí al centre un quart o mitja després de l’horari d’apertura. Havia de donar compte d’una tassa de sopes amb llet i malta cruspida amb lenta masticació. Tampoc rebre cap amonestació fent invariablement tard cada diumenge a la comitiva en fila que des del col·legi ens conduïen a la missa major de la parròquia. I, el més important, no passar en qüestió d’aritmètica de fer eterns llistats numèrics i sense saber res d’allò tan horrible de les quatre regles. Ara, vaig aprendre a llegir correctament i, molt especialment saber-me el catecisme de pe a pa i un oracional molt reconfortant. És a dir, que la meua formació infantil fou de pedra picada i com era de reglament. Ja vindria després l’Acadèmia Sant Antoni en posar-me ferm amb allò dels algoritmes, equacions o l’obtenir un decent coneixement de la llengua francesa i un excel·lent llatí. Crec que deuria ser productiva eixa educació perquè mirant eixa foto amb els meus companys detecte dos economistes, un mestre, un farmacèutic, un agrònom i la resta gent que ha fet el que ha pogut per no desmeréixer tan bons principis.

I no sé si alguna de les germanes amb les que vaig coincidir en aquell centre feu en les classes de les xiquetes la magnífica llavor pedagògica de sor Teresa mestra dels xiquets i la meua primera professora. Aquesta santa dona era natural de l’Horta de València. De mitjana altura, rabassuda i amb uns colors de cara que feien goig ressaltats per la immaculada blancor de la seva toca. Aquella dona era intel·ligent i sabia la clientela escolar que tenia al seu abast i, llevat de repassar-nos la doctrina o fer una lectura correcta tot en castellà, la resta de la docència ens la impartia en clar valencià. Això vol dir que quan ja adult vaig fer la meua incursió literària en la nostra amada llengua materna ja portava inculcada una pronúncia correcta i una bona base rondallística deguda a les llegendes que aquella dona havia aprés en sa casa llauradora i que ens anava contat entre la doctrina de l’editorial Vives.

Quan el bon temps ho permetia aquella monja, amb sor Teresita, la de les xiquetes menudes, aquesta si, de parla castellana, ens portaven d’excursió a l’Olivar o a l’asil de Bellita on confraternitzaven amb les germanes salesianes d’aquell inhòspit centre on esperaven la visita de mossèn Miguel Cardona, administrador de la residència per tenir alguna pia conversació. Per tant la meua vida infantil, període eternament recordat com a “cove daurat” , fou conduït per corriols de pau, d’agradable consideració i sabent amb profunditat el Pare Nostre en especial allò de “…no ens deixes caure en la temptació” amb la guia amorosa del meu àngel de la guarda, aquell que sor Teresa ens recomanava dirigir-nos a ell com “dulce compañía. No nos desampares, ni de noche ni de dïa”. Que falta fa amb la vida que ens toca patir.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

https://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/