Una família d’herois

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari LAS PROVINCIAS el 16 d’agost de 2009:

Fa 39 anys Rafael Páez, agent de la Guàrdia Civil, va arribar a Benissa amb la seua esposa Manuela, els dos naturals de Jaén. Era l’última destinació, on es retiraria i passaria la seua vida juntament amb els seus cinc fills, tres xiquets i dues xiquetes, dels quals dos han sigut protagonistes aquests dies.

I és que Antonio, de 43 anys, i Manolo, de 39, coneguts al poble com “els germans Páez”, han salvat algunes vides des que treballen com a policies locals del poble des de 1988 i 1995, respectivament. L’última gesta la va protagonitzar Antonio aquesta setmana, quan va salvar dos turistes britànics, Peter Pemberton i la seua néta Bethany, de 12 anys, i a un altre turista francés, en l’instant en què un fort corrent d’aigua a la cala de la Fustera d’aquest poble els arrossegava mar endins. Juntament amb el seu germà, ja va rescatar l’any 2000 dos alemanys de l’aigua a la cala del Baladrar. Antonio i Manolo són dos herois o àngels de la guarda, com se’ls vulga cridar, que arrisquen la seua vida per salvar persones en perill.

El “valor” els ve de família, com comenten orgullosos: “Diuen que el fill fa el que veu en son pare; sempre hem viscut en una casa quarter i vam decidir ser policies i seguir les seues lliçons de la vida”. Però ací no queda la cosa, ja que, segons comenten, “el nostre germà major és sergent de la Guàrdia Civil a Tortosa i una neboda nostra policia local a Oriola”. Ara, tot apunta al fet que la saga Páez continuarà. Antonio, entre riures, diu que “el meu fill de 13 anys i la meua filla de vuit també volen ser agents, i més encara després d’aquest últim rescat i la repercussió que ha tingut”.

Per la seua banda, el fill de Manolo, de nou anys d’edat, també ho té clar, encara que els dos coincideixen a llevar-los la idea del cap perquè no tenen els conceptes molt clars encara. Manolo, bromejant, explica que el seu fill “vol ser bomber amb pistola. Igual quan siga major aquesta modalitat existeix i jo li dic que faça oposicions per ser cap”.

Un món per descobrir que els seus plançons viuen amb molta expectació, encara que quan arriben a casa, segons comenten, “intentem desconnectar del nostre treball, on passen coses molt dolentes i també altres bones, però no volem que sàpiguen que de vegades arribem amb la roba tacada de sang o ennegrida per algun accident o foc”.

El seu treball es veu recompensant, segons diuen, “quan ajudes a algú en dificultats, però quan has de sancionar-los, tot canvia, no et veuen amb bons ulls”.

Ara la gran patidora és sa mare, Manuela, ja que el seu progenitor va morir l’any 2003. És una dona que està pendent a cada hora dels seus fills. “Ens crida per saber quan tenim servei i per dir-nos que anem amb compte”.
Afegeixen que, “encara que està acostumada pel treball de mon pare, ara som els seus fills i la néta els qui treballem a aquest món; ella ha patit, a l’igual que ho fa cada cop que hi ha un atemptat d’ETA i cauen companys de mon pare, de la policia o ciutadans”.

Els Páez ara no patrullen junts perquè des de la prefectura van pensar que els veterans han d’acompanyar els agents nous perquè coneguen millor el terme municipal, entre altres coses. Però recorden les seues vivències, com el rescat del Baladrar. “El meu germà es va tirar a salvar-los perquè era el més jove. Va ser més difícil, ja que les roques i el fort onatge li van trencar fins i tot els calçotets”.

Malgrat els moments d’angoixa viscuts l’humor mai els falta: “Jo li donava tranquil·litat perquè ell té fòbia al que es pot trobar sota l’aigua; té por a tot el que siga més gran que un microbi”. Manolo, rient-se ho reconeix: “Jo és que taurons i tot el que hi ha per ací em fa por. Si quan vaig a la platja només estic pendent que no em mosseguen per ací davall”.

També recorden que van salvar una dona, d’edat avançada, que s’havia trencat el maluc i feia nou dies que estava al passadís de sa casa. “Si no arribem a desmuntar la finestra per poder entrar es mor”.

Després de l’últim rescat, l’Ajuntament ha decidit comprar-los un flotador nou amb una corda de de 50 metres de longitud, per no haver de llançar-se a la mar agafant prestat el d’un xiquet, “d’aquests dels xinesos”, va relatar Antonio.