Inici » Notícies » Opinió

Xàbia Viva, per Vicent Soler

14 d'abril de 2008 No hi ha comentaris

Xàbia és un lloc que enamora. Com Dénia, Teulada-Moraira, Benissa, Calp o qualsevol altre lloc de la comarca de la Marina Alta -incloses, naturalment, les valls interiors malgrat el desordre urbanístic dels darrers anys. No per casualitat milers de famílies de la ciutat de València hi tenen la segona residència.

Aquest fet podia haver servit per a establir un lligam sentimental i de complicitats vivencials de molta gent del cap i casal no només amb el paisatge sinó també amb la societat de la comarca, però no.

La majoria dels valencians de la capital fan una vida com si foren madrilenys (o britànics, o noruecs, o alemanys): parlen una llengua diferent a la pròpia de la comarca, viuen en les seues urbanitzacions, els seus bars, les seues colles d’amics i coneguts i, escadusserament, es barregen amb els valencians de la comarca en alguns actes festius de carrer o quan necessiten algun servei.

Aquest autisme social els priva de conèixer el ric patrimoni cívic i cultural d’aquesta valencianíssima comarca i d’adonar-se que la identitat valenciana és d’una coloració més variada i intensa del que es presumeix a la capital. Tan intensa que èxits esportius de masses, com el del tennista David Ferrer, així com activitats que no ho són tant com les de la casa de la cultura o del Museu Soler Blasco, s’expressen en la normalitat de la llengua pròpia, en Valencià.

Iniciatives com les associacions d’Amics d’Antoni Llidó, encapçalada per la germana d’aquest capellà xabienc assassinat per Pinochet, Pepa, i per Ferran Zurriaga; la de Riusraus vius, per la defensa del patrimoni arquitectònic tradicional; o La Romàntica del Saladar, pel conreu de la música tradicional, són altres exemples del que diem.

Riusraus vius ha aconseguit ja, si més no, que el Consell Valencià de Cultura informe favorablement a la Generalitat perquè declare Béns de Rellevància Local els riusraus, testimonis petris de la tradició pansera de la comarca, i els incloga en l’Inventari General del Patrimoni Valencià.

La Romàntica del Saladar ha arreplegat, arranjat, adaptat i compost melodies que van des de masurques a polques, passant per xotis, havaneres, valsos i pasdobles que interpreta en concerts, balls o cercaviles. Els seus components, tot i tindre formació acadèmica, procedeixen del món de les bandes de música, amb l’empelt, això també, de sons creats per conjunts tan prestigiosos com Al Tall, Oskorri i, sobretot, Urbàlia Rurana.

És una manera de dignificar la música tradicional que aquests xabiencs incansables complementen amb l’organització de trobades anuals com la de Xàbia folk que enguany tindrà lloc els propers 26-27 d’abril i 1-4 de maig, aquesta vegada dedicada a les músiques del nord. Una trobada d’una qualitat inqüestionable en l’àmbit de les músiques tradicionals europees.

Simptomàticament, La Romàntica del Saladar són coneguts més fora de les terres valencianes que a la pròpia capital del país. Per això, se’ls veia tan emocionats fa pocs dies quan actuaren al cap i casal, concretament al CCC Octubre i acompanyats per la regidora de cultura del poble, en una esplèndida mostra de saber fer, com cridant als quatre vents que hi ha vida més enllà del camí de Trànsits.

Vida entranyable, nostra i de qualitat. I com a Xàbia, a tants altres pobles valencians. Sols en el camp de la música popular, pregunteu, per exemple, a Xàtiva per Pep el Botifarra, un portent de veu i de passió per la música dels nostres avantpassats.

Quan t’envoltes d’aquest món de profunda valencianitat, que lluny i que tristes queden aquelles picabaralles identitàries de la capital. Picabaralles que faciliten a la ciutat una carrera veloç cap a un fals cosmopolitisme que, mitjançant la castellanització, la separa cada dia més del seu entorn natural.

Serveixca l’exemple de tantes xàbies vives per a que el cap i casal faça, d’una vegada per totes, la inflexió d’assumir el lideratge de valencianitat que li pertoca, imprescindible per a poder mantindre la nostra visibilitat com a poble singular al sí d’Espanya i d’Europa.

Vicent Soler és Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València.

Font de la notícia: Levante-EMV

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/