Inici » Notícies » Opinió

Votar o no votar; per Joan Josep Cardona

15 de Novembre de 2019 3 comentaris
Urna electoral

Urna electoral

En la jornada de reflexió electoral del dissabte dia 9 el votant benisser també dubtava. Considero eixa possibilitat des del meu ingenu optimisme. Buscant eixe dia en els diaris el meu particular oracle de Delfos trobo l’article “Al final aniré a votar” de Jordi Évole. El periodista fins eixe dia, i tal com la majoria dels cridats a tornar a les urnes, sentia un notable fàstic. En la seua confessió decideix véncer la desgana i explica el camí cap a les urnes pensant que segurament el no fer-ho era donar ales justificadores als que volen acabar amb la democràcia. L’abstenció legitima el populisme i desarma el mecanisme de les opcions articulades en partits polítics. Votar és seguir creient en la bondat d’allò que Plató cita en la seva “República” on les altes magistratures de l’estat haurien de nodrir-se per l’elecció dels ciutadans provats en virtuts, sabers i preocupats pel progrés de la ciutat. La possibilitat d’eixe ideal seria factible si la dedicació per la política fos abundant en vocacions i la tria dels millors fos assegurada. Em quedo ple de contradiccions. Pensant que en les recentment passades eleccions municipals de Benissa prop de cent cinquanta persones tenen la generositat de formar part de les llistes i que per altra part l’abstenció és notable acabe creient que l’interés per la política és molt baixa. I passades les eleccions cal saber el nombre d’afiliats als partits i la dificultat que troben a l’hora d’omplir el seu organigrama. És un exemple.

La notable pujada que ha tingut a Benissa el partit VOX que de 434 votants d’abril passen a 677 de novembre no té més lectura que la que descriuen els analistes professionals i més informats que jo que, d’aquest assumpte, tinc la més absoluta ignorància. Però les fonts opinants parlen del fenomen denominat populisme. Acaba d’aparéixer la tercera edició del llibre “El pueblo soy yo” d’Enrique Krauze. Té una frase que fa pensar. És aquesta: “Els ciutadans tan sols enyoren la democràcia quan no la tenen. En canvi, quan la gaudeixen solen contribuir a la seva degradació populista”. Quan un llibre va per la seva tercera edició dóna a entendre que hi ha un bon nombre de lectors als quals els preocupa el fenomen del populisme que comença als Estats Units, es ramifica amb els governs populistes llatins americans i arrela fort a Europa. I tal com evidencia el resultat electoral també a Benissa.

I el populisme, que és? En juny de 2016 Barak Obama comentava que era la política que busca el suport del poble i en particular el de la classe treballadora. I així el populisme no és una ideologia tal com la representen els partits tradicionals. Simplement és l’ús demagògic que fa un líder carismàtic dins de la legitimitat democràtica (p/115 del llibre de Krauze). En el decàleg del populisme estan els següents arguments: Exaltació del líder carismàtic, el populisme no tan sols empra la paraula, s’apodera d’ella; empra discrecionalment els fons públics ignorant les lleis de l’economia; indiscriminadament reparteix la riquesa sense atendre criteris objectius; estimula l’odi de classes; mobilitza permanentment als grups socials; justifica els seus fracassos culpant a altres; menysprea l’orde legal i finalment domestica o cancel·la les institucions i llibertats de la democràcia.
On trobarà el populisme la seva pesquera de votants? Clarament ens ho comenten els politòlegs. No entre en detalls benissers. “Faber est suae quisque fortunae” que citava Api Claudi dit el Cego al segle III abans de Crist, i que ve a ser que cadascú és l’artífex de la seva fortuna i també de la desgràcia. Dit això ja tenim clar que la votalitat del vot benisser respondrà al criteri de formació del votant. Cap dubte. No cal traure més conseqüències. En tot cas pensar si el populisme es considera també popular en la tercera accepció que dóna el diccionari a qui és conegut i significat per qualsevol habilitat com, per exemple ser graciós en fer acudits, que també. El votant populista vota per moltes qüestions: però entre elles el desencant amb la política tradicional, per la facilitat amb què li entra el discurs del líder ocasional i, el més perillós perquè creuen que la democràcia és indestructible i votar contra ella es pot fer sense riscs. La fragilitat de la democràcia és immensa i en aquell punt on l’exercici de la tria passa de ser un exercici de responsabilitat, criteri i reflexió a convertir-se en una enquesta de popularitat pot passar de tot i l’esperit dels millors en què creia el grec Plató, no menys que a l’any 347 abans de Crist queda com un fracàs col·lectiu que afecta les nacions, al poble natal i fins i tot a la comunitat de veïns.

Amb eixe auge actual i populista, a tot arreu i amb notable èxit, semblaria com que les veus ponderades i crítiques foren absents. No ho crec així i observant la denúncia que la intel·lectualitat compromesa fa temps que clama contra la deriva, tinc l’esperança que el mur de contenció contra la devastació populista vagi creixent. Un exemple d’aquesta alerta ens les proporcionen dues bones pel·lícules en cartell. “Joker” de Todd Philips i “Secrets d’estat” de Gavin Hood que posen la mirada en la indiferència institucional als ciutadans exclosos socialment i l’altra en la mentida de la guerra d’Iraq. Són dues pel·lícules que s’han de visionar sense concessió a distraure’s. Molt dures però il·lustratives del perquè les coses del comú s’han de prendre amb serietat, rigor i molta caritat. Una assignatura que tot polític actual i en el lloc que ocupe ha d’aprendre a tota presa i sense perdre ni un minut.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

3 comentaris»

  • Pedro Joaquín Crespo Roldán ha dit:

    Benvolgut Sr Cardona.

    Revise amb interès el seu article sobre els populismes i detecte la mateixa inclinació que s’aprecia en la majoria d’escrits relatius a aquest assumpte. El fort avanç de Vox sembla haver disparat les alarmes que avisen de l’arribada del nou Leviatan polític.

    Sense entrar a valorar l’escala de populisme que puga tindre o no tindre Vox, i prenent com a base el decàleg que vostè esmenta, li propose el següent exercici, que podem denominar “detecta al populista”. Anem per ordre.

    1. Exaltació del líder carismàtic, el populisme no tan sols empra la paraula, s’apodera d’ella.

    Imaginem la següent pel.lícula: Teatre Palafox de Madrid. Acte participatiu amb 1.000 seguidors. Comença amb un vídeo sobre el gran líder, en el qual la seua família i amics expliquen les seues grans qualitats, manifestades ja des de petit, per a la política. Parla i parla durant més de quaranta minuts i, a la fi, ofereix deu minuts per a la participació dels seus seguidors. Molts dels participants no van poder fer les seues preguntes, però no va importar. Havien pogut gaudir del recital del seu líder.

    En un altre moment, quan el nostre líder torna per una baixa de paternitat, en el cartell que anuncia el seu retorn s’utilitza la paraula “vuelve” escrita en morat i una tonalitat diferent que ressalta la síl·laba “EL”, fent referència a la seua persona, al gran líder. Sense comentaris. Per descomptat, quan la secció feminista del partit va posar el crit al cel, tots van criticar el cartell. Que baixe Déu i ho veja.

    2. Empra discrecionalment els fons públics ignorant les lleis de l’economia; indiscriminadament reparteix la riquesa sense atendre criteris objectius.

    Tornem a la pel.lícula: El líder que descriu el paràgraf anterior va assumir la promesa de portar la despesa pública fins a cotes astronòmiques per fabricar una Espanya subsidiada, de salaris mínims de 1.200 euros i renda bàsica universal per fins a aquest mateix import (qui treballaria llavors?); revertir les reformes laborals vigents, blindar per llei la pujada de les pensions amb l’IPC, en un sistema que pràcticament està en fallida amb un deute rècord i un dèficit anual en progressió imparable. O siga, propostes totes molt factibles segons les lleis de l’economia.

    3. Estimula l’odi de classes.

    Seguim veient la pel·lícula. En aquesta franja del metratge, cite una frase del líder protagonista: “Yo, sólo me he roto un hueso una vez y me rompí el hueso de una mano por dar un puñetazo. Y di un puñetazo no porque alguien de mi situación socioeconómica se vea muchas veces en esa situación, sino porque estábamos en un centro social, en el laboratorio, y un grupo de lúmpenes, pues eso, gentuza de clase mucho más baja que la nuestra, intentó robar una mesa de mezclas a unos raperos”.

    4. Mobilitza permanentment als grups socials; justifica els seus fracassos culpant a altres.

    En aquest punt no em detindré. Tots els líders de la política espanyola ho fan, amb més o menys èxit, gràcies a les facilitats que ofereixen les xarxes socials. En el cas del nostre protagonista va arribar a fer-ho fins i tot perquè beneïren la compra de la seua mansió.

    5. Menysprea l’orde legal i finalment domestica o cancel·la les institucions i llibertats de la democràcia.

    En aquesta fase de la pel·lícula s’escolten reflexions com les que segueixen: “Lo que ataca la libertad de expresión es que la mayor parte de los medios sean privados. Incluso que existan medios privados ataca la libertad de expresión, hay que decirlo abiertamente”, va afirmar el nostre protagonista el 2013. Per a ell, que ha de controlar els mitjans de comunicació ha de ser “una cosa llamada Estado (…). Esto es una medida fundamental de cualquier Gobierno”. En una simple manifestació verbal es carrega dos pilars de la democràcia: la llibertat d’empresa i la llibertat d’expressió.

    Després d’aquesta breu exposició, sorgeix immediatament la pregunta. Qui és aquest populista? Doncs fixeu-vos, senyor Cardona, no estem parlant de Santiago Abascal, sinó de Pablo Iglesias. No parlem de Vox, sinó de Podemos. Perquè qui analitza el seu article detecta, com és habitual en aquest país, que únicament són preocupants els populismes de dretes.

    El populisme que encarna Iglesias és, si cap, molt més preocupant. Perquè no es detecta per la majoria de la ciutadania. O potser sí, tenint en compte que cada vegada té menys representació. És més, és acceptat pels partits (en teoría) no populistes, com PSPV i Compromís, fins al punt de formar govern a València amb ells. Res a objectar. El poble mana.

    Fins i tot, a dia d’avui, tot indica que a Moncloa hi haurà ministres de Podemos, perquè ara han deixat de ser populistes per Sánchez i són merament demòcrates, encara que vulguen dinamitar la llibertat d’expressió i d’empresa.

    El populisme, Sr. Cardona, ve de molt lluny i ha estat sempre en la política. A l’antiga Roma ja existia el “factio popularium” basat en assemblees populars (els actuals cercles podemites). I com van arribar, van desaparèixer. I arriben perquè els polítics que haurien de ser exemple, resulten ser simples pallassos. Ho va ser Zapatero, ho va ser Rajoy i ara ho és, amb més esperit si cap, Sánchez. Aquest últim, concretament, amb el temps que li va sobrar mentre altres li feien la seua tesi doctoral, hauria d’haver llegit el llibre “El arte de la mentira política”, de Jonathan Swift. Potser hauria après a mentir amb més versemblança i, de passada, hauria enfonsat més a Podemos i hauria evitat l’ascens de Vox. Amb polítics com aquests, el populisme brillarà com el mateix sol.

  • Joan Josep Cardona Ivars ha dit:

    Bon dia amic Pedro: En un anterior escrit meu parlava de l´angoixa d´un titulat superior, veí de Benissa, que no trobava al poble “conversacions interessants”. Altre titulat , de quan en quan col-laborador en “Infobenissa”, combrega en eixe pensar. Si fos possible, comenten els dos, de trobar al poble un lloc on poder raonar de coses de trellat és clar que no aplegaríem a solucions definitives, però almenys compartiríem preocupacions i, qui sap, crearíem estat d´opinió. Fer eixes coses és un exercici saludable. D´una forma o altra s´ha de formar part d´allò que es cita en les “Cartes a Lucil-li” de Sèneca quan diu “ducunt volentem fata, noléntem tranunt” (El destí guia al que es deixa portar i arrossega al que es resisteix). No sé, però si d´alguna cosa s´ha de morir, millor resistir al màxim i morir pensant que deu ser més noble, penso jo. Aquestes erudicions, i pedantesques formes de començar ja sabràs que és per crear situació de que m´alegra poder tertuliar, més que siga sense eixir de casa.
    Al fil del llibre d´Enrique Krauze cal també reparar que sobre el populisme i les dictadures dedica no menys que sis extensos capítols on inclou els casos de Cuba, Venezuela, Mèxic, Eva Duarte Peron, Trump i Pablo Iglesias. Però en tots , i en renglera aplica el significat de “populisme” . La subtil línia entre populisme i lideratge es confon. Però cal entendre que líder és la persona que actua de dirigent, cap d´un partit o simplement el primer. Naix espontàniament o per un procés d’elecció o de selecció. Així que, com a humans que som , ens hem de conformar assumint el que hi ha.
    El populisme és un fenomen complex que fins fa pocs anys tenia un recorregut circumscrit als artistes de varietats, esports o el mon televisiu. No entro a parlar dels antics aspectes polítics on aniríem des de Juli Cèsar als sàtrapes més cruels del passat segle XX. Eren altres temps. Però ara el populisme té altra cara. I una cosa és la gestió que es pot fer del popular des de la frivolitat mundana al corresponent a la responsabilitat política. Tenim models no massa antics a la propera Itàlia on el transvasament popular a líder passa amb freqüència. I tant pot ser un còmic com un magnat de la comunicació. Ara, el populisme portat a termes de gestió estatal de l´economia son altres calces i s´ha de mirar les coses amb cura i entendre les regles de joc. L´esforç, la serietat i la saviesa, en aquella societat de la Benissa entre 1925 i 1936 (i d´això parlarem algun dia) feren bullir l´olla local. Proves de progrés n´hi ha . Però amb el que sí estarem d´acord es que molta gent no té ingressos suficients per aplegar a fi de mes, les llistes d´espera per veure un especialista de la seguretat social supera els dos mesos, sovinteja el desnonament, prepotència bancària i així un munt de dificultats que fa difícil l´existència per a molta gent . Ha desaparegut la classe mitjana que d´una o altra forma creava la “pax”. La classe rica cada vegada ho és més. I així les coses fa que la gent, com diem a Benissa “s´agarra a un reparat”, justa o injustament , amb protesta pacífica o violenta. Tant en val que porte el nom d´un determinat partit polític com altra forma d´expressar el seu disgust. I, acostumats com hem estat al “glamour” general, i a la cloroformització sense autocrítica tot es perdona i tot es veu tan normal. Observe, no obstant, que creix la preocupació i la societat que fa poc temps era “líquida” ja és “gasosa “. Pactes impossibles, cabrioles, el blanc ara és negre i a l´inrevés. Ens hem d´anar acostumant a aquesta situació i saber-la gestionar intel•ligentment al minut. En la meua professió ens matxucaven amb “entorn canviant” on havíem de pactar molt i vigilar al màxim. Els més preparats han de comprendre això per ajudar als qui no ho entenen, crear estat d´opinió de sentit comú i tenir molta paciència i fe. Hem invertit capital en eixa formació. Posem-la al servei dels que “s´agarren a un reparat”. Vivim una transformació social històrica i se´ns demana plus de generositat abundant. Se´ns demanaran explicacions si no ho fem. Molt agraït per la teva atenció i molt de gust de poder parlar de coses de trellat. Una abraçada. Joan Josep Cardona.

  • Pedro Joaquín Crespo Roldán ha dit:

    Benvolgut Juan José
    Seria un plaer poder debatre sobre aquest i altres assumptes. I crec que, tot i les estretors de l’agenda laboral que ens marca, podem arribar a aconseguir-ho. En això estarem.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/