Inici » Notícies » Opinió

Venta La Chata, per José Luis Luri

23 de Juliol de 2007 No hi ha comentaris

Pel seu interés reproduïm aquest article aparegut al blog Alicante en el recuerdo y en la actualidad y escrit per José Luis Luri Prieto.

Fins fa tot just unes poques dècades, molts alacantins orfes d’autopista, van trobar lloc per a fer un alto en el camí en aquesta popular venta, situada entre els pobles de Calp i Benissa. Com d’interminables i tortuosos es feien els viatges d’aleshores!

Circular amb automòbil era una concessió al temps que no sempre resultava agradable: penseu, per exemple, el trajecte d’Alacant a València per l’estreta carretera general (no hi havia cap altra), de camió en camió i de poble en poble, gasejats els viatgers, sense aire condicionat per a alleujar el tràmit i a 100 kms/hora de velocitat punta…Però bo, amb paciència franciscana s’arribava; sí, s’arribava.

Imagine el lector els dolors i fatigues que arribarien a patir-se en un passat una mica més remot…El rètol familiar de la venta a la vora del camí, convidaria sempre al descans, al refresc, al suculent menjar casolà, o a una precipitada visita al bany. Darrere d’un nom sempre hi ha una història, i per això anem a contar-la.

El dia 21 de desembre de 1867 s’iniciarien les obres de la carretera d’Alacant a Silla al seu pas per Calp cap a Benissa.

El nou traçat del principal vial tindria una repercussió decisiva en la vida de la societat del moment en veure’s reparats i condicionats els antics camins de ferradura en permanent estat de deterioració, circumstància que havia martiritzat l’existència quotidiana dels seus transeünts.

La Venta de la Chata va obrir les seues portes com a establiment hostaler en rehabilitar-se durant la primera meitat del segle XIX l’antic camí segons el coneixem pel seu traçat actual. Originàriament la venta devia ser una senzilla casa de camp destinada pels seus propietaris als treballs agrícoles, enclavada segons la nomenclatura de l’època en el quarter de l’est del terme calpí. La posició estratègica després de l’obertura del vial propiciaria la seua conversió en parada de postes i posada de viatgers, conservant fins hui dia l’extensa tradició familiar de caràcter hostaler.

El dia 2 de gener de 1880, als 76 anys d’edat, moria a Benissa Josefa Femenía Estrada, coneguda popularment com tia “Chata”. Pepica s’havia casat amb Francisco Cabrera Peris que va morir cinc anys després que la seua esposa, concretament el 16 de juliol de 1885 a conseqüència, segons el part mèdic, d’un refredat bronquial. L’oncle Quico, el “Chato”, comptava amb 83 anys d’edat.

El mateix any que moria la tia, el servei de viatgers i correus que es detenia a la venta, va començar a prestar-se per una companyia de diligències que eixien des d’Ondara amb direcció a Alacant. Les protestes dels usuaris eren contínues per la falta de puntualitat de l’horari de servei, i la gran polseguera aixecada per les condicions del servei, i l’estat de les tartanes que en molts casos manquaven de vidres. L’accidentat pas de Calp, al costat del Mascarat, obligava a abandonar el carruatge a causa dels nombrosos accidents, la pujada i baixada del port havia de realitzar-se amb el passatge a peu; això ens dóna idea de com era d’accidentat i penós el trajecte.

En aquest mateix any es van realitzar les obres d’habilitació d’un camí intern per a salvar la dura ruta del Mascarat, encara que, les circumstàncies no millorarien fins el 1885, quan es va construir el pont i els túnels de l’impressionant estret. Un any més tard el pont va quedar enderrocat per una forta baixada d’aigües motivada per un gran temporal.

Miguel Cabrera Femenía, nascut en 1841 del matrimoni de Francisco i Josefa es va fer càrrec del negoci familiar, explotant el negoci com a Venta de Cabrera, segons apareix en el plànol de Coello, publicat en 1859. Miguel es va casar amb Josefa Bañuls Bertomeu “del Pí”, emparentada amb els Bañuls de la Cometa. Francisco Cabrera Bañuls, nét dels amos originaris, va mantindre la venta en ús durant tot el primer terç del segle XX, simultanejant la seua dedicació amb les tasques pròpies del camp, ja que l’establiment es trobava edificat sobre un tros de terra arbrada d’unes quinze fanecades.

A pesar de la falta d’antecedents documentals, fins i tot d’origen familiar per tradició oral, podem imaginar per les imponents portalades que encara es conserven, que la Venta hauria de tindre la seua importància, donat que estava condicionada per a albergar carros i tartanes de certa envergadura. Sabem que va ser parada de postes, dipòsit de correus, i que després de successives reformes i ampliacions va millorar els seus serveis per a acomodar-se als nous temps. Originàriament oferiria calor de llar i refrigeri per a transeünts, donat que les seues alcoves serien contades, les seues dimensions minses, i el tracte seria el familiar propi d’un establiment disposat per a un limitat nombre d’hostes.

Durant la seua llarga vida, seria lloc de cita per al veterinari, el ferrador i el mestre d’aixa, professions lligades a la vida pròpia d’un alberg sotmés al tràfec de viatgers, carruatges i cavalleries.

En 1905 el servei no havia millorat massa, i era cobert per l’empresa de cotxes diligència d’El Verger, que prestava comunicació fins a la capital alacantina. Les queixes eren constants quant al preu del passatge, rapidesa i qualitat dels vehicles. Xicotets empresaris de Benissa, i Altea es van ajuntar per a oferir una prestació alternativa a la qual cosa la companyia d’El Verger va respondre amb fortes reduccions en els preus. Eliminada la competència de passatges els preus van ser degudament incrementats. L’horari de les diligències provocava contínues molèsties i despeses als viatgers ja que les interminables parades del trajecte allargaven la seua durada, de Calp a Alacant, a més de 12 hores. El preu del bitllet excedia les 4 pessetes.

Fins a la instal·lació del tren de la Marina en 1915, el transport de la correspondència el realitzava la diligència, que passava per la venta sobre les tres de la matinada, en direcció a Alacant procedent del Verger, fins a la localitat de la qual havien estat transportats correu i passatgers pel tren València- Dénia. A les dotze del matí passava una altra diligència en sentit contrari. L’encarregat de recollir i dur la saca de la correspondència de Calp pujava per a aquest menester -caminant- fins la Venta amb la seua borsa de cuir i una “mitjana de vint cartes diàries”.

Hui l’establiment continua obert al públic, dirigit pels descendents directes dels amos originals. El seu jardí romàntic i els seus entranyables i antigues sales, segueixen sent un retir acollidor per a l’esperit. La centenària venta de la Chata ha estat testimoni mut durant un poc menys de dos segles del tràfec incessant del camí. I en aquest punt de connexió entre la llarga via que transcorre i passa, i l’encara blanca façana que asseu i roman, es disparen hui, virtualment, les incomptables i eternes imatges de successos oblidats i persones desaparegudes. Aquest camí que antany fóra estret i polsegós, és en l’actualitat una important i moderna artèria plena de velocitat i soroll.

A molts ens sobreviurà si no a tots, a l’empara del propi camí que la va veure néixer i que va donar sentit a la seua existència.

Enllaç d’interés
Hotel Venta La Chata

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/