Inici » Notícies » Opinió

“Una polèmica de la qual aprendre”, per Josep Solves, professor universitari

11 de Novembre de 2004 No hi ha comentaris

Els lectors coneixen bé la penúltima polèmica que hem patit els valencians en relació amb la nostra llengua: la que s’ha produït arran de la presentació al Consell de la Unió Europea de quatre traduccions de la seua futura Constitució, dos d’elles idèntiques excepte en el nom que les encapçalava: valencià i català, respectivament. Es tracta d’un episodi del qual podem lamentar-nos, però també aprendre, que és el que jo recomanaria, modestament.

M’ha cridat l’atenció que, malgrat l’efervescència de la polèmica, són molt pocs els que no han vist l’assumpte com una bona notícia o, senzillament, s’han oblidat de l’aspecte positiu per capficar-se en la cridòria.

Perquè semblen contents el Govern central i tots aquells que demanaven des de fa ja molt de temps un reconeixement de les seues llengües pròpies a Europa, a més de la majoria de les forces polítiques valencianes. Els que s’han mostrat més molestos són, per altra banda, els actors polítics catalans: bé perquè s’han sentit enganyats, cosa que demostraria la seua ingenuitat, bé perquè pensen que estes coses les han de decidir -i les poden imposar- només ells, cosa que no pot anomenar-se sinó prepotència o ingerència.

Sincerament, no crec que cap d’estos dos sentiments expliquen el comportament de Maragall: l’única cosa al seu abast per fer un pas, encara que menut, per al reconeixement de la unitat de la llengua era acceptar la versió valenciana com a pròpia i demostrar a Europa -implícitament- que la llengua és la mateixa. L’enuig immediat de Maragall davant la presentació dels quatre exemplars és la reacció lògica davant la galeria catalanista, i la seua també immediata rectificació la demostració que només es tractava d’un gest.

Vistes així les coses, la majoria ha acomplit els seus objectius, mentre queden fora els qui exigeixen impossibles. Alguns entendran l’episodi com un nou cas d’engany, de traïció i de corrupció dels polítics. Però estaran passant per alt les coses que es poden aprendre de la polèmica, i que al meu parer són:

1. Que, vistes les posicions amb un cert detall, no sembla que el conflicte lingüístic es mantinga ja entre els defensors de la unitat de la llengua i els secessionistes, sinó entre partidaris de la unitat amb un nom per a cada variant i els unitaristes de la llengua i del nom.

2. Que la llengua és la mateixa: el tripartit català -voluntàriament o no- s’ha encarregat de demostrar-ho en esta ocasió presentant a Europa el text valencià.

3. Que la llengua pròpia dels valencians -i dels catalans- no es pot anomenar d’una única manera, si més no per ara. I com que ningú sap si això serà possible en el futur, esta és la realitat sobre la qual hauríem de treballar de moment.

4. I que això del nom de la llengua és un recurs infal·lible per a criticar el contrari polític i per a amagar problemes més seriosos com ara l’ús de la llengua o, com en este cas específic, el contingut de la pròpia Constitució Europea, del qual gairebé ningú no parla.

Són coses que -tot s’ha de dir- pràcticament tothom sap ja. Ara cal que se n’adonen aquells que semblen no captar les obvietats. Potser aleshores podrem abordar els problemes que, ara per ara, s’amaguen darrere d’aquesta polèmica tan molesta.

Article original: Diari Levante, Edició Digital

Font de la notícia: Levante-EMV

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/