Opinió

Una personalitat, per Vicent Ibañez

Franco, foto del flickr de GipuzkoaKultura
Franco, foto del flickr de GipuzkoaKultura

Atenció que ve una autoritat!

“El Molt Honorable, Honorable, Excel·lentíssim, Il·lustríssim, La seva Senyoria, Il·lustríssim Senyor, Senyor.
No aparcar, reservat autoritats. Esdeveniment-Zona d’Autoritats. Només autoritats. Vehicles autoritzats.
Aquesta instal·lació va ser inaugurada per l’Im. Secretari d’inauguren Cadadia, D. Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca”.

Des de fa moltíssims anys, l’humà, per protegir-se i autoajudar-se, va establir la jerarquització en la seva organització de convivència. Així, la família o el grup que es convertia en comunitat, establia normes i òrgans que, a més, fossen regits i ocupats per persones justes. La comesa d’aquestes seria la d’impartir la igualtat i la justícia. Són exemple, els òrgans de l’antiga Grècia, el Senat Romà, i els consells d’ancians, coincidents tant en orient com en occident.

El resum del que vull transmetre, és molt senzill. Siga per la nostra cultura religiosa o perquè així ho vam aprendre de la gent gran, tendim a magnificar i qualificar als nostres polítics, amb deferències, amb els títols que a l’encapçalament cite i fins amb una por en el tracte amb ells. La distància i rigidesa que adquireix l’individu, és tal que comença a desempegar del sòl i de la realitat.

Quan l’organització o grup que el sosté l’aclama com a líder i accepta les decisions sense discussió, aquest es creu investit d’autoritat “per la gràcia de Déu”, segons resaven les monedes de la dictadura, i ja creu no ha de donar compte dels seus actes, doncs es creu infal·lible.

Recorde les grans manifestacions a la Plaça d’Orient, a les acaballes del franquisme. Tants aclamant al dictador i recolzant la seva negació d’indult, i als pocs mesos, sense dir “gratis autobús i entrepà”, estaven aclamant, a les urnes, una nova forma de lideratge.

La democràcia semblava portar aires i formes noves, polítics en cos de camisa, Suárez menjant una truita espanyola i fumat al seu despatx de la Moncloa, a joves amb jersei a ratlles en reunions d’alt nivell. Advocats i sindicalistes vestits amb maneres de proletariat optimista. Absència en algunes indumentàries de la corbata i no diguem el corbatí. En fi, la fi de la rigidesa, el comandament únic, el segrest de l’opinió i l’expressió etc.

Els jerarques del franquisme es van retirar de les institucions i es van quedar en els consells d’administració de les grans empreses, els bancs privats i en les empreses estatals agrupades en l’INI (Institut Nacional d’Indústria).

Els fills dels jerarques, ja estaven en l’administració, havien tingut una formació privilegiada. Alguns nets d’ells van ser, són candidats, o són nomenats posteriorment directors generals, secretaris autonòmics, delegats del govern, etc.

Avui, la crisi ha destapat ulls, i la joventut i el ciutadà en general ha vist que els banquers, els polítics i els polítics vinguts a banquers, vivien en uns llimbs d’impunitat, on els milions es repartien a punta de pala, i amb tan poca finor, que una bossa d’escombraries era el contenidor dels diners, com a reflex de qui el donava i qui el rebia.

Avui, tractar un polític d’Excel·lència, Il·lustríssima, Senyoria, Honorable, o respectar les zones a ells reservada, d’aquesta que és, una persona voluntària “al servei públic”, pel que va sortint d’informació, és per a mi cada dia més difícil i crec que insofrible per a la resta de ciutadans.

Ara que es parla d’austeritat, seria l’hora de tornar als temps de la senzillesa política, la de viatjar en transport públic, percebre una indemnització justa, baixar de l’altar major i caminar pel carrer, prendre un cafè amb el ciutadà, desenganxar del núvol de palmers i aduladors, ser un del poble. Perquè, sens dubte, un dia serà i va a ser traumàtic.

Seria menys difícil treure el barret davant d’un polític.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?