Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió

Una festa oficial: El 20 de Novembre; per Joan Josep Cardona

12 de novembre de 2018 No hi ha comentaris
La presó provincial d'Alacant

La presó provincial d’Alacant

Ni el mateix Josep Pla encerta el punt exacte de l’edat on discernim les coses amb criteri. En les pàgines inicials del “Quadern gris”, on evoca els primers estadis de la seva vida, aferma que l’amnèsia plana constantment dins d’una foscor. Se li atribueix al poeta Rainer Maria Rilke la frase que la pàtria de les persones és la infància. En certa forma a tots ens apareix aquella edat primera com una etapa agradable i on l’enyorança ens condueix una vegada i una altra al cove daurat. La ingenuïtat era persistent, i dubte que les coses que preocupaven als majors ens afectaren emocionalment a nosaltres. Ens hauríem de remuntar a fets molt puntuals per justificar que passarem per aquells moments amb un mínim de curiositat. Una festa, per exemple, pot ser l’excusa perquè la teranyina de la memòria done pas al record entendrit i ens ajude a confirmar que, malgrat tot, fou un període agradable de viure.

Per comprendre aquella actitud de permanent recerca de felicitat calia superar obstacles. Sense discussió, les obligacions escolars. El primer trimestre del curs era llarg. Les hores solars vespertines s’esmunyien com arena entre els dits. La setmana lectiva no donava més treva de folgança que la vesprada del dijous i la que corresponia al dissabte que passava sense més exigència que el res del rosari. Així l’aparició en la darrera setmana de novembre de la festa oficial denominada “Dia del dolor” oferia a la infància una jornada de lleure. I, per extensió als mestres i a tot el funcionariat de l’estat espanyol.

La diada de dol obeïa al record del dia de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange Española, ajusticiat el vint de novembre de 1936 en la presó d’Alacant. Era una festivitat celebrada únicament per organismes oficials. La resta de la població laboral seguia el seu ritme de treball i tan sols aquells treballadors amb responsabilitat de càrrecs polítics es lliuraven d’acudir a treballar, però no a l’obligada assistència als actes commemoratius. I junt amb aquesta festa el calendari festiu del nou règim polític ens oferia altres tantes, que just és reconéixer-ho, a la població infantil ens proporcionava dies d’alegre esbarjo.

Situant-nos en la Benissa dels anys immediats de la postguerra la celebració del “Dia del dolor” tenia un matís funerari. Vivíem en el recordatori recent dels dies de Tots Sants i les Ànimes i els aires tristolencs de novembre col·laboraven al clima de recolliment. L’ambientació ajudava, i aquella jornada que començava amb la missa de rèquiem, assistint l’alcalde, regidors i tots els funcionaris del poble amb la camisa blava i corbata negra proposava una escena certament tètrica que es perllongava amb les campanes tocant a mort mentre es posava una corona de llorer a la façana de l’església al costat de la denominada “Cruz de los caidos”, es cantava el “Cara al sol” i acabava amb un grup de cadells del “Frente de Juventudes” formats davant d’aquells símbols, sense més defensa davant del fred nocturn que la subtil camisa blava i vetlant tota la nit “impassible el ademán” com diu l’himne falangista.

La família falangista local destacava una part dels militants a engreixar la multitud que havia d’assistir a Alacant a la desfilada oficial. Un autobús que sortia de Dénia anava recollint poble a poble als petits contingents de “camaradas”. El seguia un altre que en el mateix protocol arreplegava als joves militants del “Frente de Juventudes”. Alguns d’aquells joves, amb la cara plena de grans i les hormones descordades vivien el viatge com una cerimònia d’iniciació. Per a molts era la primera vegada en la vida que sortien del seu poble de naixença per veure la capital de la província. L’arribada als barris deprimits de l’entrada nord d’Alacant, amb els miserables caus de “La coveta fumà” (actual avinguda de Dénia), on vivien marginades desgraciades famílies fent el dinar a l’aire lliure en mig d’un fumeral, gossos flacs i famolencs i munts d’enderrocs t’omplia d’una immensa tristesa i d’una inevitable depressió. Quan traspassaves aquell cordó inhumà, passaves per l’Esplanada i Rambla amunt el vell autobús et deixava en el carrer Calderón a les portes de l’immens i atrotinat quarter provincial del Frente de Juventudes. Marejat i a punt de vomitar havies de formar junt amb els companys de viatge en columna de a quatre. En aquell instant els quatre camarades de la veïna població de Teulada desplegaven el seu banderí, amb el pompós nom de “Centúria San Vicente Ferrer” i a ulls de l’espectador semblava que la bona vila germana tenia una potent delegació de vora cinquanta joves addictes. Juanito Vallès i els seus quatre acompanyants vivien un moment d’efímera exaltació de glòria local.

En formació militarment tancada la joventut concentrada passava al Cine Ideal on, any rere any es visionava el documental dels darrers dies de José Antonio. Impressionats per aquell dramàtic document s’havia de desfilar cap a la presó provincial. Passaves per l’Avinguda d’Aguilera. Era una zona de cases de tan sols planta baixa. Allí habitava el rancor dels vençuts. Portes tancades i mirades de fúria continguda. La por, i també la misèria. Al fons la presó provincial i termini de la desfilada. Pas per la cel·la, per la sala del judici i pel pati d’afusellament.

A l’Esplanada esperava l’autobús. S’ajornava la partida esperant a tots aquells que al carrer de Labradores havien freqüentat els dos bars de més mala nota del barri. Allí, aquelles pobres i desgraciades dones de ventre inflat, de carns blanques i escorregudes oficiaren la cerimònia d’una trista iniciació. I quan abaltits i desencisats aplegaven aquells exploradors l’autobús mamprenia la tornada. Allà quedava la desolada ciutat d’Alacant fent bona la justificació que, efectivament, havia celebrat el “Dia del dolor” com una prolongació d’altres semblants i eternament grisos. Era això el que corresponia i el que s’esperava quan les festes surten com un decret. La festa reinventada i coneguda com “la síntesi de condicionants socials”.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/