Un negre amb una pistola

El 12 de novembre de 1984, a les 15.00, moria al seu xalet de Moraira, l’escriptor nord-americà Chester Himes. El minso seguici fúnebre que el va acomiadar a l’endemà al cementeri de Benissa va ser la síntesi perfecta, el més conseqüent epíleg per a una vida com la seua, crua, excessiva i solitària.

Himes havia nascut el 9 de juliol de 1909 a Jefferson City, Missouri. Son pare era professor a l’institut Lincoln i sa mare una bellesa afroamericana de pell massa clara per al seu origen. Pel que sembla, les relacions entre ambdós progenitors no van ser gens exemplars i sempre van estar marcades pel ressentiment i el retret. La veritat és que el xicotet Himes va créixer amb aquesta consciència racial que aviat li implicaria greus problemes amb la vida i amb la llei. Ser negre a l’Amèrica d’aquells anys era un estigma, una infracció gairebé tan greu com compaginar les seues ocupacions de cambrer i mosso d’hotel, els ambients marginals de Cleveland i la venda clandestina d’alcohol amb els estudis a la Universitat d’Ohio, on ingressa en 1926. De poc li serviria, no obstant això, atés que, després del seu primer arrest per robatori va arribar la seua expulsió de la facultat i la seua caiguda irremeiablement als baixos fons. La conseqüència immediata va ser la seua detenció en 1928 per atracament a mà armada i una condemna a vint anys de presó a la presó estatal d’Ohio. Als set, no obstant això, va aconseguir la llibertat i es va traslladar a viure a Califòrnia fins el 1953. Amb l’ajuda d’una beca de la fundació Rosenwald escriu “Si grita, déjalo ir” (1945), la seua primera novel·la, una història dura sobre el racisme l’argument principal de la qual (una dona blanca acusa de violació un negre al qual desitja) va ser sobrat motiu per a descartar l’obra, del premi George Washington Carver perquè provocava nàusees a un membre del jurat. Un fet semblant ocorreria amb relats com “Por el pasado llorarás” (1952), del que van ser censurades les pàgines que feien d’ell una valuosa obra de denúncia, o amb novel·les posteriors com “La tercera generación” (1954) o “El fin de un primitivo” (1955).

A aquestes altures de la vida, Chester Himes va interpretar el missatge i va decidir exiliar-se a París en 1956, un gest d’expatriació voluntària, de desarrelament tan absolut com la necessitat de fabricar-se una identitat en l’exili. La veritat és que mai va sentir Chester Himes el patriotisme ni la pertinença a un lloc. “Els americans blancs -deia- ens han deixat als negres sense res a creure. Amèrica em va fer molt de mal. Quan vaig lluitar per mitjà de la literatura van decidir destruir-me”.

Ja a París trava una productiva amistat amb Marcel Duhamel, director de la Série Noire de l’editorial Gallimard. Va ser aquest qui el va animar a donar un gir a la seua producció i a dedicar-se a la novel·la policíaca, a les novel·les d’acció, com ell les preferia anomenar. En només uns mesos va escriure i va publicar “Per amor a Imabelle” (1957), primera narració d’una sèrie total de nou relats ambientats en el Harlem novaiorqués, en un escenari comú on campejaven a pler la luxúria, el vici i la cobdícia. Tot això servit en got llarg i al fil d’històries en què tot cap: furtar, disparar, cardar, estafar, matar o sobreviure. Nou novel·les vertebrades per dos policies negres, Sepulturero Jones i Ataud Jonson, dos detectius extravagants i blasfems les maneres dels quals, en harmonia amb el mitjà en què actuen (una gàbia de gossos rabiosos), responen a unes regles no escrites.

Lluny van quedar llavors per a Himes les penúries econòmiques i les situacions d’indigència. La seua cotització va pujar d’una manera vertiginosa i va guanyar el que no podia imaginar. També va conèixer en aquest temps a Lesley Packard, una anglesa bella i refinada que es convertiria en la seua última esposa. Amb ella va deixar París i es va refugiar al País Valencià en 1969, la terra que el va acollir definitivament després d’una vida errant, endimoniada i caòtica.

Himes i Lesley van arribar, doncs, a la costa alacantina i van comprar tres parcel·les a la urbanització Pla del Mar de Moraira. Allí van construir sa casa, el refugi on Chester escriuria les seues últimes novel·les i els dos volums de les seues memòries. Va ser als set anys de gaudir d’aquella nova vida, en 1976, quan una operació de pròstata practicada al Regne Unit li va provocar una embòlia cerebral. Poc després va contraure el mal de Parkinson i les seues cames van començar a fallar-li. Els últims set anys els va passar en una cadira de rodes, va escriure poc encara que, segons la seua esposa, es mostrava alegre i fins i tot complagut amb la vida. Des de la seua habitació veia la costa, la seua mirada recorria la mar i es fixava en el Penyal. El 1983 va veure publicada la seua última novel·la, un intent de revolució social titulat “Plan B”, el mateix any que el seu estat es va agreujar amb una paràlisi general que li impedia alçar-se del llit. Els últims onze mesos, l’escriptor va romandre postrat.

Poc quedava ja del misantrop habituat a llepar-se les seues pròpies ferides, de l’home temperamental, ple d’excessos. Chester Himes va morir el 12 de novembre de 1984 i el dia 13, a les 16.15, va ser soterrat al cementeri municipal de Benissa, en el nínxol 56. Sota una pluja suau i pertinaça, la cerimònia religiosa oficiada per un pastor anglicà es va celebrar davant un grup de dotze persones, en la seua majoria veïns del novel·lista. Al costat de la vídua, l’única figura institucional que va fer acte de presència va ser Miguel Martínez Llobel, batle llavors de Teulada. També van acudir a l’acte Jaime Malonda, jardiner de la casa, i la seua dona, la infermera i l’esposa de Miguel Femenía, metge de Moraira que va atendre Himes fins al moment final, Manuel Bru, mestre i director de l’escola pública 12 d’Octubre de Benissa, i el periodista i escriptor Bernat Capó en qualitat d’amic i representant del món de la cultura.

24 anys després toca celebrar el seu centenari i convertir l’esdeveniment en alguna cosa més que una mera mostra de fotos i records. Els quinze anys que Himes va viure a la comarca alacantina de la Marina Alta són suficient raó perquè les institucions que llavors van passar del tema per ignorància o desídia s’impliquen fins al fons i responguen com cal; seria just i estaria bé, però que molt bé.